‘El dia revolt. Literatura catalana de l’exili’: VilaWeb recupera un reportatge inèdit de Julià Guillamon

El desembre del 2006 vaig presentar al Centro Cultural Recoleta de Buenos Aires l’exposició “Literatures de l’exili”, sobre l’exili català del 1939, organitzada pel CCCB, de la qual vaig ser comissari. El dia de la inauguració va venir un senyor, molt trempat, amb els cabells blancs, que parlava el català cançoner de l’Argentina. Es va presentar com el fill de Santiago Rubió i Tudurí, l’enginyer de la primera línia de metro de Barcelona que anava de Lesseps a Liceu. Em va convidar a casa seva, em va explicar unes històries fantàstiques de quan havia estat fotògraf de l’hipòdrom de Palermo i de quan va escriure el llibre –una referència mundial– sobre el fileteado, l’estil decoratiu dels autobusos i els cartells de bars i restaurants de Buenos Aires. Vam dinar i sopar unes quantes vegades, em va ensenyar els seus quadres –era pintor i escriptor– i ens vam fer amics. Quan vaig tornar a Buenos Aires, el març del 2007, era com si ens coneguéssim de tota la vida. Marian Rubió Armangué és un dels quaranta-dos personatges que vaig entrevistar a El dia revolt. Literatura catalana de l’exili (2008) que Empúries acaba de reeditar. Quan vaig saber que la seva germana Margarita era a Barcelona i que era amiga d’un molt amic meu –l’escultor Francesc Ruestes–, la vaig voler conèixer i entrevistar. M’agradava explicar la mateixa història des de dos punts de vista: els germans Xavier i Leopold Benguerel a Xile, les germanes Dolors i Mercè Canals a la República Dominicana, els cosins Glòria i Arcadi Artís a Mèxic… Hi vaig entrar d’una manera facilíssima: em va rebre a casa seva i em va acompanyar al jardí de cal Borni, a Collserola, que havia creat el seu oncle Nicolau M. Rubió i Tudurí, per proveir la jardineria municipal de Barcelona. La història és fascinant: a més de l’enginyer Santiago Rubió i de l’arquitecte i jardiner Nicolau M. Rubió, en formen part Marian, que va ser polític d’Acció Catalana, i Fernando, l’amo dels laboratoris Andrómaco. Per la banda de mare, hi ha els germans Armangué, impulsors dels cotxes i dels taxis David. Fric Armangué, creador del circuit d’alta velocitat de Terramar, va morir en un camp de concentració dels nazis. Aquest cop les versions dels dos germans topaven. Marian Rubió era un nen entremaliat, que havia posat distància amb aquella família tan important. La Margarita insistia en la relació del seu pare amb la resistència francesa, que tenia molt mitificada. L’entrevista que li vaig fer no es va arribar publicar. Ara que El dia revolt es reedita, he decidit recuperar-la per als lectors de VilaWeb.

Aventure sans héros.

A l’exili de París, Nicolau M. Rubió i Tudurí va escriure en francès la història d’un oficial de notaries, un home obscur que simbolitzava la manca d’expectatives del moment. “Quant on pense quel puissant et noir roman on aurait pu écrire, si monsieur Clouet avait été seulement… un existant!”

“Obria un paraigua dintre el llit, encenia una làmpada i llegia llibres d’Àfrica, com si fos en una tenda de campanya”

L’exili de la família Rubió Armangué, explicat per la filla gran de l’enginyer Santiago Rubió Tudurí, Margarita Rubió i Rispal

