10.11.2018 - 21:50
La literatura mexicana contemporània va posar al llarg del segle XX dos noms inqüestionables damunt la taula: Octavio Paz i Carlos Fuentes. La irrupció de la figura de l’escriptor xilè Roberto Bolaño (tot i que va viure durant molts anys a Mèxic i va convertir el país en la seva matèria literària), va significar el final de la seva hegemonia intel·lectual i potser, d’alguna manera, la de tot l’anomenat ‘boom llatinoamericà’. Les seves novel·les Los detectives salvajes i sobretot la monumental 2666 ho palesen. De llavors ençà, la literatura mexicana ha experimentat una atomització de les veus i una multitud de propostes de molta qualitat però sense una sola figura aglutinadora i inqüestionable. Si d’alguna manera Octavio Paz va posar els fonaments per a la creació de la figura de l’intel·lectual de referència dins un país, Fuentes va aconseguir a més a més una internacionalització de primer ordre: va exercir d’autèntic pont cultural entre Amèrica i Europa i, sobretot, va establir un diàleg privilegiat amb els Estats Units. Tot amb una posició manifestament a favor de l’esquerra política (malgrat que no rebutjava en cap cas les relacions amb els centres de poder, com demostren les seves estades mallorquines a ca Cristina Macaya, per exemple) i d’una generositat oberta envers els més joves.
Potser algú podrà pensar que aquest paràgraf introductori sobre Carlos Fuentes en un article que teòricament havia de parlar sobre Frida Kahlo i Diego Rivera és, si més no, estrany. De fet ho és, però és que al Barcelona Novel·la Històrica les coses no són sempre com eren previstes, i això que un retrat de Frida Kahlo és la imatge promocional del cartell del festival d’enguany, que es desenvolupa sota el lema ‘Creació, artistes en la història’. Va passar dimecres al vespre en una biblioteca Jaume Fuster plena a vessar (van haver d’habilitar l’amfiteatre), però la gent va sortir si més no sorpresa amb el contingut d’allò que va escoltar: una lliçó magistral sobre Carlos Fuentes en què Kahlo i Rivera foren només dues figures referencials, però en cap cas els protagonistes que havien de ser.
Per això, en acabar l’acte hi va haver algunes cares llargues i els aplaudiments varen ser molt més tímids que en la taula rodona anterior, sobre Gala i Salvador Dalí, excel·lentment conduïda per Martí Gironell. I també va fer que hi hagués algunes sortides precipitades abans d’hora i algunes capcinades ostensibles en el pati de butaques, segurament conseqüència de la calor de la sala, però també per la prosòdia en la lectura dels folis que tant Basilio Baltasar com Dúnia Gras havien preparat per a l’ocasió, carregats d’erudició però mancats de qualsevol emoció que suposadament ha de tenir una taula rodona. Per no parlar, és clar, d’Aurelio Major, que en el seu torn inicial com a moderador gairebé s’oblida de presentar els ponents fent el seu especial panegíric sobre Fuentes en una mena de competició per a provar de demostrar qui en sabia més coses. Tot plegat un despropòsit.
Cal suposar que, per als organitzadors de la taula rodona, això de dimecres vespre va ser un gol per tot l’escaire. Perquè en principi la idea era bona: veure Frida Kahlo, la principal artista mexicana i una de les figures incontestables de l’art mundial del segle XX, mitjançant l’escriptor mexicà més important del mateix segle. Fins aquí es complien a la perfecció tot els objectius d’aquesta edició del certamen, resumida en la presentació a la web pel comissionat de cultura de Barcelona, Joan Subirats: ‘Arriba una nova edició, la sisena, de Barcelona Novel·la Històrica, un viatge a altres èpoques des d’una mirada literària actual. Aquesta edició no se centra només en la ciutat, sinó que ho fa en els genis de l’art de tots els temps, creadors de vida atzarosa i amb una obra immortal, convertits en protagonistes de ficcions que beuen de la realitat. Un cop més, els autors i autores d’aquestes novel·les que juguen amb la història participen en l’esdeveniment, disposats a desvelar-nos els secrets de la creació literària.’
Doncs, de Kahlo, en vàrem veure ben poca cosa i, en canvi, vàrem veure molt de Fuentes. Baltasar es va dedicar a fer una gran dissecció (perfecta per a un estudi acadèmic, per exemple) de la novel·la Los años con Laura Díaz (1999) i en menor mesura de l’assaig El espejo enterrado (1992). La novel·la, que abasta un gran arc cronològic, del 1905 a Veracruz fins a l’any 2000 a Los Angeles, va ser considerada per Baltasar com ‘una elegia dedicada als grans derrotats del segle XX, una oda als fracassos revolucionaris i al temps que se’n va i no torna i una memòria dels qui resten’. I aquí va arribar el primer esment la qüestió que teòricament ens ocupava. ‘A parer meu, Fuentes va utilitzar unes quantes vegades la tècnica dels grans muralistes mexicans per a oferir-nos un gran fresc i per organitzar narrativament algunes de les seves obres més significatives.’ Lògicament, aquest desencís i aquest fresc sobre el segle XX té també com a protagonistes Frida Kahlo i Diego Rivera, de la mateixa manera que una representació d’intel·lectuals i polítics ben nodrida es varen anar convertint en personatges més o menys identificables en l’obra de l’autor de Gringo viejo.
I si Basilio Baltasar encara va tocar la qüestió ni que sigui de manera tangencial, la intervenció de Dúnia Gras va ser encara més estranya, perquè en va centrar una bona part a descobrir la importància de la ciutat de Veracruz en l’obra de Carlos Fuentes. Va tornar a ser una intervenció molt interessant però massa acadèmica i allunyada de la qüestió, que novament es va tocar de manera molt aleatòria.
Naturalment, el resultat final va ser absolutament desencisador per a qui esperava aprendre res sobre Frida Kahlo i de la manera com l’havien vista els escriptors mexicans. Ara, va ser molt motivador per a qui va decidir que la cosa important era aprendre alguna cosa, independentment que el tema de la xerrada brillés per la seva absència. És possible que l’any que ve dediquin el cartell a Carlos Fuentes i que algú vingui i parli d’allò que li roti: potser fins i tot tenim sort i és de Frida Kahlo.
