El dia dels ous trencats

Ara sí que va de veres. No dec ser l’únic que té la impressió que aquest 6 de febrer quedarà com el dia dels ous trencats. Vull dir que, quan l’estat decideix de jutjar el president Mas i les ex-conselleres per haver fet possible el 9-N, trenca alguna cosa més entre ell i nosaltres. Fa encara una mica més irreversible aquest camí. Pretenent exactament el contrari, ens precipita pendent avall cap al referèndum i la proclamació decidida de la república. Si en són, de matussers.

És clar que això no és nou: l’estat i els seus sicaris ja fa temps, anys, que ens han anat trencant els ous. Què va ser la sentència contra l’estatut, si no la primera trencadissa que feia veure-hi clar gairebé tots els qui fins aleshores es pensaven que Espanya també era un estat per a ells? I és de fet des d’aleshores que anem batent els ous per fer la truita com cal. I es pot ben dir que ja els tenim a punt de neu. Serà la més esponjosa que mai hàgiu tastat. I la farem entre tots, com ho vam fer el 9-N, sortint al carrer a votar.

Ja té nassos que bona part dels qui haurien de donar motius enraonats per votar no, que potser en tenen, només sàpiguen dir que el referèndum no es farà. Que seria il·legal, que és una il·lusòria fugida endavant, que serà un nou 9-N. Que ja el vam fer. I que, total, tampoc no va mobilitzar prou gent i per tant no va valdre. Que no va ser un referèndum de debò sinó una costellada. Ho diuen els qui volien impedir que fos, fos el que fos –i legal, acordat i vàlid– i els qui sempre els fan la gara-gara. Ben mirat, la capacitat de raonar d’aquests advocats del no és admirable, per dir-ho així. Potser sí que ells mateixos es creuen les seves justificacions. Nosaltres, no.

Perquè no volem un nou 9-N. Perquè segurament és un nou 9-N el que ja no és possible. On serà la diferència? Que aquesta vegada sí que valdrà. Perquè serà vinculant. Perquè el farem vinculant. Si som prou els qui sortim a votar i hi votem que sí, aquest sí obligarà el nostre govern i el nostre parlament. Els obligarà a proclamar la república. I és la seva determinació a fer-ho i la nostra a donar-los-en l’ordre el que mobilitzarà els votants del no. Que, si no voten, per ells faran, i ja s’ho trobaran.

Perquè s’ho trobaran. Si un home infringeix la llei, aquest home té un problema. Si dos milions de persones infringeixen la llei, és la llei qui té el problema. Ho vam veure el 9-N, que al capdavall va ser un assaig general preciós del futur referèndum. Ara se n’adonen i per això ho volen fer pagar. Impotents. Ho veiem aquest 6-F: jutgen tres persones, sí. Però podran tot seguit jutjar els 50.000 que els hem donat suport? Podran aplicar després la condemna als 2.344.828 ciutadans lliures que el 9-N vam exercir simbòlicament el dret de vot? Com s’ho faran perquè aquest setembre que ve, si no abans, no ens moguem de casa i no sortim a buscar l’urna on ens haurem emplaçat a dipositar, ara efectivament, el nostre vot? Que no ho saben que ni que aconseguissin evitar el referèndum acabaríem votant en unes inevitables eleccions? I aleshores, què votaríem? Aleshores, riu-te’n del 27-S…

No tingueu por. La por és la seva última arma, l’única. L’amenaça: la desraó de la força contra la raó de la voluntat popular. Per això dic: no tingueu por. Quan tu infringeixes la llei, és gairebé segur que tindràs un problema. Ara que serem molts, milers, centenars de milers, milions de ciutadans lliures, els qui la infringirem, seran ells, la seva llei, qui tindrà el problema final. Per això dic: la revolució democràtica és inevitable. Ja no queden ous per trencar.