El dia que la CIA es va enamorar dels Països Catalans

Un agent de la CIA, reunions secretes, resistència antifranquista, vetllades regades amb whisky, documents que van i vénen en valisa diplomàtica i una oposició incipient a un règim que comença a podrir-se de tan madur i tan corrupte com és. A això se li han d’afegir un viatge fascinant als Estats Units que per a molts va tenir el paper d’iniciàtic perquè era la primera eixida al món gran i en tecnicolor. La manera perfecta d’esborrar la grisor local. Tot això passava a la València de mitjan anys seixanta en una realitat quasi paral·lela i silenciosa que, en algun moment, quan es va fixar el relat d’aquells anys, es va mitificar. Alguns fins i tot ho posen en dubte, però va existir i els protagonistes encara ho poden contar.

L’editorial Afers acaba de publicar El vicecònsol, un llibre de Xavier Serra que explica totes aquestes activitats i també fragments de la vida de Towell durant els anys anteriors a l’aterratge abrupte a València. L’autor el va conèixer i va poder parlar amb ell el mes de juny del 2011, quan el diplomàtic va tornar a la ciutat convidat per l’historiador, també nord-americà i amb molta relació amb el País Valencià, Thomas Glick.

En aquella visita li van organitzar un retrobament amb alguns dels “seus estudiants”, els joves opositors antifranquistes. Hi anaren, entre més convidats, l’editor i fundador d’Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent; l’ex-batlle de València, Ricard Pérez Casado; l’editor, Vicent Olmos, Serra mateix, el catedràtic d’història de la ciència de la Universitat de València Víctor Navarro; l’actual secretària autonòmica, Isaura Navarro; un periodista del diari Levante i dos fotògrafs que van deixar constància gràfica d’aquella vetllada d’un dissabte calorós de juny en què Towell es va presentar vestit amb una americana de pana. Són les fotografies que il·lustren aquest reportatge.

Xavier Serra relata en el llibre, sense afegir-hi gens de ficció, segons que diu, com va ser aquell retrobament a l’apartament que Glick, estudiós dels sistemes de regadiu al País Valencià, havia llogat al centre de la ciutat. Narra, per exemple, com en un moment, al diplomàtic li va caure la cartera i va deixar veure dos o tres passaports de països diferents. O com no va fer res per amagar unes fotografies relacionades amb una visita a l’estudi de l’Equip Crònica. Teatralitat i posada en escena.

Serra va aconseguir que l’endemà li dedicàs unes hores per a fer-li una llarga entrevista, que és el nucli del llibre que ara ha publicat. “En aquesta xerrada, ell no tenia gens d’interès a ocultar si era de la CIA, i me’n va donar uns quants detalls. Hi ha coses que no conte al llibre perquè havia d’acotar-ho temporalment, però sí que em va contar què va fer a Cuba i a Cochabamba. La teoria que era de la CIA augmentava la màgia del personatge.”

Qui era Timothy Towell

Gràcies al relat que fa a Serra, podem saber que Timothy Towell va arribar en cotxe a València l’any 1963 amb el rang de vice-cònsol. Havia desembarcat a Algesires després d’una travessia de cinc dies en vaixell. Sembla que la ciutat l’avorria. Abans de llogar un apartament es va allotjar a l’hotel Royal, on el tractaven amb un servilisme indissimulat. L’ambient franquista era molt opressor. Jugava al bridge a la Real Sociedad de Agricultura y Deportes. Ningú no parlava de política, però sí dels vint-i-cinc anys de pau, el lema que va encunyar el règim per celebrar la victòria del 1939. Com que no li agradava la paperassa administrativa del consolat, es va adjudicar el paper de ser les orelles de la legació.

