El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre

No per esperat i previst tot això que ha passat, no deixa de ser molt trist que un cop més haguem de patir el feixisme en aquest país. El sentiment que he tingut durant tot aquest dia, el 20 de setembre, és el d’una immensa tristesa de comprovar un cop més que no hi ha res a fer, amb el feixisme enquistat a les institucions de l’Estat espanyol. Estic absolutament convençut que tard o d’hora nosaltres marxarem d’aquest estat, però tinc una gran tristesa pels que es quedaran, i per nosaltres mentre encara no haguem marxat.

Ahir es va produir un cop d’estat franquista pur i dur contra Catalunya. Un cop d’estat amb tots els components que aquesta temeritat impliquen: atacs previs de baixa intensitat primer i al veure que no funcionaven, treuen el Sant Crist gros i instauren una dictadura que ja ha tingut resposta. Arribar a l’atreviment de fer entrar la guàrdia civil als despatxos de diferents conselleries i altres entitats relacionades, a banda de intervenir tota l’economia catalana, i detenir una dotzena d’alts càrrecs del govern, els ha fet perdre la poca credibilitat que podia tenir en alguns despistats d’aquí, i a nivell internacional les plantofades que ha rebut són de l’alçada d’un campanar; per comprovar-ho només cal llegir la informació dels mitjans de comunicació d’arreu.

Ara ja sabem que continuarà amb aquest camí incrementant la pressió encara més i que caldrà estar preparat per poder respondre-hi adequadament. El punt que no hem de perdre de vista és que tot i que els membres del govern espanyol es pensen que ja han guanyat (compten que amb la repressió exercida ja no es podrà fer el referèndum), la Generalitat ha respost dient que es farà tal i com estava previst i no aturà cap de les iniciatives per fer-ho. Perquè a més d’un govern i un Parlament de pedra picada, tenim la gent, la immensa majoria de la gent que s’ha posicionant en contra d’aquesta atzagaiada que ha acabat de convèncer a més gent que abans dubtava i aquesta gernació ha sortit al carrer moltes hores una altra vegada a mostrar la seva força. I tenim tres quartes parts de totes les alcaldies de Catalunya a favor de les urnes. Amb aquesta força democràtica no hem de dubtar mai més. Anirem endavant i ens en sortirem.

Tal i com estan avui les coses, penso que només hi ha un problema, que és el control de la hisenda, la clau del calaix (que ningú no va gosar demanar mai). Si la generalitat controlés tots els impostos ja ni caldria fer el referèndum. I més després de les amables paraules del Rajoy dimecres a la nit en que va venir a dir que el proper pas serà empresonar als càrrecs electes, Pugdemont inclòs, i eliminar l’autonomia cosa que, insisteixo, si no és que algú té un trumfo amagat, és, ja l’únic impediment per ser lliures d’una vegada d’aquest Imperio español corrupte i malvat que només espera humiliar l’enemic abans de fer-lo desaparèixer. La hisenda, aquesta és la clau (del calaix).

Potser no hem estat prou conscients de que no vivíem en una vertadera democràcia, i portem així 80 anys! I tants anys fan malbé, els principis i els valors. La maleïda transició ha permès arribar a la situació actual. Diria que aquesta gentola no ha canviat el seu xip durant aquests vuitanta anys, no han entès ni ho volen entendre que a dins de la península ibèrica i viuen una gent que no te res a veure amb:
“La Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora. “Antonio Machado”.
Castilla se vuelve suspicaz, angosta, sórdida, no se ocupa en potenciar la vida de las otras regiones – Cataluña, Vasconia, Galicia-; celosa de ellas, las abandona a sí mismas, y empiezan a no enterarse de lo que pasa en ellas. “José Ortega y Gasset”.”
Els Països Catalans tenen una historia, unes institucions, una llengua i una cultura, que no tenen res a veure amb aquesta Castella, dita espanyola.
Ara en Rajoy i tota la seva banda fan el mateix que els reis catòlics, exigir vassallatge i submissió.
Potser que d’aquest color ja dura massa i ja en tenim prou. Hem arribat fins aquí per a no fer cap passa enrere. L’1’O VOTAREM!!!!

