ERC i el PSC enfilen una setmana decisiva per intentar de tancar un preacord per a la investidura de Salvador Illa. El nus de les converses continua essent el finançament: ERC reclama un model singular equivalent al concert econòmic. És la prioritat que s’ha fixat l’equip que dirigeix Marta Rovira, ara presencialment d’ençà del seu retorn de l’exili. El PSOE ha intentat d’acotar públicament la negociació dels republicans al PSC per a contenir l’allau de crítiques dels territoris de l’estat que miren amb recel la demanda catalana. Però el cert és que l’abast de l’acord transcendeix la capacitat d’acció dels socialistes catalans i requereix la implicació directa de Pedro Sánchez. El finançament singular que defensa ERC implicaria de modificar tres lleis al congrés espanyol i concretar amb Madrid un traspàs gradual dels mitjans materials i humans de l’administració tributària espanyola a l’Agència Tributària de Catalunya. L’objectiu final seria que la Generalitat arribés a gestionar i recaptar vora 52.000 milions l’any, la totalitat dels imposts que paguen els catalans. Però la complexitat de l’acord és gran, perquè només podria desplegar-se progressivament i relligaria ERC amb el PSOE i l’hipotètic govern del PSC durant els pròxims anys.

Perquè el finançament singular pogués implementar-se, s’hauria de modificar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010). És a dir, que el PSOE i Sumar s’haurien d’implicar activament en els canvis legislatius i ho haurien de fer igualment la resta de grups que van configurar la investidura de Sánchez. És a dir, Junts, EH Bildu, el PNB i Podem, comptant amb l’oposició del PP i de Vox. Aquestes modificacions són imprescindibles, com ho recollia la proposta de finançament singular que va presentar el març la consellera d’Economia –ara ja en funcions– Natàlia Mas. En concret, la LOFCA hauria de preveure l’aplicació del model propi a Catalunya i regular els principis i trets essencials del nou règim de finançament, complementada amb una modificació de la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú que consagrés el canvi de règim. A més, la reforma de la llei de cessió de tributs seria essencial per a atendre la demanda d’ERC d’una cessió de tots els imposts. Aquesta llei hauria de detallar el nou sistema de cessió tributària, concretar-ne l’abast i les condicions. Canviar-la seria suficient per a superar els continguts de l’estatut sense entrar-hi en contradicció. ERC demana una cessió total que inclou les capacitats normatives, la gestió tributària i els procediments de revisió en via administrativa.

El model que defensa Rovira en les negociacions preveu que Catalunya continuï contribuint a la solidaritat, amb un fons que garanteixi la cobertura dels serveis públics a les comunitats autònomes amb menys capacitat fiscal, i que pagui a l’estat les despeses per serveis no assumits per la Generalitat, com ara d’acció exterior, defensa i justícia. Aquestes contribucions s’haurien de regular també en la LOFCA i la llei de cessió de tributs, i el govern apuntava la possibilitat que s’haguessin de regular igualment en unes altres normes. Per a calcular aquestes aportacions també seria imprescindible un acord polític entre el govern català i l’espanyol. El marc per a vehicular-lo podria ser la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, que ja preveu l’estatut, o una altra comissió creada específicament.

Un traspàs progressiu de la gestió tributària de l’AEAT a l’ATC

Hi ha, encara, un altre element essencial que explica per què el PSOE no es pot desvincular de les negociacions per la investidura d’Illa. La Generalitat no podria assumir la recaptació i la gestió de tots els imposts sense un traspàs previ de serveis i de funcions entre els governs espanyol i català. La part més complexa és el traspàs de la gestió tributària, que no seria immediat. El govern de Pere Aragonès ja preveia, de fet, un traspàs gradual dels mitjans humans, materials i tecnològics de l’Agència Espanyola d’Administració Tributària (AEAT) a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). És a dir, de personal, d’oficines i de tecnologia imprescindible perquè no s’aturi en cap moment el funcionament del sistema tributari. L’objectiu seria que l’agència catalana –amb molts menys recursos i treballadors– assumís totes les funcions d’aplicació dels tributs, amb l’exercici de les potestats i funcions administratives de liquidació, recaptació i comprovació de les obligacions tributàries. El govern comptava que aquests traspassos es podrien acordar a la comissió mixta de transferències prevista a l’estatut. A banda, el govern espanyol hauria d’aprovar-los també amb un reial decret.