Prompte va saber que si volia escoltar alguna cosa diferent del discurs oficial i precintat, havia d’anar a la universitat. I allà és on va conèixer aquells joves que es van convertir en amics i confidents. Els seus noms i cognoms han marcat aquestes darreres dècades de la política, la cultura o l’economia del país: Eliseu Climent, Juan Omeñaca, Miquel Vilar, Josep Vicent Marquès, Joan Garcés, Ricard Pérez Casado… L’instint no el va enganyar. Tots ells han estat, en major grau o menor, protagonistes dels primers anys de la democràcia i dels temps que van venir després. Alguns tenen encara una clara influència política i social indiscutible. “Es veia molt clar que el tio coneixia molt bé el país perquè havia fet una molt bona tria. Va triar sis líders potencials i la va encertar amb tots”, diu Serra

Timothy Towell era l’espia menys secret i menys amagat de tota la història dels serveis secrets americans. Quan va arribar a València era jove, ros, agradable de tracte, de casa bona i republicà. Son pare havia treballat en una agència precursora de la CIA i ell havia hagut de fer molts esforços i tocar moltes portes perquè l’admetessen en el servei diplomàtic.

És clar que Towell no va desvelar mai quines eren les seues funcions, però als estudiants antifranquistes els anava molt bé de pensar que era un agent secret. Tant, que no van dubtar a intimar-hi, a deixar-se convidar, a participar de converses i reunions secretes i clandestines que contribuïen a fer créixer el mite. Sempre fora del consolat, és clar. El somrient i obsequiós Timothy Towell era l’amic americà.

Modular l’oposició

Un dels primers estudiants amb qui Towell va contactar va ser Miquel Vilar, que va ser cap del gabinet jurídic del Departament de Cultura en temps de Max Cahner, encarregat d’engegar el patronat del MACBA, o primer director de la Fundació la Marató de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, entre més càrrecs a la Generalitat de Catalunya. Però l’any 1965, Vilar era un estudiant de dret a la Universitat de València i era el secretari de l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians, l’ADDEV. Entre els membres fundadors d’aquell sindicat hi ha Eliseu Climent, Vicent Àlvarez, Josep Vicent Marquès, Lluís Aracil, Enric Solà… “Ens vam constituir com toca, amb estatuts i eleccions i tot”, recorda Vilar.

L’interès principal que tenia aquell sindicat, que tot just s’organitzava en la clandestinitat, era el d’evitar la penetració a la Universitat de València d’un altre sindicat democràtic, que era espanyol i que pretenia instaurar-se per tot l’estat espanyol. Vilar i el seu amic Paco Vicent van trobar adient d’entrevistar-se amb el vice-cònsol perquè potser els podria ajudar. “Eren les beceroles de tota l’oposició universitària al franquisme. Teníem contactes amb el Sindicat d’Estudiants de Catalunya, que en aquella època es deia Intersindical Universitària i era conegut com l’Inter. Ens coordinàvem per donar-nos suport els uns als altres perquè a València no s’instal·lara la sucursal d’aquell sindicat de Madrid.”

La marca que aquell vice-cònsol jove, ros, educat i encantador, que regalava atencions a tort i a dret, va deixar sobre els joves estudiants va ser molt profunda. En parlen encara amb una certa admiració i fascinació. “Mai no anava al consolat. Sempre ens vèiem a sa casa, de manera clandestina. Li passava informació de les reunions que fèiem, dels aplecs… Ell estava molt interessat i supose que passava la informació a qui fos el seu superior. Era el responsable polític del consolat”, recorda ara Vilar.

Eliseu Climent, que va ser un dels fundadors del Partit Socialista Valencià, PSV, precursor del PSPV, també fa memòria d’aquelles invitacions a casa del diplomàtic. “Ens convidava a beure whisky. En aquell moment, beure whisky era la revolució. Ens vam fer prou amics.” A banda d’aquesta anècdota, Climent recorda que Towell voltava per les facultats, sobretot les de dret i filosofia, a l’edifici de la Nau. “Crec que tenia el mandat del govern americà de treballar perquè els dirigents d’esquerres férem bondat. Volien modular-nos i moderar-nos com a opositors. Era una maniobra més àmplia, que afectava no solament València. Els americans sabien que Franco es moriria i que hi hauria un canvi. Volien gent moderada, per això mai no convidaven els membres del partit comunista, que eren difícils de moderar.”

Un dels aspectes a què feien més esment i posaven més interès els estudiants era fer avinent a Towell que ells eren opositors al règim i a Franco, però que eren valencians. “Nosaltres hi insistíem, li passàvem dades i informacions, ho va constatar i ho va veure, a pesar que va fer poc temps a València”, diu Miquel Vilar a VilaWeb, i admet que ell no tenia tan clar que el vice-cònsol fos un agent de la CIA. “En aquella època no ho sabíem. Si ho haguérem sabut, hauríem tallat relacions. Érem molt radicals, i molt d’esquerres. Quan ho vaig veure em vaig emprenyar i vaig agafar tots els records que tenia, tots els documents i ho vaig cremar tot!” Ara se’n penedeix.

