23.09.2020 - 21:50
Allò que va fer ahir el president Torra no és gens anecdòtic. Cridat pel TSJC a declarar, el president hi va anar però solament a dir que aquell tribunal no era neutral; que, com tots sabem, la decisió ja ha estat presa abans de fer el judici i que tant se val com es desenvolupe. I que, per tant, ell no perdria el temps –que havia de dedicar a afers urgents com ara la pandèmia– declarant ni defensant-se davant una justícia que ha donat prou i de sobres mostres de parcialitat i discriminació contra la minoria nacional catalana –concepte que va tornar a aparèixer en seu judicial, per segona vegada en una setmana.
És veritat que el president de la Generalitat té els dies comptats al càrrec. Serà inhabilitat imminentment per haver defensat els presos polítics i per l’extralimitació de la Junta Electoral. Però això no lleva importància ni a la declaració, ni encara menys al gest. Allò que em va cridar l’atenció fou el gest, més que no pas la no-declaració. El significat que té. Aquest ‘Escolte, faça allò que vulga, que jo no tinc temps a perdre-hi, amb vostè.’
Ignore si el president Torra ha llegit l’obra dels pensadors de la consciència negra o si ha seguit molt la trajectòria ideològica dels líders de la negritud, d’acord amb el concepte original, i més tard del moviment afroamericà. I molt en concret de Malcolm X. Però, tant si ho ha fet com si no, hi ha un concepte popularitzat precisament per Malcolm X, que va com l’anell al dit en el cas que ens ocupa i que defineix perfectament el gest que el cap del govern català va tenir ahir amb el tribunal: és el deure de la descortesia.
Quan el gran dirigent afroamericà va proposar-se de canviar la relació entre el seu poble i els blancs, va entendre que era imprescindible de fer-ho a partir del canvi de les actituds, i no de discursos i prou. I per això va proposar d’oposar a la tradicional submissió tímida, al respecte als blancs pel simple fet de ser blancs, allò que ell anomenava ‘el deure de la descortesia’, de la irrespectuositat, la insubordinació a les normes i els mites, i sobretot a les exigències; en definitiva, el refús de les regles de joc i d’aquell ‘sentit de la responsabilitat’ que sempre es defineix des de l’altra banda, sempre oposat a la lliure iniciativa, negra en aquell cas.
I això era important i continua donant fruits avui i tot, perquè la descortesia, segons la definició establerta, ‘fa caure el blanc del pedestal i desinhibeix la nostra comunitat’. Quan s’assumeix la descortesia com a manera de fer, quan es fa això que va fer ahir el president Torra, s’ha acabat per sempre més reconèixer l’altre, el blanc, l’espanyol, el que siga, com a superior. I a partir d’aleshores –torne a fer una cita del text original– ‘es camina recte, sense doblegar l’esquena, i es mira a la cara, desafiant’.
Només puc dir que si aquest pensament i aquesta manera de fer i de captenir-se comença a prendre cos entre nosaltres i es fa habitual –i d’oportunitats en tenim tots en la nostra vida quotidiana, cada dia– això serà la prova més tangible que algunes coses profundes, molt profundes, van canviant en la nostra societat. Que és, deixeu-m’ho dir, allò que sospite que passa.