“El meu fill és conegut perquè té un dossier enorme: quatre mil hores de gravació de gent que es va exiliar. Va començar amb la història del meu pare i la resclosa que va construir al centre de França, que va ser un niu de la Resistència molt important. Els impulsors eren jueus, fills de grans famílies franceses, i se’n van anar al maquis. Venien de nit a parlar amb el meu pare, que prenia totes les disposicions com si fos l’amo. Va dir: ‘No, aquesta paret aquí no es pot fer’. Va decidir canviar l’emplaçament d’una paret que s’havia de construir, de més de setanta metres. El director era un jueu guapíssim. Jo era petita i m’agradava molt. Es va suïcidar quan el meu pare ja era a l’Argentina perquè un barratge que va fer es va enfonsar.” El 1959 André Coyne era cap del servei tècnic dels grans barratges francesos. El 2 de desembre la resclosa de Malpasset va cedir i va causar més de quatre-cents morts. En el seu llibre Una família en exili Josefa Armangué explica que el 1939 el seu marit, Santiago Rubió i Tudurí, va anar a la ciutat d’Orlhac (Aurillac, en francès) a buscar feina. Després de tres anys de guerra, havia perdut dinou quilos i se li havien fet molts cabells blancs. El carter del poblet on vivien li va dir sense malícia: “Com? A l’edat del seu marit encara vol trobar feina?” Al cap de pocs dies un xofer d’uniforme va arribar a casa: “Demà a un quart de vuit, el director de la resclosa de Sant Esteve de Cantalès (Saint-Étienne-Cantalès, en francès) el recollirà amb el seu cotxe.” “Quan va sortir de l’habitació, ben pentinat i arreglat, semblava rejovenit –escriu Josefina Armangué. Va començar a preparar ordenadament el que havia de posar-se l’endemà. Un altre cop tindria activitat. Un cop més, a casa, hi entrava l’alegria.”

Josefina Armangué i cinc fills –Margarita, Jaume, Glòria, Tona i Marian– van sortir de Barcelona el 8 d’abril de 1938. “El meu pare els de la FAI el van amenaçar unes quantes vegades al metro, i no el van gosar matar perquè era un gran tècnic. El meu oncle Marian també va estar amenaçat. Negrín va dir: ‘O aquest se’n va o el mato jo mateix.’” El març del 1938 Marian Rubió i Tudurí va abandonar la direcció de la Humanitat i van començar a fer els preparatius per marxar a França. “La meva mare no se’n podia endur diners, estava prohibit –recorda la Margarita–. El meu oncle Marian ens va fer acompanyar per dos policies, i es va haver de cosir unes arracades de diamants a les espatlleres de l’abric per tenir diners quan arribéssim a lloc. No m’ho haurien hagut de dir, perquè mentre l’anaven escorcollant patia: va ser horrible. Després de tanta privació, el meu germà, va dir: ‘És tot per a mi aquest vas de llet?’ Un vas de llet li semblava una cosa extraordinària. Aquí les passàvem bastant dures, perquè amb diners o sense diners, no hi havia de res.” Al començament de ser a Ceret van ser acollits per una amiga de la família, madame Dubois. La relació es va refredar quan es va adonar que no fugien dels rojos sinó dels insurrectes. “El meu avi Josep Armangué, que era metge, els havia fet uns favors fantàstics, perquè tenien un fill que durant a la Primera Guerra Mundial va agafar la malaltia de la mosca tse-tse. El va cuidar, la meva mare li va ser padrina de guerra, va tenir tota classe de facilitats. Al cap d’una setmana ens van dir que ja en tenien prou. I això que pagàvem lloguer! Vam anar uns quants dies a Cortsaví per refer-nos una mica, a casa dels Ametlla. La muller de l’Ametlla, Maria del Carme Peris, ens feia collir bolets.”

Els elefants mengen roses

L’oncle Fric Armangué es va afegir al grup el gener del 1939 i va ser l’encarregat de buscar una casa al centre de França, lluny de la frontera. Era un home molt conegut a Barcelona, creador dels automòbils David, propietari d’una companyia de taxis que va arribar a tenir mil unitats, impulsor del Circuit de Terramar a Sitges. Des de la finestra de casa la Margarita, a la Travessera de Gràcia, es veu el començament del carrer Tuset i la façana del restaurant Reno. La família Armangué hi havia tingut uns camps de blat que van vendre a final del segle XIX quan es va urbanitzar. “L’oncle Fric era molt esportiu, nedava, havia estat seleccionat per a competicions. Tots els germans eren pilots d’avió i feien curses de cotxes. Jo he heretat un gran interès per l’automobilisme perquè l’oncle em portava a Montjuïc.” Fric estava promès amb una noia de Barcelona. Va aconseguir el permís per sortir d’Espanya i va passar el Nadal del 1943 a Alvèrnia amb els Rubió. Quan la SS rondava Orlhac –explica Josefina Armangué a Una familia en exili– la canalla no anava a l’escola. La BBC transmetia missatges en clau adreçats a la Resistència que feien riure els nens: ‘Els elefants mengen roses, els cabassos dels armaris porten pluja.’ Fric havia trobat feina en un estudi d’arquitectes a Fijac. La seva dona esperava un fill. La nit del 12 de maig de 1944, la SS va prendre la ciutat. Hi va haver més de vuit-cents deportats. Fric va ser detingut i enviat a Tolosa de Llenguadoc. La família no en va tornar a tenir notícies directes. “Jo em creia obligada a seguir el meu germà en el seu captiveri i llegia tot el que podia per conèixer la seva darrera època de vida” –escriu Josefina Armangué. Per por de marcar els seus fills amb el record de la gran tragèdia, poc els en va parlar. Fric Armangué va morir al camp de Neckargerach-Guttenbach el 10 de gener de 1945.