Em falten paraules per a tanta barbaritat i tants despropòsits. Ara no hi ha cap possibilitat per part de Madrid d’intentar arribar a algun acord. Han fet tard. Nosaltres farem el referèndum. Madrid diu que no tenim cap sistema informàtic alternatiu per poder-lo fer . Li haurem d’enviar els correus de Julian Assange. Crec que la força de tots nosaltres al carrer els hauria de fer pensar una mica. Però una cosa que em molesta molt és l’arrogància de Montoro, un senyor, que quan se l’investigui es veurà que no és aigua clara, i parla amb una rialla falsa sobre els pobrets catalans que estem abduïts per la CUP i afins. Nosaltres no sabem pensar i no hem arribat, després de 300 anys, a la majoria d’edat, i per tant encara no podem gestionar els nostres diners. Ja hi són ells. Votarem i guanyarem. Visca Catalunya Lliure.

M’agradaria força encomanar-me del seu optimisme, senyor Partal.

Ai las, no puc : m’he llegit tots els articles publicats per la premsa francòfona sobre els fets d’avui a Catalunya i no n’he llegit CAP que posi en dubte la legitimitat de tot els fets que l’executiu espanyol ha perpetrat avui a casa nostra. D’altra banda, els dos (només dos) comentaris emesos per dignataris de la UE encara eren més poc encoratjadors, fins al punt que, diuen, critiquen els esdeveniments a Hongria i Polònia per les pèrdues democràtiques que poden patir els seus habitants , però no allò que passa a Espanya, país amb una perfecta democràcia. És tot el que Europa pot pensar d’uns fets que són més dictatorials que democràtics? D’un país on el poder judicial està sotmès al poder de l’executiu? Tinc 73 anys i em sento desesperada.

Coherent des de fa anys, no m’he sentit mai espanyol en el sentit que defineixen els seus manuals i tot allò que ens vam empassar al franquisme i el postfranquisme, que és on som, segons ha quedat palès, perfecta i nítidament avui, un cop més, però més escandalosament. Així que, benvolgudes i benvolguts, seguim sense mirar enrere. Ells ja s’ho faran per adonar-se’n allà on es queden, allà on son. El món haurà despertat del tot?. Be, també hauran de dir-ho, perquè ¿la democràcia i la llibertat son afers “interns”?. Salut!.

Vaig ser ahir a la tarda a la Rambla de Catalunya…com estimo al meu poble!
Ple a vessar amb una transversalitat de ciutadans impressionant (amb molt jovent!). La motivació per anar a la concentració era màxima. Les consignes es repetien una rere l’altra. No recordo haver cridat tant en cap “diada” con ho vàrem fer ahir. Hi havia un sentiment de que ens havien agredit, atacant-nos en allò que més estimem: la llibertat. En les mirades de tota la gernació de ciutadans, amb una complicitat absoluta, s’hi podia veure el convenciment que això no ho aturaran, que la nostra lluita, ara sí, és fins al final.
Vencerem!

Si abans d’ahir em feia angúnia que a les duanes es pensessin que era espanyol, ara ja em fa fàstic. Juro pel més preuat, que jo no he format mai part d’aquesta sub-cultura, ni tampoc d’aquesta gent tan violenta que quan una cosa no els agrada o no els interessa, en lloc d’arreglar-la, l’aixafen. Ahir, veient com ens envestien quatre descerebrats que ni entenien el que dèiem perquè son estrangers, vaig entendre coses. Per a ells Catalunya o és esclava o no pot existir. Ja ho han provat de totes les maneres. Ens han massacrat en masses moments de la història. Han intentat acabar amb la nostra cultura a base de portar -per la força de la fam- a milions de persones amb l’esperança que ens canviarien, i al trobar-se en una societat més justa, s’hi han integrat i ara es senten cada dia més diferents d’aquella societat violenta.
Mai han tingut cap altre projecte per a nosaltres que no fos l’espoli, ni mai han entès que la violència i la mort no son cap objectiu de futur, sinó el final de tot.
Ahir van signar el darrer alè d’una relació entre ells i nosaltres, que ja mai més serà possible. Estúpids depredadors!