La cita del consolat a Joan Fuster

L’activitat de Towell a València per a recopilar informació era intensa. “Sóc les orelles del consolat”, es veu que repetia. La seua manera d’aproximar-se als estudiants va ser, tal com recordava Climent, anar a la universitat. Allà, a més d’assistir a algunes classes d’història, es distreia al claustre escoltant converses, provant d’entendre de què parlaven i notant, és clar, que la llengua de la majoria dels estudiants no era l’espanyol que ell havia estudiat abans de començar la carrera diplomàtica.

I així és com va saber Towell de l’existència d’un personatge a qui els joves citaven ara i adés en les converses. Va saber que aquest home havia escrit llibres de pensament fonamentals i va saber que aquells estudiants socialistes en seguien els postulats.

El 17 de febrer de 1965 Robert T. Follestad, el cònsol dels Estats Units a València, va enviar una carta a Joan Fuster. El citava per a una entrevista el dilluns següent. Sabien, al consolat, que els dilluns era el dia que habitualment Fuster deixava el seu refugi de Sueca i anava a València a comprar llibres, a fer gestions, o a veure els uns i els altres.

El va sobtar tant que, Joan Fuster, tal com narra Xavier Serra en el llibre, va explicar el fet per carta al seu amic Joaquim Maluquer. Segons el seu relat, Towell va anar al gra i li va preguntar si estaven organitzats i si ell era el cap del moviment.

Els viatges

Quan Timothy Towell va tenir aquells joves ben apamats va contar els seus plans a Miquel Vilar. Li va dir que una fundació els convidava a fer un viatge als Estats Units per conèixer el moviment universitari nord-americà. Seria un viatge que duraria tres setmanes i ells podrien visitar llocs que considerassen interessants, i entrevistar-se amb qui creguessen convenient. Per això li demanava a Vilar una llista de candidats a fer aquesta mena de grand tour iniciàtic. L’únic límit que li va posar és que no fossen comunistes. “M’interessava molt el viatge perquè tenia contacte amb el sindicat dels estudiants americans, la UNSA. Així, damunt la taula va aparèixer el nom de Joan Garcés, que després va ser membre del secretariat de Salvador Allende. També li vaig donar el nom d’Eliseu Climent, que havia estat en el naixement de tot el moviment valencianista i catalanista dels anys seixanta, i Ricard Pérez Casado, que va ser batlle de València.”

Quan va veure tants noms esquerranosos, Towell li va demanar que cercàs algú que no ho fos tant. I així és com Vilar va proposar Juan Omeñaca, que era democristià. Omeñaca va ser uns anys més tard un alt directiu de la fàbrica Ford d’Almussafes.

El primer viatge es va fer l’any 1965, quan ja havien destinat Timothy Towell a l’ambaixada dels Estats Units a Madrid. Això no obstant, tot es va fer tal com era previst d’un primer moment. Hotels de primera qualitat, entrevistes amb estudiants americans i visites a campus i universitats, sopars i dinars amb senadors com Robert Kennedy i gent influent.

Els opositors universitaris que van fer aquesta primera expedició també van tenir contacte amb alguns catalans exiliats. Tant Miquel Vilar com Eliseu Climent guarden un record molt nítid d’Antoni Blàvia, que havia subvencionat en part l’alçament de Galvao contra el govern salazarista portuguès, i que va consistir a segrestar el vaixell Santa Maria per a declarar una república independent enmig de la mar.

Allí també van conèixer Rafael Supervía, que havia tingut un alt càrrec durant el govern de la República espanyola, i la seua dona, Guillermina Medrano, que havia estat la primera dona regidora a l’Ajuntament de València i que als Estats Units acabava de ser nomenada Mestra Distingida per la Universitat de Harvard.

A pesar de tot això, Eliseu Climent té una queixa. “Volia conèixer Bettina Aptheker, que era una dirigent de Berkeley molt d’esquerres, negra, i em van dir que no, que allò ja hauria estat massa. Jo era molt esquerranós, en aquella època”, recorda.

