El dia que Marchena es va fer petit davant Lluís Llach

A Manuel Marchena li devia restar clavada en algun racó de la consciència aquella tarda del 29 d’abril de 2019, quan Lluís Llach va declarar com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés. Perquè aquell dia, un d’aquells dies de la fase tediosa del judici, quan l’allau de policies testificant tots el mateix sobre la por mai vista i les mirades d’odi dels votants del Primer d’Octubre ja havia aconseguit l’efecte pretès d’atuir l’enorme i expectant audiència de les primeres setmanes, el jutge es va disminuir, es va fer petit durant els quaranta minuts de la declaració de Llach. Aquella tarda, davant Llach, a Marchena se’l veia més cohibit, perquè es va empassar un discurs contra la presència de Vox al judici que a uns altres testimonis no permetia, potser perquè les paraules, els gests i la sola presència del cantant i ex-diputat l’impressionaven.

Fou un parèntesi sorprenent d’una evolució d’un jutge inicialment amable i permissiu, en els primers compassos del judici, a un altre de dèspota, intransigent i capaç de fer-lo cometre errors que podrien passar-li factura a Estrasburg. Però aquell dia es va frenar amb la presència de Llach a la sala més imponent de l’edifici de l’antic convent de les Saleses, la mateixa on van jutjar Companys i el seu govern, el mateix que fou seu del Tribunal d’Ordre Públic franquista. Per això les primeres respostes de Llach, que potser Marchena no va captar, perquè se’l veia desconcertat.

Llach va arribar davant el tribunal tot vestit de fosc, fent lluir el llaç groc al pit i les ulleres grogues que duia penjant, amb el llibre de Raül Romeva Esperança i Llibertat (Ara Llibres, 2018) sota el braç i el posat molt seriós. I va saludar amb la mirada, amb afecte, tots els acusats, els presos que al cap d’una estona tornarien a ser traslladats des del calabós de l’Audiència espanyola a les cel·les d’Estremera en vehicles de la Guàrdia Civil.

—Heu estat processat alguna vegada…?
—Almenys d’ençà del 78 em sembla que no. Em sembla que no.

Mirada estranyada de Marchena, que li demana:

—Amb anterioritat ho vau estar?
—No, em sembla que no.

Llach li feia veure que entenia la continuïtat entre règims, el franquista i el del 78, que aquella institució i d’una manera més singular aquell edifici representaven. Tot seguit va dir a Marchena que és clar que coneixia els acusats, de feia molts anys, i que en algun cas per una profunda amistat que no li impediria de dir la veritat sobre allò que va succeir el 20-S, perquè aquell dia va parlar molta estona tant amb Jordi Cuixart com amb Jordi Sànchez. I va començar l’interrogatori per part dels advocats de Vox, que Llach responia visiblement incòmode, fins que va sospirar i va dir al tribunal: “Amb la vènia, senyor president, vull expressar que com a ciutadà homosexual, independentista i aspirant a ciutadà del món estic en desacord que em faci preguntes Vox.”

Però a diferència d’alguns testimonis més, el jutge va mesurar molt les paraules, com si fos conscient de l’autoritat moral, social, política que tenia davant. “Pensi que ve aquí exclusivament per a respondre allò que vostè va percebre. Aquestes afirmacions que fa, que són respectables fins a… fins al màxim, tanmateix, van més enllà del sentit de la seva presència aquí. La sala respecta profundament la seva ideologia, el seu model de vida… tot. Només volem que l’acte es dugui a terme d’acord amb la llei d’enjudiciament criminal.” I fins i tot va semblar justificar per primera vegada la presència –anòmala– de Vox com a acusació en el judici: “Cadascú pot tenir una actitud, diguem-ne, intel·lectual sobre l’existència d’una acció popular, però és el règim jurídic vigent. De manera que si l’acció popular l’ha proposat com a testimoni, vostè té l’obligació legal de respondre’n les preguntes.” Llach va fer un lleu somriure, i va continuar la seva declaració, explicant tot allò que va veure el 20 de setembre davant Economia. Podeu veure el testimoni íntegre d’aquell dia ací:

Llach va sortir de la sala saludant tots els acusats amb cops de palmell al pit, dient-los amb el gest que els duia ben dins. Pràcticament amb tots els testimonis favorables a la defensa que van comparèixer i que van qüestionar la presència de l’extrema dreta, Marchena va tenir una actitud malhumorada, pràcticament hostil. Amb Llach, no. Aquella tarda Llach va fer petit Marchena en el seu feu.

I sembla que ara, quatre anys i mig després, li ho ha volgut fer pagar amb un vídeo humiliant en què fa servir, sense permís, una cançó seva, “Junts”, que no és precisament de les més conegudes del cantant, però que amb el títol revela la voluntat de befa. El Tribunal Suprem espanyol la va incloure en un muntatge de vídeo amb imatges inèdites dels magistrats de la sala que presidia Marchena durant els recessos i els moments de distensió entre sessió i sessió, amb posats divertits de tots ells mentre prenien refrigeris o bé celebraven la jubilació del jutge Varela. El vídeo es va filtrar a El Mundo perquè es publiqués tot coincidint amb el darrer aniversari del Primer d’Octubre, i en un moment en què les demandes dels ex-presos polítics contra la sentència agafen embranzida al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

El component personal del vídeo contra Llach és evident, i no és pas nou en Marchena, que ha demostrat el seu vessant rancorós unes altres vegades, sobretot envers Jordi Cuixart, a qui no perdona encara el seu “ho tornarem a fer” en el judici; sempre que ha pogut li ho ha recordat, tant en la sentència com sobretot en l’informe contra els indults d’una extensió i una agressivitat insòlits en la història jurídica espanyola, en què es veia una clara voluntat de passar comptes i de fer política. Deia així: “El missatge transmès pels condemnats en l’exercici del dret de la seva darrera paraula i en les seves posteriors declaracions públiques és ben expressiu de la seva voluntat de reincidir en l’atac als pilars de la convivència democràtica, assumint fins i tot que la lluita pels seus ideals polítics –de qüestionable legitimitat constitucional– autoritzaria la mobilització ciutadana per a proclamar la inobservança de les lleis, la substitució del cap de l’estat i l’unilateral desplaçament de la font de la sobirania.”

A Llach, el missatge enverinat ha estat en forma de vídeo i amb una cançó robada. Perquè a la sala segona del Suprem, i més encara en la causa especial contra el procés, qui ho controla tot és Marchena. El cantant ja va anunciar dimarts que havia presentat un requeriment als membres de sala segona perquè retiressin el vídeo, perquè l’havien publicat sense el seu permís i havien vulnerat els seus drets d’autor. “Utilitzen una cançó que no té res a veure amb aquests senyors i senyores”, va dir Llach. “Però el títol de la cançó, com que es diu ‘Junts’, el devien trobar graciós per fotre’s dels imputats pel Primer d’Octubre. La cançó, per a més escarni, parla de la pobresa i la desigualtat.” Més concretament, el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, deia als jutges en el requeriment: “Com és notori, és un trist cant a dos germans menors desemparats al barri del Raval de Barcelona en haver mort el seu pare per culpa de l’heroïna i dedicar-se la mare a la prostitució.”

La resposta torna a fer gran Llach en una acció que empetiteix, encara més, Marchena i els seus jutges.