No comparteixo el to eufòric del director. La resposta del poble és exemplar, però la bèstia morirà matant, si és que acaba morint. Estic convençut que encara exprimiran més la taronja. Aquesta gent mata a qui molesta (cas Gurtel?), s’inventa delictes (operació Catalunya), i té controlats els mitjans i la “justícia”. Encara poden enviar l’exercit, tancar medis i internet, empresonar personalitats, operar amb els antidisturbis, i, si cal, fer un atemptat de doble bandera. Europa, mentrestant, no se l’espera. Tinc clar que la resposta del govern i nostra és anar a totes totes. No hi ha marxa enrera. Però ja hem perdut massa guerres i l’autocomplaença no crec que ajudi. Estiguem preparats, motivats i units per a empreses encara més difícils. Força a tot@s. Com a mínim ho intentarem!

estic força d’acord amb la Montserrat Vallribera. Tinc la sensació que mentre ens distreuen, i distraiem amb manifestacions i cançons d’autor, l’estat es reforça encara més contra nosaltres. I és que un estat és la policia, els jutges i la capacitat impositiva. I si de veritat volem un estat ens l’hem d’acabar jugant, simplement essent més forts que ells i prenent-los el control sobre tot això. Fent-ho de veritat. Per altra banda Espanya ha perdut Catalunya fa molt temps. Només la volent seva, i per això han vingut, per a deixar-nos-ho clar. I mentre mentalment estiguem sobretot pendents d’ells no hi ha res a fer. Malgrat tot sóc home de fe, i crec que la finestra d’oportunitat la tenim. Però guanyarà el més fort, en tots els aspectes, també els materials (els que imposa l’estat: la coacció fiscal i el monopoli de la violència).

«Antes de romperse España, se romperá Cataluña» Aquest és el karma i el lema que persegueixen els psicotics de la Corte. Però s’equivoquen. Primer perquè el frontisme que pensen no existeix. Tot és una linia de grisos al país en el que es pot saltar d’una posició a l’altra sense més que el convenciment personal que dona la evidència. Els arrenglerats amb el feixisme són molt i molt pocs. El país està unit. Però a més, és que España se’ls està esberlant. Però no per Catalunya, sinó per totes les viles i ciutats de l’Imperi, que entenen que el que fan ara als catalans, després ho voldran fer a qualsevol altre ciutadà que no se sotmeti a les seves llunàtiques intencions. I recordem dues coses: Primer, tenen tots els antidisturbis aquí. Segon: cada setmana han de renovar el crèdit internacional per pagar els seus serveis.

Subscric el sentiment del comentari d’Albert Miret. Amb tanta tensió és important treute tot el que estem aguantant. Això del clavells i de la revolta dels romriures no crec que reforci el nostre relat. Si en canvi la determinació formalment cívica de votar expressada en els carrers.

Tractaré d’expressar-me en termes polítics, deixant l’èpica i el bonisme. El cop d’Estat planificat amb temps ha tingut els seus ariets en els “picolos” i la policia espanyola. Van prendre la iniciativa. Espero que en la nostra iniciativa, la del 1-O siguin els mossos els protagonistes de defensar-nos. Seria impensable i de greus consequències que no fos així.

Vam sortir i ocupar els carrers amb les entitats cíviques al davant. Hem de seguir així, mobilització permanent. També ens hem d’implicar més en el tema logístic, refer-nos en el ciberespai, implementar idees de boicot a les forces d’ocupació, adoptar métodes de clandestinitat absoluta, etc… Aixequem els ànims, però promoguem l’astúcia i la mala llet.

Vicent diu: “ahir va ser el dia en què Espanya va perdre Catalunya per sempre”. Estic d’acord. Però la independència costarà sang i suor. El dia 2 en parlem.

No val a badar ni ser uns il.lusos. Tenim molt clar que Rajoy, amb la seva habitual estupidesa i intransigència, possiblement hagi perdut Catalunya per sempre. Aixì sigui, que prou que ens ho haurem guanyat (i ells també). Però si ens posem tots cofois i envalentonats, potser encara li quedin a la xusma totalitària alguns recurssos que podrien reeixir si som tan estúpids de confiar-nos i relaxar-nos massa. Necessitem serenitat, bona vigilància, ordre i disciplina. La llibertat i sobiranía no ens la donaràn pas gratis. Ells els totalitaris, corruptes, prepotents i fantasmes acorralats, saben perfectament que si es fa – i mes encara siguanyem- el referèndum, el seu fututr és l’ostracisme, els banquets dels tribunals (no pas els seus amics i subordinats d’ara), i alguns la presó. Beneït sigui el dia.

El putrefacte “estado” ezoañol i els seus botxins del “gobierno” tenen molt clar el que passarà si és fa el referèndum, i saben perfectament que serà un vergonyós i miserable final del seu segrestament sobre Ezpañña. Com heu comentat diverssos opinants, morirán matant. I el govern i parlament català han de vigilar d’aprop i curosamrent que segons el que dictaminin el senyors “jueces del estado”, no s’ens passi de llarg el temps de fer una DUI, si ens tanquen totes les portes i atribucions.