Més companys de viatge

Tal com sospitava Climent, l’operació nord-americana perquè els universitaris opositors a Franco veiessen món, coneguessen més maneres de viure, no es va centrar sols en el País Valencià. Era de molt més abast. Viatjaren opositors de Catalunya, del País Basc i de Madrid.

L’homòleg a Barcelona de Timothy Towell era Ambler Moss, un vice-cònsol que sí que va viatjar amb els universitaris als Estats Units en la mateixa expedició valenciana. Així, Vilar, Climent, Garcés i Pérez Casado van coincidir amb Lluís de Carreras, que va ser secretari general del Departament de Cultura, amb Max Cahner, o el jurista Enric Argullol, primer rector de la Universitat Pompeu Fabra.

De Carreras explica que el seu reclutament va ser diferent del dels seus companys valencians. Va ser Manuel Jiménez de Parga, que era catedràtic a la Facultat de Dret, qui se li va adreçar. “Oficialment, ens va convidar el Departament d’Estat americà, que volia conèixer gent espanyola. Ens van agafar perquè érem antifranquistes i perquè creàvem el sindicat democràtic. Estàvem encantats. Dèiem ‘això fa una olor rara’, però t’ho pagaven tot. Hi vam fer vint-i-un dies, i jo encara vaig tornar amb diners.”

Segons De Carreras, no tenien contactes amb els diplomàtics nord-americans fora de l’ambaixada, com sí que feien els seus col·legues valencians. “Quan vam tornar del viatge no vam anar més al consolat, alguna volta ens vèiem amb l’Ambler perquè durant el viatge havíem fet amistat, i comentàvem alguna cosa, però no els passàvem informació.”

L’amic Ambler Moss i els estudiants anticomunistes

Tot i que Ambler Moss els va acompanyar, no havien tingut contactes previs amb el consolat americà a Barcelona: “La primera volta que el vam xafar va ser quan ens van explicar això del viatge. Volien saber què pensàvem i que veiéssim com eren els Estats Units. Que sabéssim que un dia Franco es moriria i que les coses canviarien molt”, diu De Carreras, que remarca l’interès que tenien aquella gent per ells perquè es pensaven que serien els qui farien política. “Quan ja érem allà, l’Ambler ens va dir que ens veien com als dirigents posteriors a Franco. Érem tots del PSUC o de partits catalanistes.”

Lluís de Carreras evoca la figura del vice-cònsol Ambler Moss, amb qui va continuar mantenint el contacte, i de qui diu recordar que amb els anys va aprendre català i encara aquests darrers temps ha fet serveis per a l’exili.

A pesar que va ser un viatge plàcid i agradable en què va adquirir molts coneixements i es van divertir, en aquesta conversa amb VilaWeb, Lluís de Carreras recorda un parell d’incidents relacionats amb la tensió que es vivia en aquells moments. Un d’ells va ser a Washington, quan els van presentar un arquitecte urbanista que els havia de parlar del disseny de la ciutat. En un cert punt, aquell home va començar a parlar bé del dictador. “Nosaltres li vam dir: ‘Escolteu, què dieu? Nosaltres som demòcrates i no volem parlar amb vós.’ I ens vam alçar i vam marxar d’allí.”

L’altre incident era relacionat amb la guerra del Vietnam en què els Estats Units estaven immersos. “Acabats d’aterrar a Nova York, sense haver dormit gaire, ens van presentar uns estudiants que ens havien d’ensenyar no sé què i van començar a parlar de la guerra i del comunisme i ens vam barallar molt. Si no ens haguessin separat, hauríem arribat a les mans.”

Els altres viatges

Aquests viatges d’estudis, d’iniciació, d’obertura, de formació, o allò que fos que pretenia el Departament d’Estat nord-americà, van durar fins al 1970. Més enllà, els destinataris de les invitacions ja eren empresaris, comerciants, gent que volia obrir fronteres i fer negocis fora. També hi anaren periodistes i més professionals. La manera de captar candidats era que aquells que ja havien viatjat proposaven noms per a una altra tongada.