A París amb els oncles

A Orlhac, la Margarita feia de mainadera dels seus germans. Dos cops al mes el pintor Feliu Elias li enviava una carta amb una lliçó de dibuix. Els encapçalaments d’aquestes cartes són un document extraordinari de la vida al refugi de Tolosa de Llenguadoc. Parlen de l’angoixa dels fills escampats pel món, de la dificultat de trobar una feina, de la manca de queviures, del fred que arriba a 15 graus sota zero. La primera lliçó, del 20 de setembre de 1940, tracta de la importància de la llum en la pintura i el dibuix: “Per a la pintura la llum artificial és nociva, engavanyadora: el que hom pinta amb aquesta llum es revela descoratjadorament desencertat quan hom ho considera a la llum del dia.” Un dels pocs quadres de Feliu Elias que es conserven de l’època de Tolosa és un bodegó: una paret amb una postal d’un paisatge de Sisley, plantada a la paret amb xinxetes, i una bombeta elèctrica, descargolada damunt del marbre. Sembla la metàfora d’aquella primera lliçó. “Em va fer un panorama de lliçons fantàstiques. El que passa és que no m’hi vaig poder dedicar prou. La meva mare em deia: ‘Margarita, vine aquí que la Glòria plora.’ Com podies estudiar dibuix en aquestes condicions?” Per treballar a la resclosa de Sant Esteve de Cantalès Santiago Rubió feia cada dia dinou quilòmetres amb bicicleta. En una de les seves cartes, Feliu Elias fa referència a una anèmia que la tardor del 1941 el va tenir quatre setmanes al llit. “Jo deia: ‘Mamà, un dia apareixerà mort en una cuneta, hem de trobar una casa perquè dormi allà.’ Jo tenia dotze anys: la meva mare ho hauria hagut de veure. Va acabar dormint al barratge i només venia un cop per setmana. Llavors jo hi anava a trobar-lo de tant en tant i travessava un bosc ple d’esquirols. Un dia li vaig dir al meu fill: ‘Aquell bosc d’esquirols que hi havia tan a prop de Saint Étienne? No solament no hi ha esquirols sinó que no hi ha bosc.’ Perquè a Alvèrnia també han destrossat moltes coses. No tant com aquí, però Déu n’hi do.” En els darrers anys, Margarita Rubió ha pres part en les mobilitzacions en defensa del Turó Park i en contra del projecte de construir una muntanya russa al Tibidabo. Ara [2007] prepara un Museu de l’Aigua, amb un projecte de la filla, Adeline Rispal, arquitecta especialista en museus, formada en l’equip de Jean Nouvel.

