26.07.2020 - 21:50
Topo amb un escriptor que no coneixia. Sento curiositat pel que en diuen i en llegeixo, en cerco coses per Google, hi ha algunes fotos en blanc i negre on apareix amb un aspecte mig hippie mig beat, compro per internet un dels pocs llibres que en trobo, al catàleg de l’editorial Moll. Com pot ser que no n’hagués sentit a parlar abans, de Joan Barceló i Cullerés?, em demano. Un escriptor que sembla tocat mig pel mal auguri mig per l’oblit col·lectiu que potser és massa habitual. Aquest 2020 és l’Any Barceló, això potser tampoc no se sap gaire. Hi havia preparades unes quantes coses, però va arribar una pandèmia i aquí ens tenim.
La casualitat, que a vegades pot ser poètica, o tètrica, amb l’ajut del funcionament deplorable de Correus, fa que comenci a llegir-lo el dia exacte que fa quaranta anys que es va morir, el 25 de juliol de 1980, al mateix barri de Barcelona on se li aturà el cor, segons l’autòpsia, mentre preparava un te. ‘Tot deu tenir un símbol amagat’. Només en tenia vint-i-quatre. Per què no l’havia llegit fins ara?
Nascut a Menàrguens, a la Noguera, el 1955, Joan Barceló va deixar una obra que posa-hi tots dos braços, per a agafar-la tota. Poesia, novel·la juvenil, narrativa, teatre, assaig, i un grapat de textos inèdits. Tot just m’hi he posat, jo. Per tant, no escric ni de bon tros com a experta, ni tan sols com a lectora coneixedora seva. No. Ens hem conegut aquest cap de setmana. Però ja sabeu com és l’enamorament. Quan ensopegues amb un escriptor que no vols deixar, que t’hi passaries les hores, que en vols saber més i no et sacies, que trobes extraordinari que allò t’hagi passat desapercebut tota la vida, que no n’hagis sentit a parlar mai enlloc. I això, ves, també deu ser simptomàtic de la manera com tenim en aquest país petit de fer cas dels escriptors perifèrics.
Sigui com sigui, tinc a les mans un llibre com una petita joia i al pit l’emoció d’haver descobert un tresor amagat. És un dels inèdits que havia deixat, Miracles i espectres, i que va sortir publicat per primer cop el 1981, amb un pròleg de Miquel Àngel Riera on explica que ell li hauria concedit el premi literari al qual s’havia presentat, però que va coincidir que era un mal moment: ‘La genteta a qui molestava la unitat de la nostra llengua feia, a la nostra illa, molt de renou, començava a haver-hi cares llargues, i la vessant dialectal amb què tu l’empraves –que, ben mirat, era demostrativa de la versatilitat d’una llengua que és una i aglutinadora– va ser judicada, pens, poc oportuna’. Aquell premi es va declarar desert, però Joan Barceló ja n’havia guanyat uns quants, entre els quals el Vicent Andrés Estellés de poesia i el Folch i Torres, de novel·la juvenil.
M’he quedat atrapada a les històries rurals i surrealistes i fins a cert punt còmiques de Miracles i espectres, amb el poble de Vacalforges com a escenari, i també a la manera que té d’explicar-les, a la llengua que fa anar i que, com avisa a l’advertiment que precedeix les narracions, pretén recollir la riquesa de la parla viva. La seva parla, la de la Noguera, la de Ponent, que en una entrevista també havia reivindicat: ‘Jo estic molt entossudit a promocionar la gent de Lleida. Hi ha hagut un boom mallorquí, un boom valencià, un boom rossellonès amb l’últim guanyador del Sant Jordi de novel·la. Ara ens toca a nosaltres, no? Sobretot tenint en compte que el lleidatà Manuel de Pedrolo ha estat enguany Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El que passa és que els correctors són uns bandarres i li han destrossat molt el seu lèxic lleidatà de la primera època. […] Jo sóc lleidatà i ruralista, sí senyor. M’agrada d’incorporar paraules del lèxic popular, encara que no estiguin a l’Alcover-Moll.’
Encara que no siguin a cap diccionari, encara que les flexions verbals que fa servir no siguin normatives. Una llengua que manipula de manera completament lliure, deixant de banda estar l’estàndard, i que potser no que no és del tot normativa, però que és ben pròpia i ben rica. I que demostra una confiança lingüística que avui escasseja massa, per un acomplexament agreujat per les interferències constants i que cada vegada són més difícils d’identificar i foragitar.
‘Hi ha poetes que van pel món dient “m’ha influït Carles Riba” i coses així. A mi m’ha influït el Capitán Trueno, l’Asterix, el Mortadelo y Filemón i l’Hombre Enmascarado. Però el que més m’ha flipat és el paisatge; m’estic arreglant una casa a Tudela de Segre, una comarca de secà com ara Castella; allò em suggereix moltes coses’, explicava en aquella mateixa entrevista, de Xavier Febrés, el 1979. Es va morir uns quants mesos després, amb vés a saber quantes històries pendents.
Un quadre de Joan Barceló amb el títol “Arrenqueu-me el cor de la poma, maleïts”. Formava part de l’exposició que va fer a l’IEI, a Lleida, el 1973. Agraïm a Josep Maria Vidal que ens hagi permès compartir-lo. @lletres @fundaciotapies @francesccanosa @NausicaVidal @accioparal pic.twitter.com/63mVkRnmfm
— Any Joan Barceló i Cullerés (@Any_Barcelo) May 13, 2020
Per saber-ne més coses, de l’obra de Joan Barceló i Cullerés, la revista Serra d’Or li dedica un reportatge. També té la pàgina al portal de l’AELC i es pot consultar el compte de l’Any Barceló, que el recorda i en recupera poemes i pintures. I res com llegir-lo, és clar. Tot i que no és fàcil. Fa anys que Joan Barceló va quedar força en l’oblit, i això ha fet que bona part de la seva obra estigui descatalogada. Però si aquests Anys commemoratius serveixen per a res, és per a treure la pols de la memòria, recuperar la figura de l’homenatjat en qüestió i, la cosa més important, és que acostumen a fer d’empenta de reedicions, com ha fet amb algun llibre Pagès Editors. Seria justícia poètica que no calgués fer feina d’arqueologia per a llegir-lo, per molt romàntic que sigui passejar per llibreries de vell. Que se’n reeditin llibres introbables, que es llegeixi, que se’n parli, perquè hi torno: com pot ser?
Que res no et tapi el cel
si fas fora les teules
i un glop de vent
t’ensorri els murs de fang.