Quant als estudiants de la Universitat de València, també viatjaren becats el polític socialista Ciprià Ciscar; el sociòleg Josep Vicent Marquès; Pedro Zamora, que va ser secretari general del Partit Comunista del País Valencià, o Rafael Ninyoles i qui va ser síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, Ernest Sena, que eren, en aquella època, de la Unió Democràtica del País Valencià. “La Unió Democràtica d’aquell temps”, puntualitza Sena.

Sena no va conèixer Timothy Towell, els va acompanyar un altre vice-cònsol, que era fill d’un broker de la borsa de Nova York, i que, n’està ben cert, no era de la CIA. Les relacions de Sena amb el consolat van començar perquè assistia a alguna festa que hi feien per als estudiants d’anglès. “Xerraves amb ells, t’explicaven coses i tu també, i ens anàvem coneixent.” I així és com va rebre la carta de l’ambaixada dels Estats Units a Madrid amb la invitació.

L’economista tenia algun company antiamericà, com Vicent Àlvarez, que va rebutjar la invitació. “Jo no vaig dubtar en cap moment. Òbviament, no era partidari de la guerra del Vietnam, però no tenia un esperit antiamericà. No l’he tingut mai”, diu Sena.

Contràriament a la sensació que ha expressat Eliseu Climent, Ernest Sena no va sospitar mai que la intenció del Departament d’Estat fos modular o moderar els joves opositors, els dirigents que s’haurien de destapar quan Franco morís. “En aquell moment, la minoria més gran a Nova York era la comunitat porto-riquenya, més que la comunitat negra. Vam demanar de tenir contactes amb gent representativa, amb sindicats, vam tenir un debat amb universitaris a Princeton sobre la guerra del Vietnam, un debat molt transparent i molt obert. En cap moment vaig tenir la sensació d’adoctrinament.”

Just en arribar d’aquest viatge, Ernest Sena es va traslladar a Barcelona per continuar-hi els estudis d’economia, i, per tant, no va mantenir el contacte amb el consolat. Recorda el viatge com a molt positiu, i ple de moments impactants. “Passar de la València del 1967 a Nova York o a Washington, entrar al Capitoli i conèixer Bob Kennedy, poc abans que l’assassinaren… El dia que van matar el Che Guevara, estàvem en una festa amb gent del Departament d’Estat, en què segur que hi havia membres de la CIA. Era diumenge. Teníem una copa en la mà i va aparèixer un d’aquells i va dir que havien matat el Che, i en aquell moment, Ciprià, Ninyoles, Tomàs Ribera i jo vam marxar d’allí. Fins vint-i-quatre hores després no es va fer pública la informació.”

L’etapa fosca de Timothy Towell

El final del relat d’Ernest Sena enllaça de nou amb el vice-cònsol Timothy Towell. Quan se’n va anar de València, l’any 1965, el van destinar com a número dos de l’ambaixada americana a Madrid. Allí va viure de primera mà l’episodi de les bombes nuclears que van caure a Palomares, el bany del ministre de Franco Manuel Fraga i les corredisses de l’ambaixador americà per a eixir en la mateixa fotografia. Xavier Serra reprodueix al llibre, amb tot de detalls surrealistes, la narració que li fa Towell d’aquesta facècia.

Aquell any 1967, quan Sena i més estudiants eren a la recepció en què van saber que el Che havia caigut abatut, Titmothy Towell era el cònsol a Cochabamba, Bolívia.

Al seu llibre, Xavier Serra parla d’aquesta coincidència com de l’etapa fosca de Timothy Towell, o, si més no, menys lluminosa que la que va protagonitzar a València acompanyant els joves estudiants antifranquistes en la seua tasca d’intentar de debilitar el règim.

Potser això és el que va fer créixer el mite de l’amic americà que convidava a whisky als estudiants en un apartament del centre de València. I per això el retrobament, tants anys després, va ser afable. Amb whisky, fotògrafs i periodistes.

I encara, potser per un cert afany de notorietat, es va deixar fer la llarguíssima entrevista que ha propiciat el llibre de Xavier Serra, que diu que li interessava molt el personatge del començament fins que arriba a València. Després, diu, ja no li interessava tant, i per això havia de reconduir la conversa. “El tio havia fet una carrera brillantíssima perquè arribà a ser cap de protocol de la Casa Blanca i ambaixador al Paraguai en l’època de Bush. Però als Estats Units, un personatge així és secundari.”