27.12.2019 - 21:50
La majoria de grans ciutats del món es vanten de tenir un local especial on es reunien els escriptors, pintors, artistes i intel·lectuals que han marcat una gran evolució en la història mundial. És el cas del Cabaret Voltaire de Zuric, on Tristan Tzara va crear el dadaisme; el cafè Florian de Venècia, considerat el més antic d’Itàlia; el Harry’s Bar d’aquesta mateixa ciutat, on es varen inventar el carpaccio i el còctel Bellini; la Closserie des Lilàs de Paris, on Hemingway escrivia els seus contes; el Café de Flore, també a la capital francesa, amb taula sempre reservada per a Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre; o A Brasileira de Lisboa, on Fernando Pessoa i Almada Negreiros crearen la revista Orpheu i revolucionaren per sempre la literatura portuguesa. A Barcelona un d’aquests locals mítics és els Quatre Gats, un dels espais fonamentals per al desenvolupament del modernisme i el primer lloc on va exposar Picasso, l’any 1900.
Molt possiblement la immensa majoria de gent es pensa que el local del carrer de Montsió és obert d’ençà de final del segle XIX, però en realitat la primera etapa del local va ser força curta (intensa, això sí) i la cerveseria només va tenir les portes obertes durant sis anys. De llavors al 1978 va estar tancat al gran públic i quan va tornar a obrir va ser just davant d’on havia estat. El 1983 va poder tornar al lloc original, on encara és ara.
Jordi Notó i Brullas ha publicat fa poc Els quatre gats, les set vides d’un local emblemàtic de Barcelona (Viena Edicions), en què explica com va ser el ressorgiment d’aquest espai fonamental de la vida cultural barcelonina. Ho fa sobretot aprofitant el testimoni de primera mà de Pere Notó, el seu germà i un dels principals artífexs de la recuperació del local, que va comptar amb l’ajut d’artistes entusiasmats amb la idea, com ara Joan Miró. El resultat de tot plegat és un text fonamental per a entendre que aquest establiment és directament vinculat a dos moments clau de la història de Barcelona i de Catalunya: l’esclat del modernisme i tot allò que implicarà com a moviment artístic diferenciat i diferencial de la ciutat i del país; i la mal anomenada transició cap a la democràcia després de quaranta anys de dictadura franquista.
La història del primer local amb el nom ‘Els 4 Gats’ és bastant coneguda. L’empresari Pere Romeu, que havia estat a París i havia vist l’eclosió dels grans cafès i de les cerveseries de la capital francesa va decidir d’obrir un cabaret a Barcelona. El terme ‘cabaret’ llavors no tenia cap de les connotacions posteriors, i significava sobretot una mescla de cafeteria i restaurant on es podia menjar a totes hores i que, a més a més, oferia programacions culturals. El singular Pere Romeu va obrir les portes de l’establiment el 12 de juny de 1897 i va mantenir-lo obert fins a mitjan juliol del 1903. En aquests sis anys va haver-hi prou temps perquè el local restés inserit en la memòria ciutadana i s’hi desenvolupessin alguns esdeveniments culturals clau, com ara l’ascens del modernisme pictòric, amb els noms cabdals de Ramon Casas, Miquel Utrillo i Santiago Rusiñol.
La casa Martí, els baixos de la qual ocupa la cerveseria, la va construir l’arquitecte Puig i Cadafalch sobre el solar d’allò que antigament havia estat un monestir de religiosos franciscans que més tard va passar a ser de monges dominiques. També ocupà el mateix espai una caserna militar, el teatre del Liceu, un espai de circ i un punt de sortida de diligències de cap a l’interior de Catalunya. Però què va passar després dels sis anys d’esplendor cervesera? Doncs que es va convertir en la seu del Cercle Artístic de Sant Lluc, va acollir la seu de la societat cultural wagneriana, clubs d’automobilistes… Durant la guerra de 1936-1939 va ser ateneu cultural i a la postguerra s’hi establí la societat d’il·lusionistes. Tanmateix, el canvi més sobtat va ser quan es va convertir en magatzem tèxtil durant trenta anys, del 1950 al 1980.
