05.07.2021 - 21:50
Diumenge a la nit seia a casa mirant en directe la retransmissió de la Convenció Constitucional de Xile. Amb enveja. I de sobte es va anunciar que la senyora Elisa Loncón en seria la presidenta. Loncón, catedràtica i acadèmica de nació maputxe, es va alçar de la cadira i va avançar pel passadís central de la sala amb la bandera del seu poble, la wenufoye, agafada fermament amb les dues mans i desplegada amb orgull davant tothom. A la presidència la va rebre la responsable del procés electoral, Carmen Gloria Valladares, que li va cedir el micròfon i la cadira presidencial. Loncón i ella van bescanviar uns mots inaudibles abans que Valladares proclamàs que ja havia acabat el seu paper i que la convenció era sobirana a partir d’aquell moment per a decidir el futur de Xile i dels xilens. Sense cap límit, ja no hi ha res que es puga considerar legal ni il·legal, ni que puga condicionar qualsevol norma que es puga acordar. El futur és un full en blanc on la gent podrà escriure allò que es vulga. I Elisa Loncón, en un d’aquells moments que la història registra singularment, va agafar el micròfon i va parlar: “Mari mari pu lamngen, mari mari kom pu che, mari mari Chile mapu…” Sí, féu un discurs en la llengua que els conqueridors van intentar d’ofegar i fent servir el tractament –lamngen– que la llengua mapudungun reserva a allò que avui en diríem la sororitat. El primer so del nou país va ser en una llengua indígena marginada i perseguida d’ençà de la formació d’això que avui anomenem Xile, i per a saludar, com a una germana, la terra; la terra que era allí i acollia els pobles originals d’ençà de molt abans de l’arribada dels europeus i del genocidi.
En política hi ha moments que emocionen, que se t’enduen els ulls i l’ànima encara que no passen al teu país i encara que no t’afecten directament. Són els moments més grans i feliços. Aquells moments que cada poble hauria de poder viure cada generació o cada poques generacions. El moment en què el poder torna a flor de terra, al punt d’on emana, i una nació viu de sobte l’enorme privilegi de dibuixar el futur. Sense cap trava, sense cap impediment, sense haver de respectar cap privilegi ni cap tradició.
I els catalans ens mereixem aquest moment. L’esforç titànic que la nostra societat ha fet aquesta darrera dècada ha de desembocar precisament en un instant com aquest en què el poder torne a començar de zero i el futur siga un full en blanc disposat a ser escrit amb tantes mans com siga possible, a pit descobert, sense estalviar cap il·lusió. Aquest precisament hauria estat el nostre camí, la nostra feina primera, el novembre del 2017 si no s’hi hagués interposat la violència espanyola fent-nos entrar en aquesta etapa que encara vivim avui. És això que ens van robar momentàniament. Però ens mereixem justament això, i no res menys. Ens mereixem discutir amb plena llibertat sobre com ens desprendrem d’una manera de fer que ens mena a aquest malviure permanent. Ens mereixem armar el somni lletra a lletra.
En l’editorial d’ahir vaig fer un advertiment –que ha tingut un ressò que m’ha sorprès– sobre la possibilitat que en les cúpules dels partits dels uns i dels altres, dels espanyols i dels catalans, puga instal·lar-se un consens sobre el control social, i que vulguen fer-nos perdre entre tots “la lluminositat del Primer d’Octubre” –aquest nostre moment més gran i feliç. Després d’una dècada meravellosa, del 2017 ençà, passen coses que no m’agraden gens i que van accelerant-se cada dia. Intents descarats de desmobilitzar el carrer, de tornar la política als despatxos i prou, de desarticular la societat, de professionalitzar el debat, d’establir categories i privilegis –jo he fet això i tu no–, d’acomodar-se en la gestió d’allò que ja hi ha i renunciar explícitament a allò que volem ser. Aquests tres darrers anys la repressió, pensada perquè tingués aquesta conseqüència, ha segrestat el moviment i els somnis, ha enfosquit les idees i els projectes.
Però ara que s’insinua el tomb, ara que Espanya comença a tastar les conseqüències d’allò que va fer, potser ens hauríem de conjurar a reprendre d’una manera positiva el debat sobre la nació nova que farem, aquella faena que vam començar al parlament el setembre del 2017. Com un tractament que sane el nostre cos i ens torne forts, més forts que mai.
En aquesta línia, tenim a les mans iniciatives poc connectades que si les sabéssem fer esclatar en conjunt, coordinadament, podrien tornar a posar en relleu que en aquest país nostre no tan sols volem canviar de bandera o de gestors, sinó també de vida. El Debat Constituent que encapçala Lluís Llach és una iniciativa dissenyada magníficament, amb una metodologia per a discutir-ho tot, que fa enveja. I el Consell per la República, per una altra banda, ens proposa de triar una Assemblea de Representants nascuda de la legitimitat republicana i amb unes regles de funcionament diferents. Ho podem fer servir tot plegat, i més encara, més gent, més organitzacions, per a recuperar l’impuls? Podem, amb aquests elements, tornar a posar el focus principal de la nostra actuació en el futur que volem lliure, més enllà del present reprimit permanentment?
Evidentment, quan dic això no vull comparar un procés institucional amb tots els ets i els uts, com el xilè, amb un procés d’organització nacional que ara seria un pas però que solament tindria trellat, efectivament, quan guanyàssem definitivament.
Però, sabeu què? Tampoc no podem perdre de vista on som ni què hem aconseguit de fer. La tardor del 2019 hi havia quatre revoltes que concitaven l’interès de tothom i que tenien unes semblances clares. A Hong Kong, al Líban, a Catalunya i a Xile. A Hong Kong el terror xinès i la violència sense límits s’han abatut sobre una societat de les més interessants i vibrants del món, que avui, emperò, viu horroritzada. I al Líban tot ha estat molt complicat i ningú no sap ben bé cap on va. Però a Catalunya el terror espanyol i la violència sense límits han caigut sobre una societat que ha sabut resistir molt i que, a diferència d’Hong Kong, ha pogut jugar unes cartes en el tauler internacional que ja acorralen els repressors. I a Xile han sabut anar més enllà i tot, després de guanyar eleccions, però també després de jugar-se la vida als carrers. I han arribat al moment més bonic de la política. Un moment plasmat en la imatge d’una gran dona maputxe que només d’obrir la boca i parlar ha enderrocat una constitució feta a partir del model de la constitució espanyola. L’una, la constitució xilena del 1990, deien que era una constitució tan intocable com l’altra, l’espanyola del 1979. Deien, sense discussió possible, que era impossible de canviar-la. Com ens diuen que no es pot canviar aquesta. I tanmateix avui ja sols és la romanalla d’un passat que es vol deixar enrere. Perquè la voluntat del poble, tossudament alçat, ha prevalgut sobre tots els condicionants, sobre la repressió, sobre la violència i sobre els intents, també, de control social. Sí que es pot.
PS. I encara, si ho voleu així: l’equivalent català –per revolucionari– a l’ús de la llengua dels maputxes, seria que el debat constituent i tot allò que fem deixàs de fer-se a partir de l’òptica reduccionista de permetre de participar-hi només a aquells catalans, els del Principat i prou, que Espanya diu que són catalans. Cosa que passa, tot siga dit, amb el Debat Constituent.