L’oncle Marian Rubió i Tudurí va convèncer la seva mare que la deixés anar a París. “Era el rei de les relacions. S’hauria fet amic d’una cadira. Era molt humà, sabia tractar la gent i era de confiança. Al mateix temps, era molt tímid. Anava a còctels i jo l’acompanyava. Em deia: si trobes un grup de gent interessant em trobaràs darrere d’aquella cortina. Feia d’advocat, es va relacionar molt amb gent del cinema, era molt amic del general Molinier.” Ja hi podia treballar un advocat català, a París? –li demano. “A l’estranger pots exercir, el que passa és que has de trobar feina. Ell tenia una senyora de Cabruja, vídua d’un senyor ric de Barcelona. I tenia també moltes relacions a l’haute couture, perquè era amic de Marcel Boussac. Tinc una gran reconeixença pel meu oncle, perquè en poques setmanes jo era una parisenca total. Em posava un paper sota la porta de la meva habitació: ‘No prenguis cap engagement per demà passat que anirem al teatre.’ I em va acabar dient: ‘Escolta: és que t’haurem d’acabar avisant vuit dies abans per sortir amb tu?’ En Jaume Sunyer, fill del pintor, em va fer de nounou i no em deixava mai sola. El seu pare havia estat un montparno i coneixia París perfectament. Entre els amics de la família hi havia l’escultor Joan Rebull. Tenia tres fills: en Xavier, en Jordi i l’Elvireta, una nena que patia diabetis. El meu oncle era el seu financer i jo m’ocupava una mica de la canalla. En Rebull m’enviava a la Grande Chaumière. Jo feia cinc o sis hores de croquis cada dos o tres dies. I després, un cop de tant en tant, em corregia els dibuixos. La base d’en Feliu Elias era el modelat, la perspectiva: tot això m’ho va ensenyar molt bé. Rebull tenia un dibuix d’escultor que donava volum amb dos traços.” A través de l’oncle Marian, Margarita Rubió va col·laborar amb la directora de Femina de Luxe. “Dibuixava bé. M’enviava als grands couturiers, feia els croquis dels vestits. I els fotògrafs venien després, miraven els meus croquis, deien ‘això m’agrada, això no m’agrada’ i així no els havien de passar tota la col·lecció.”

L’oncle Nicolau M. Rubió i Tudurí vivia a París des del 1937. “Al seu llibre Llatins en servitud explica que van tenir un exili molt d’estar per casa. És clar: un arquitecte què pot fer a l’exili, enmig d’una guerra? Ningú té ganes de construir cases i encara menys jardins. Es passava el dia escrivint. Obria un paraigua dintre el llit, encenia una làmpada i llegia llibres d’Àfrica, com si fos en una tenda de campanya.” En el seu dietari del 1942 explica que visitava el Zoo de Vincennes i l’hivernacle de la Fleuriste de la Ville de París per inhibir-se del que passava al seu voltant. “S’hi troba un exili tropical, la tebior humitosa de la selva equatorial, les plantes d’aquesta selva i l’oblit del clima centreuropeu, físic i polític.” “Anava moltes vegades a dinar i a sopar a casa de l’oncle Marian, molt, però això no resolia tots els problemes. Un dia em va dir: ‘Jo anava a la Marquise de Sevigné per una xocolata i en sortia borratxo.’ Una xocolata li pujava al cap. No xampany: xocolata.” En un petit àlbum, amb fundes de cel·luloide, la Margarita conserva les fotografies de l’alliberament de París de l’oncle. Nicolau M. Rubió i Montserrat Pla, el 25 d’agost de 1944 a la Porte d’Auteuil i a la Rue Rémusat, davant d’una barricada. “Passen tancs i vehicles de la Divisió Leclerc –escriu Rubió. Ens hi acostem i, de sobte, quan passen els americans, torna a tirar algun ‘dissident’. Els soldats es despleguen i comença un foc bastant nodrit. Ens hem resguardat dins una entrada.” “Va tornar aquí, a Espanya, amb una mà a davant i una mà darrere, perquè, és clar, feies una mica de pas de costat i no sé on t’enviaven. Estava bastant terroritzat. L’oncle Nicolau no era prodigiós físicament, no tenia aquesta força de la seva mare, de la meva mare o del meu pare.”