El control de la caixa: de 25.600 milions a 52.000 de recaptació l’any

La Generalitat tindria més del doble dels ingressos tributaris que ara si s’apliqués el model que proposa ERC: passaria de recaptar 25.600 milions a 52.000. Però més enllà de la xifra, la diferència seria de poder polític. I és que Catalunya rep els diners del finançament en bestretes mensuals. L’estat en calcula el volum total segons les seves previsions de recaptació i es liquiden amb dos anys d’endarreriment. Amb el model que proposa ERC, tindria una sobirania fiscal que és a anys llum de la dependència política i econòmica actual de Madrid. Tot i que s’ha de tenir en compte que a aquests 52.000 milions s’hi haurien de restar l’aportació a la solidaritat i el pagament dels serveis que presta l’estat a Catalunya, la Generalitat tindria el control de la caixa. Les xifres ajuden a aclarir l’abast del canvi. L’Agència Tributària de Catalunya només gestiona ara vora 4.900 milions anuals, que es corresponen als imposts propis i cedits totalment. Això vol dir que l’agència catalana només gestiona i recapta el 9% dels imposts que paguen els catalans i l’espanyola, el 91% restant. Amb el canvi, el govern ha calculat que l’ATC podria passar a gestionar vora 22.000 milions de recaptació de l’IRPF, 14.200 milions de l’IVA, 5.300 de l’impost de societats i 3.500 d’imposts especials.

Entre el model d’ERC i els límits de l’estatut, que defensa el PSC, hi ha un abisme. L’estatut preveu la constitució d’un consorci tributari paritari entre l’agència tributària espanyola i la catalana, que es pot transformar en l’administració tributària a Catalunya. S’havia de crear en el termini de dos anys d’ençà de l’entrada en vigor de l’estatut, però mai no es va fer i, en canvi, la Generalitat sí que va tirar endavant la creació de l’ATC. El text estatutari fixa igualment que la recaptació, la gestió, la liquidació i la inspecció dels imposts de l’estat correspon a l’estatal. El partit de Rovira exigeix de sortir del sistema de règim comú, una línia vermella per als socialistes.

Les garanties i la cadena d’incompliments del PSOE

Un altre punt delicat té a veure amb la confiança. Aquesta setmana també serà clau perquè el PSOE doni a ERC més garanties de compliment d’un hipotètic acord. Per si no fos ja prou difícil pactar el model de finançament en si, el desplegament requeriria una cadena d’acords supeditats que s’afegirien a la llista d’incompliments del PSOE. Entre els pendents, el més important és la concreció de la condonació d’una part del deute del Fons de Liquiditat (FLA), que formava part del pacte d’investidura d’Esquerra amb Pedro Sánchez, que encara no s’ha executat ni és al calendari, i que el PSOE va prometre d’estendre a tots els territoris.  Són 15.000 milions d’euros. Com apuntava Jordi Goula en aquest article, és important tenir en compte que Catalunya té un deute públic de vora 87.000 milions, 74.000 són amb l’estat, i al quadre global s’hi afegeix el dèficit fiscal. Un altre dels compromisos pendents entre ERC i el PSOE és el traspàs de Rodalia. Tots dos governs van acordar dijous que el procés per al traspàs de la infraestructura de l’R1 al Maresme començarà el gener de l’any vinent i el de les línies Sant Vicenç de Calders-Barcelona (R2) i el Papiol-l’Hospitalet-Vic-Puigcerdà (R3), el desembre del 2025. Queda camí per a recórrer.

Per tant, és fàcil fer-se a la idea de les dificultats que tindria desplegar un finançament fora del règim comú si el PSOE manté les reticències polítiques. Per això n’hi ha que poden estar temptats de vendre amb grans proclames un acord que difícilment s’aplicaria, però que salvaria Illa de la votació clau i esquivaria la repetició electoral. La dificultat que té pretendre-ho és que serà la militància d’ERC la que haurà de decidir si investeixen o no president el dirigent socialista, i la direcció ha constatat l’escepticisme que regna entre les bases. Rovira ja va advertir que si no han tancat un preacord a final de mes, s’aixecaran de la taula de negociació, perquè necessiten temps per a traslladar-lo internament i volen evitar d’arribar a l’últim moment amb la pressió d’haver d’assumir un pacte rebaixat. Si la direcció considera que no s’ha avançat prou, ni tan sols faran la consulta a la militància: donaran directament per tancada la negociació.

En el millor dels casos, per a ERC, amb l’acord d’un sistema equivalent al concert econòmic que la seva militància avalés, el partit de Rovira hauria d’afrontar una altra gran paradoxa. Com que Esquerra no preveu d’entrar al pròxim govern de la Generalitat, l’encarregat de discutir-se amb el PSOE per desplegar gradualment el finançament pactat, de govern a govern, seria el PSC. En unes altres paraules: Illa serà qui compleixi o no el que hagi pactat amb Rovira.