28.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 29.03.2018 - 10:18
Clara Ponsatí va emergir de la sala del tribunal que analitzava la demanda d’extradició acompanyada per Aamer Anwar, el conegut advocat i activista escocès que s’ha fet càrrec de la defensa. Anwar impressiona físicament. Impressiona el to de veu. I més encara la rotunditat amb la qual diu les coses. Ahir va parlar poc i ho va fer donant-ne a Clara Ponsatí, potser la veu més lúcida del govern. I aleshores ho va deixar caure: ‘els càrrecs de què és acusada són intencionats políticament i una distorsió grotesca de la veritat […]. Els únics que haurien de ser responsables de la violència brutal són la policia espanyola i els sis mil policies que van atacar el poble català a les ordres del govern espanyol’ (Vídeo ací).
Efectivament és això. I s’ha de dir així, sense ambigüitats. La campanya política i judicial engegada per l’estat espanyol i bastida gràcies a l’ajut militant d’uns mitjans a la volença del poder és una deformació grotesca i políticament intencionada de la realitat. És una campanya poderosa perquè té totes les eines per a ser-ho, però, com ja es veu, és una campanya en crisi perquè la realitat no es pot suplantar tan fàcilment. De divendres ençà el to ha canviat al país i a Europa i la sessió del parlament d’ahir ho va tornar a posar en relleu, encara que la repressió no s’ha aturat ni un mil·límetre.
Són bons senyals, els que arriben, però cal que ningú no es confonga. Ahir al parlament, els comuns ‒sobretot‒ i el PSC van aprofundir en el canvi de to que ja es va fer visible dissabte. La paraula diàleg comença a ser en la boca de tothom i això és bo. Precisament va ser la manca de diàleg allò que va motivar el primer d’octubre i la declaració d’independència posterior. Manca de diàleg, per cert, no durant un dia o dos, sinó d’ençà del 2010. Consistent i repetida.
L’independentisme català sempre va optar per la celebració d’un referèndum acordat i per una negociació posterior amb Espanya per implementar la república en cas de victòria del sí. Les 1.375 pàgines del Llibre Blanc de la Transició Nacional en són la prova documental més rotunda. Justament, no es pot ni s’ha d’oblidar que el referèndum del primer d’octubre va ser la conseqüència inevitable de la persistent negativa espanyola de no negociar res. Era l’única manera d’eixir de l’impàs. Perquè era fer-lo o acceptar que no es podria canviar mai el marc polític. I la proclamació de la independència, aquell vint-i-set d’octubre, va ser, més que cap altra cosa, la conseqüència de la resistència ciutadana a la repressió brutal de l’estat espanyol.
Per tant, que ningú no s’enganye ara ni ens intente enganyar: sense l’actuació decidida i valenta de l’independentisme a l’octubre, avui ningú no es mouria a la recerca de cap mena de diàleg i el país continuaria empantanat allà on érem abans de fer el pas de convocar la consulta. Alegrem-nos, doncs, que la situació dins i fora vaja evolucionant de manera tímida i vaja aïllant els dos PP, allà, al seu cantó de l’extrema dreta. I preparem la pista d’aterratge, és clar que sí. Cal parlar de fronts amplis i cal que l’independentisme recupere i abandere el mecanisme del referèndum acordat, ara de ratificació de la república, i de la transició pactada, perquè, si Europa no vol problemes, aquest és l’únic camí transitable. Però, sobretot, no fem trampes ni oblidem què ha fet cadascú. Que mentre els uns es partien la cara pel dret de votar sí o de votar no, els altres aprovaven un 155 que comportava presó i exili només per als independentistes.
PS: Ahir dos mossos d’esquadra i el professor Alay van ser detinguts per la policia espanyola acusats d’acompanyar Puigdemont, Enric Millo instava la fiscalia a actuar contra la batllessa de Girona, i un funcionari de presons que havia escrit un article sobre els presos catalans era cridat a declarar pel simple fet d’haver-lo escrit. El canvi de to general, el pretenen compensar amb més violència. No ho oblidem.