Figuerola i Eva Perón

El casament de la Margarita amb Georges Rispal a Orlhac, el 1948, va representar un retrobament i un comiat. Nicolau M. Rubió i Monserrat Pla eren a Barcelona des del 1945, Marian i Mercè Heras s’hi van afegir més tard. Santiago i Josefina Armangué ja tenien preparat el viatge a l’Argentina. “Jo estava promesa i els ho vaig suplicar de genolls: “És un error monumental: no us n’aneu. Trucaré en Coyne perquè li donin una feina interessant.” La meva mare va tenir la impressió que els seus germans no volien que tornés, sobretot perquè tenien la necessitat de trobar el que havien deixat. Sempre molesta una mica la gent que torna. Hi havia un ministre de Perón que era català, Figuerola, que coneixia el meu pare de nom. El va cridar i li va donar per fer un funicular. La senyora Perón va començar a estar gelosa d’aquest senyor, que pesava molt perquè era un senyor molt distingit, un mag financer de gran prestigi. I la senyora Perón, que era una peixatera, li va agafar ràbia. Va pensar que volia agafar el lloc del Perón. Sigui com sigui, el senyor Figuerola devia sentir que un dia un d’aquells pistolers el mataria i se’n va anar a Suïssa, on tenia moltes propietats. La segona etapa del meu pare a l’Argentina va ser terrible. Va treballar sempre als transports públics. Però per ser feliç necessitava una obra amb cent cinquanta o dues-centes persones treballant, com el Funicular de Montserrat o el barratge de Saint-Étienne.” El currículum de Santiago Rubió era més de gran director que de subaltern i això no facilitava gens les coses. “El meu pare va ser molt desgraciat a Buenos Aires, perquè estava aïllat de la seva família, dels seus fills, allà només n’hi tenia dos. La Tona s’hi va estar molt poc, de seguida va tornar a França, es va casar amb un industrial i ara viu en un castell. No tenia llibertat, li faltava espai. Quan va tornar no el reconeixia. Era el 1962, i estava molt ferit. Deia: ‘Jo no puc tornar a Barcelona abans que es mori en Franco.’ ‘Però, papà, si ens enterrarà a tots en Franco, que no ho veu?’ Llavors un dia el meu marit va començar a estar malalt. La meva mare ja era a Barcelona, jo vaig ajudar-la a posar el pis i estava encantada. Pensava: ‘El papà vindrà.’ Però no hi havia manera. Un dia que estava a Ceret, a casa d’uns amics, li vaig trucar. Li vaig dir: ‘Vinc amb el cotxe i t’agafo.’ ‘No: m’amagaré, m’amagaré.’ ‘Si espera que es mori en Franco, jo també estaré morta i no el podré acompanyar. Vol que l’acompanyi?’ El vaig agafar de sorpresa, vam passar la frontera. El meu pare era molt naïf i es devia pensar que en Franco estaria amagat darrere la frontera amb una escombra. I quan vam haver travessat: ‘Anem a prendre el te a Tossa!’ Vam prendre el te cinc vegades. La família ens esperava al pis enorme que l’oncle Marian tenia a la Via Laietana. Vam arribar a les onze de la nit. Era el dia de la Mercè. El meu pare sempre deia: ‘És que jo no veuré mai més una bandera catalana.’ Aquell dia, una bandera de disset metres li feia pessigolles al coll.”

Als anys trenta Nicolau M. Rubió i Tudurí havia fet molts safaris i n’havia escrit llibres en català i en castellà. En els àlbums de la Margarita hi ha les fotos del primer safari que va fer amb el seu germà Fernando al Sudan, el 1957. “Els viatges que va fer amb el meu oncle Fernando eren comodons, ja no tenien encant.” Al terra de la casa de la Travessera, falcant les portes, hi ha uns cendrers fets amb potes d’elefant. Nicolau M. Rubió, que havia estat el gran jardiner de Barcelona, no va a tornar a treballar en un jardí públic fins l’any 1979, quan l’alcalde Narcís Serra li va encarregar els jardins de la plaça de Gaudí, davant la Sagrada Família. Llavors va començar a rebre encàrrecs de les Canàries i d’Andalusia. Marian Rubió havia estat una figura important de la política catalana. Partidari d’una mediació internacional en la guerra de 1936-1939, va acabar maltractat pels seus. Quan va tornar va haver de fer front a un expedient de responsabilitats polítiques. El 1981 Curial va editar Una família a l’exili de Josefa Armangué, un llibre emocionant, que retrata des d’una perspectiva propera i humana la vida d’una família de grans figures. Hi escriu una frase definitiva: “Sabent que el vaixell familiar ha arribat a port, estem contents de ser a casa, a casa nostra. No demanem res més”.