04.09.2023 - 21:40
The Washington Post · Derek Hawkins, Charlotte Lytton, Matthew Abbott, Shelly Tan i Frank Hulley–Jones
Tonga. De primer va arribar una olor de sofre calent, com d’una mica de fòsfor cremat. I de seguida un bram que provenia de sota l’aigua. El volcà submarí gegantesc conegut com a Hunga Tonga – Hunga Ha’apai s’havia despertat, i en una càlida tarda del gener del 2022 va començar a expulsar lava i més materials cap al cel –amb una força sense precedents en la història recent– damunt aquesta cadena d’illes del Pacífic.
Va ser una de les erupcions volcàniques més potents registrades mai. I una crida d’atenció. Els científics diuen que aquest fet va posar en relleu els perills que impliquen els volcans submarins. De manera que, més de divuit mesos després de l’erupció, fins i tot les nacions més vulnerables treballen per vigilar de prop aquests gegants amagats sota l’aigua.
Hunga Tonga – Hunga Ha’apai es va formar al començament del 2015 després d’una erupció volcànica moderada que va fusionar dues illes deshabitades en una sola massa de terra.
A Tonga sempre hi ha hagut activitat volcànica. Els qui hi viuen estan ben avesats als riscs de la cendra que cau i a les onades que poden resultar de les erupcions en aigües poc profundes. Però ningú no podia preveure allò que va passar el gener del 2022.
El regne, antigament un protectorat britànic, es compon d’unes 170 illes petites, majoritàriament planes, només una quarta part de les quals són habitades. Escampats per tot l’arxipèlag hi ha 12 pics submarins actius, incloent-hi l’Hunga.
Dels 106.000 habitants aproximats de Tonga, la major part viuen a Tongatapu, un atol d’uns 259 quilòmetres quadrats de grandària, equivalent a la meitat d’Andorra. Té una economia impulsada principalment per l’agricultura, juntament amb el turisme i la pesca.
L’Hunga havia estat inactiu durant set anys, però el desembre del 2021 va començar una sèrie de petites erupcions. A Tongatapu, de vegades, la gent es reunia per fer un beure mentre observava el volcà com bullia. Virginie Dourlet, una professora de francès que fins fa poc vivia a Nuku’alofa, recorda haver-se preguntat: “Sobreviurà l’illa petita?”
A començament del 2022, l’activitat semblava haver disminuït i el Servei Geològic de Tonga va declarar el volcà inactiu l’11 de gener. Però pocs dies després, l’olor sulfúrica es va escampar sobre la capital. El cel, estranyament, es va tornar blau i porpra, resultat de les partícules fines de cendra que dispersaven la llum del sol. “Era preciós –diu Dourlet–, però feia pensar en un perill imminent.”
Aviat l’aigua al front marítim de Nuku’alofa va començar a retirar-se, tot creant remolins, i els habitants hi van reconèixer immediatament un senyal d’un tsunami que s’acostava. “La gent es va espantar”, diu Dourlet.
Sela Faitangane, una mestra de trenta anys i mare de dos fills, passejava pel bosc de l’illa de Nomuka quan va sentir tremolar el terra sota els peus. Va sortir de la línia d’arbres i va veure amics i veïns corrent cap a l’interior. La gent cridava frenèticament, alguns amb nens a coll. L’aigua de l’oceà es precipitava sobre el paisatge. Un noi li va dir que no podia anar al seu carrer, recorda Faitangane, “perquè ja era tot inundat pel mar”.
Així doncs, va pujar ràpidament a l’automòbil amb el marit, un nadó i un altre fill de quatre anys i es van adreçar cap a les terres altes. Van veure amb terror com un mur d’aigua inundava el seu barri i tombava les cases.
I va ser aleshores quan el cel es va tornar fosc. Va caure cendra. Faitangane i més residents de Nomuka es van refugiar com van poder en un amagatall de la muntanya. Quan es van trobar sense aigua neta per fer el biberó del nadó, Faitangane va haver de passar la seva filla a una altra mare perquè l’alletés. “Aquell dia –explica ara– vam pensar que era la fi del món.”
Poc després el tsunami, amb onades enormes, fins a quinze metres, va arribar a les altres illes.
Lisala Folau passejava per Atata quan van arribar les onades. Va aferrar-se a un arbre que l’aigua s’enduia. En un moment determinat, va sentir el seu fill cridant-lo, però no va respondre-li perquè no volia que arrisqués la vida provant de rescatar-lo. Folau va resistir així durant vint-i-set hores.
En una altra part de l’illa, Elisiva Tu’ivai i la seva àvia també es van agafar fort als manglars durant hores. La mar les balancejava i elles lluitaven per mantenir el cap caps per sobre de l’aigua. “Tenia molta por de morir”, explica Tu’ivai, que –en la breu treva entre les onades– va aconseguir d’arribar a terra. Van grimpar fins al punt més alt de l’illa, amb el camí ple d’arbres trinxats i la runa que havia estat les cases dels seus veïns.
L’erupció de l’Hunga va durar del 15 de gener a la tarda fins l’endemà al matí. Però el xoc es va propagar per tot el planeta.
Els tsunamis van devastar Atata, a més de l’illa més petita de Tonga, Mango Island. Hi van morir quatre persones. Aproximadament un 84% de la població del país va ser afectada per l’explosió, bé perquè fou desplaçada, bé perquè se’ls van malmetre les propietats i plantacions.
I Tonga va restar a les fosques durant dies. Els cables que subministraven connectivitat telefònica i d’internet van caure. No s’havia vist mai una columna de cendra com aquella per satèl·lit. De fet, Tonga es va fer invisible del cel estant.
“No podíem veure els impactes. Havien desaparegut les illes? Havia mort tota la població?”, diu el vulcanòleg Sam Mitchell, de la Universitat de Bristol. “Va ser molt traumatitzant i no podíem connectar amb ells de cap manera.”
Faitangane va passar un dia a la muntanya, a Nomuka, amb la seva família i més esperant que l’aigua reculés. “Quan vam baixar ja no quedava res nostre –diu–. Ni la casa, ni la roba ni el menjar.”
Van arribar vaixells de rescat que van proporcionar un primer alleujament. La família va viure primer en una tenda, i després es va traslladar a una casa vella que va resistir el tsunami. “Després d’això que hem passat, mentre tinguem un sostre ja ens va bé” explica. I reconeix: “L’erupció va ser un recordatori que res és estable en la vida i que sempre hem d’estar agraïts i viure cada moment al màxim.”
- Subscribe to the Washington Post
- Podeu llegir aquí més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
