20.06.2017 - 22:00
Aquests dies fa quaranta anys de les primeres eleccions espanyoles (15 de juny de 1977) després del llarg franquisme. Pocs dies després, el 25 de juny, els diputats i senadors que havien estat elegits a Catalunya per anar a les corts espanyoles, van entrar al Parlament de Catalunya, a la Ciutadella, que havia romàs tancat des del 1938. Hi van constituir una assemblea de diputats i senadors. Era un acte simbòlic, però unilateral i carregat de força política, per a reivindicar la recuperació de les institucions catalanes. Hi havia Jordi Pujol, Miquel Roca, López Rodó, Josep Andreu i Abelló, Josep Benet, Jordi Solé Tura, Dolors Calvet i Anton Cañellas, entre més.
Avui, en un acte exclusiu per als subscriptors de VilaWeb, es podrà veure després de quaranta anys un documentari amb imatges d’aquella assemblea de parlamentaris, juntament amb imatges de les eleccions i de l’Onze de Setembre al Fossar de les Moreres. En el mateix acte, els subscriptors del diari faran una entrevista a la presidenta de la cambra, Carme Forcadell. L’autor del documentari, Antoni Martí, explicarà el valor històric de les imatges que es podran veure i que VilaWeb oferirà els dies vinents a tots els lectors. Parlem ara amb el documentalista Antoni Martí, que ens explica com va viure aquells fets.
—Són unes imatges pràcticament inèdites d’uns fets històrics?
—Aquesta pel·lícula és feta en l’època dura de la transició. Aleshores hi havia una distribució de cinema independent a Catalunya que es deia La Central del Curt. Aquesta pel·lícula era en aquest circuit. Aquells dos anys, del 77 al 79, aquesta pel·lícula devia fer unes cent sessions. Però parlem de quaranta anys enrere. La sorpresa que he tingut ha estat que durant tots aquests anys l’obertura simbòlica del parlament per diputats i senadors que es pot veure al documental no s’ha reivindicat mai. No s’ha commemorat mai aquesta acció, que va tenir un valor polític tan fort. Ara que ha arribat el quarantè aniversari dels fets, he pensat que valia la pena de recuperar aquestes imatges històriques.
—Hi havia més càmeres a l’hemicicle?
—N’hi havia tres. A més de la meva, una de l’Institut de Cinema Català de 35 mil·límetres, instal·lada en una llotja i que no es va moure d’allà, i una de 16 mil·límetres que vull creure que era de Televisió Espanyola a Catalunya. Això devia ser notícia en el seu moment, però mai més no ho ha rescatat ningú. Crec que és un moment que val la pena que sigui valorat com allò que va ser: un acte unitari just després de les primeres eleccions espanyoles per a reivindicar les nostres institucions. Com que vaig tenir la sort de ser-hi i tinc la pel·lícula, vull que la vegi tothom.
—L’ambient devia ser de duresa pel moment polític, però també d’esclat històric i d’una certa il·lusió…
—I tant! Feia quatre dies que en Pere Portabella havia entrat al parlament, que havia estat clausurat tot el franquisme, pel seu documental sobre la transició. Ell se’l va trobar ple de teranyines. Però el primer acte que s’hi feia era aquest que mostrem en el documental que hem recuperat ara. Era la primera vegada que s’obria per a fer-hi alguna activitat des del 1938. Recordo que en aquell acte del 1977 tan sols hi havia una persona elegida el 15 de juny d’aquell any que vingués del parlament del 38, en Josep Andreu i Abelló. És qui va presidir la mesa d’edat en aquella sessió del parlament que podem veure al documental. Aquell home era un pont simbòlic entre la legitimitat republicana i aquell acte reivindicatiu al parlament. Només cal veure-li la cara en el documental per entendre la força simbòlica d’aquell moment. És brutal!
—Com és que vau poder ser al parlament aquell dia?
—Als títols de crèdit del documental surt com a guionista Albert Abril. Ell, Dolors Fuster i Quim Sota i jo feia uns quants anyets que ja fèiem cinema independent. Albert Abril, que era periodista i un dels qui va obrir el diari Avui, em va donar una etiqueta per poder ser allà com a periodista. El servei de seguretat era bàsicament en Miquel Sellarès. I alguns voluntaris seus. A les imatges es veu perfectament com tothom qui entrava passava pel filtre de Sellarès. Va ser un moment de gran emoció i força tensió. Va ser un moment molt intens per mi.
—S’hi poden veure estelades i l’ambient aquest de llibertat que ara s’ha fet majoritari…
—És que la sort d’aquest país és que sempre hi ha hagut un caliu en aquest sentit. Sempre hi ha hagut gent lluitant i fent molta feina per arribar on som ara. Ja hi era el 1977, aquesta gent. Potser era minoritària aleshores, però no deixava de treballar per aconseguir-ho. La sort és que hi ha hagut una flama que no s’ha apagat mai.