Com explica Joan Francesc Ainaud al pròleg del llibre, ‘la recuperació d’Els Quatre Gats no pretenia convertir el local històric en la recreació museística, teatralitzada o nostàlgica d’un passat irrecuperable, sinó restituir-ne la fesomia –amb una voluntat de fidelitat històrica–, obrir-lo novament al públic i donar-hi una nova vida, amb un doble component dinamitzador: gastronòmic i artístico-cultural. Per aquesta raó, el 1978 es va publicar també una revista de quatre pàgines que recuperava la capçalera i el format històrics de la publicació modernista Els Quatre Gats, actualitzant-ne el contingut artístic i literari, la qual, malauradament, no va tenir continuïtat.’
Joan Miró, un artista cabdal en la recuperació
En tota la història de la recuperació dels Quatre Gats hi ha un personatge fonamental que brilla amb llum pròpia: el pintor Joan Miró. Pere Notó i Ricard Alsina volaren a Mallorca per entrevistar-s’hi. De seguida es va mostrar entusiasmat amb el projecte i va prometre el lliurament d’un quadre. Llavors Miró feia una exposició a la sala Maeght del carrer Montcada i va deixar dit que Notó se’n podia endur el quadre que volgués.
‘Vaig agafar el quadre i me’l vaig endur posat. Sort que no em va passar res pel camí. Vaig fer el trajecte de la galeria del carrer de Montcada fins al carrer de Montsió 5, on ja havia obert els Quatre Gats. Hi va estar pocs dies, fins a traslladar-lo a la seu de la Caixa, a la Via Laietana, on el vaig anar a dipositar. El recorregut entre la galeria d’art Maegt i l’entitat financera, fent escala als Quatre Gats, el vaig fer a peu. El quadre el vaig transportar damunt del cap. Quina fila que devia fer! La inconsciència de la joventut. Ara penso que m’hauria pogut passar alguna cosa. L’obra de Miró en aquells moments era tot el capital de què podíem disposar per començar el camí cap a la recuperació dels Quatre Gats. Com és lògic, la primera cosa que vaig fer va ser mirar d’aconseguir diners amb l’obra que m’acabaven de donar. La vam empenyorar. Amb el temps i per les necessitats imperioses, l’obra de Miró no la vam poder recuperar, tot i anar pagant religiosament els rebuts. D’altra banda, els deutes s’anaven fent més grossos. El quadre ja no va sortir de La Caixa, i no l’he tornat a veure mai més exposat públicament. M’agradaria tornar a veure aquesta obra’, explica Notó.
No va ser l’única vegada que Miró contribuí al salvament del negoci. Un any després va donar un altre quadre i també ho feren Antoni Tàpies, Antoni Clavé, Armand Cardona, Josep Guinovart, Josep Maria Subirachs, Joan Hernández Pijoan, Jaume Genovart, Albert Ràfols-Casamada, Vimala Devi, Eduard Arranz-Bravo, Rafael Lozano Bartolozzi i Antoni Iniesta. Gràcies a aquestes aportacions i a les de més mecenes, el projecte va anar endavant i finalment el 1983 la cerveseria va poder ocupar el seu emplaçament original, després de cinc anys just al davant, una operació que a més comptà amb l’assessorament artístic d’Ainaud de Lasarte per a recrear l’ambient original.
El llibre és ple d’anècdotes –es pot saber perfectament com i qui va fer les còpies dels famosos quadres de Casas que s’exhibien al local i ara al MNAC–, recull bona part dels personatges il·lustres de la primera i la segona etapes del local, registra una munió d’activitats i es converteix en un testimoni clau d’un espai mític de Barcelona amb moltes més sorpreses que no ens puguem imaginar, però vinculat sempre i decididament al món de l’art.
