El dia que tanquin Puigdemont a la presó

Noteu com n’estan, de neguitosos? Heu vist com n’estan, de disposats a fer el ridícul? Us n’adoneu, que la seva actitud és la demostració del seu fracàs? El numeret aquest de la fiscal de Barcelona… Les sortides de to de Josep Piqué. L’al·legat polític i les justificacions finals del fiscal del judici del 9-N. No cal que m’hi allargui. Cada dia n’hi ha de noves. El cas és que estan molt nerviosos. Estaven convençuts que tot plegat era una mena d’invent per a aconseguir més peix al cove que mai. Però s’adonen que aquí tothom ho veu clar i que hi anem de cap. I ara ve quan s’escagarrinen.

No deu ser fàcil, si ens posem en la ment d’un colonitzador d’aquests, d’entomar la idea que aquells éssers inferiors han decidit que s’acabi la comèdia. Aquells éssers pesats però divertits que havies dominat tota la vida i que t’havien inculcat que eren propietat teva… Recordeu el to amb què ens tractava bona part dels agents colonials que ara balbucegen i fan la víctima i el ridícul? Amb qui to paternalista no ens parlaven? Amb quina condescendència? No deu ser pas fàcil de pair aquest canvi.

Més enllà de l’estat d’ànim que puguin tenir, ens ha de preocupar com poden reaccionar. Ja hem dit més d’una vegada allò de l’animal ferit, que és més perillós. En qualsevol cas, un cop superat l’escull del pressupost, les passes que queden per fer la independència són ben clares. Portar les lleis de desconnexió al parlament, aprovar-les, convocar el referèndum, fer la campanya, anar a votar i, si és que sí, proclamar la independència. Ep!, a partir d’aquell moment, comença una nova cursa d’obstacles. Però la independència ja s’haurà proclamat i aquí no hi haurà marxa enrere.

Aquestes passes que manquen per a proclamar la independència semblen fàcils damunt del paper, però són els moments més delicats i arriscats de tot el camí que hem fet. I la cosa més important, d’ara endavant, serà la gestió del temps. Aquesta és l’arma més poderosa que té la política. Qui controla el temps o, si ho voleu, el calendari, té la paella pel mànec. I l’estat espanyol intentarà sigui com sigui alterar els plans que pugui tenir la majoria independentista. En aquest sentit, abans de prendre qualsevol decisió caldrà fer-se aquesta pregunta: ho fem perquè volem o perquè l’estat no ens deixa més marge?

Tinc la impressió –encara que no em dedico a la predicció– que els judicis que ara hi ha em curs són un assaig i prou. I que els de veritat no tardaran a arribar. No crec que el president Puigdemont arribi al juny sense passar pel jutjat. Estem preparats per si tanquen Puigdemont a la presó? L’estat espanyol fa mesos que va teixint un discurs que els ha de servir per a justificar una repressió forta a Catalunya. Mancats d’arguments i de projecte, tan sols tenen un camí –l’únic camí que realment han transitat durant els segles–: el de la repressió. Aquest és el seu llenguatge natural. Un llenguatge que solament han sofisticat una mica quan han volgut entrar en clubs com la UE.

No tinc ni idea si el referèndum es convocarà abans de l’estiu o després. Tampoc no sé com es podrà convocar ni si les condicions permetran una votació completa. Tan sols tinc la impressió que pensen que l’únic camí és la por. I no la por de perdre les pensions o quedar navegant segles i segles per l’espai sideral. Parlo d’una amenaça concreta i real. De presó i d’impediment físic. No ho dic pas per espantar ningú. Ho dic perquè estiguem preparats i sapiguem respondre dignament al setge a la democràcia que pot viure el nostre país aquests mesos vinents. Si som capaços d’aguantar l’atzagaiada, ja haurem guanyat.

@PereCardus, periodista