El destí d’una llengua entre Waterloo i Verdun (i 2)

A la crònica anterior vaig intentar explicar com, fa dos-cents anys, no hi havia encara cap diferència fonamental entre catalans del nord o del sud de la ratlla fronterera franco-espanyola. Uns i altres eren igualment rebels a l’ordre imposat des de les capitals i parlaven, és clar, la mateixa llengua. En un segle, però, entre la batalla de Waterloo el 1815 i la batalla de Verdun el 1916, les coses van començar a canviar de manera radical.

Poso Verdun com a punt culminant de la Primera Guerra Mundial perquè en l’imaginari col·lectiu francès és la mare de totes les batalles, el moment en què va renovar-se la unió sagrada al voltant de l’objectiu de victòria. I, pel que fa als catalans, va ser la batalla que va aconseguir allò que Waterloo i les guerres napoleòniques no havien pogut fer: que se sentissin més francesos que no catalans.

Tot, però, havia començat abans. La màquina de transformar catalans en francesos ja havia començat a funcionar des del tractat dels Pirineus, el 1659, amb la prohibició del català com a llengua oficial el 1700 i l’intent de dogmatitzar la seva mort a partir del 1789, però l’èxit de l’empresa, fins llavors, era mediocre. Al final de l’imperi napoleònic, el 1815, ben pocs catalans devien sentir-se realment francesos. Un dels moments crítics que va enfortir aquest sentiment se situa en una guerra molt oblidada, que tan sols va durar deu mesos, la guerra franco-prussiana de 1870-1871. Una guerra que va acabar-se amb una derrota vertiginosa de l’exèrcit francès, derrota que va injectar en el dogma nacional la necessitat de revenja contra els alemanys, per tal de recuperar Alsàcia i part de Lorena, annexionats pels vencedors. Des de llavors, els partits polítics, la premsa i els intel·lectuals van fer costat al govern francès, fos del color que fos, per fer de l’odi antigermànic un element consubstancial de la identitat nacional. La societat francesa del final del XIX i d’inici del XX va esdevenir una societat profundament militaritzada, una societat en la qual el servei militar obligatori s’enduria progressivament, tant per la supressió progressiva del sorteig (cada recluta tenia una possibilitat de ser exemptat de servei) com per la generalització d’una durada igual per a tots, que va arribar a ser de tres anys el 1913.

Aquesta militarització va ser accentuada també per l’invent de l’escola gratuïta, laica i obligatòria, que va començar a funcionar el 1881. L’objectiu d’aquesta escola no era només d’instruir els ciutadans, sinó també de preparar els futurs soldats: l’estat major havia reconegut que el 1871 el fet que molt pocs sots-oficials sabessin llegir havia estat un dels motius de la desfeta. L’escola obligatòria havia de posar remei a aquesta mancança però, sobretot, havia de rentar els cervells de la mainada. L’escola va ser pensada des dels inicis com una maquinària al servei de la revenja militar, amb lliçons, poemes i exercicis amb armes de fusta que inculcaven la idea que una altra guerra contra Alemanya era a l’encop desitjable i inevitable.

O sigui que quan va començar la Primera Guerra Mundial, el 1914, ja feia una quarantena d’anys que els catalans del Nord vivien immersos en un estat que treballava implacablement per esborrar totes les diferències entre els seus ciutadans. Amb la finalitat de fer del desig de revenja contra els alemanys una prioritat compartida per tots. I ja que la llengua era una de les diferències més essencials, l’escola havia de ser el lloc on la mainada aprengués a oblidar el català, gràcies a la violència física i psicològica exercida dia rere dia pels mestres. Mentrestant, a l’exèrcit s’hi barrejaven poblacions d’orígens diferents que havien de fer servir el francès com a llengua comuna i permetre a l’estat de reblar el clau de l’assimilació en les ments masculines. I si l’estat francès va reeixir en el propòsit d’uniformitzar ments i llengües mentre que, amb mètodes prou similars, l’estat espanyol va fracassar, és perquè a França l’estat va complir la promesa d’ascens social lligat a l’assumpció absoluta de la llengua oficial. Qui deixava enrere el català per abraçar el francès, per modesta que fos la seva família, podia esperar tenir una feina confortable de petit funcionari rural. En certs contextos socials, aquesta possibilitat va constituir una veritable revolució.

I la guerra del 14 va acabar de lligar-ho tot. És clar que, a Catalunya Nord, terra de deserció de les guerres de la Revolució Francesa i de Napoleó, va continuar havent-hi soldats que escampaven la boira, però molt menys que no s’hauria pogut esperar d’una població que sovint mantenia lligams familiars a l’altra banda de la frontera. Els monuments als morts de Catalunya Nord, amb alguna excepció, són tan ben fornits en noms de soldats morts per França com a qualsevol altre territori. Fins i tot el modest poble d’Orellà, al Conflent, va tenir l’amarg privilegi de ser el municipi francès amb el més alt percentatge de víctimes: el 30% de la seva població total va morir a la guerra.

I aquestes víctimes, aquesta enorme quantitat de víctimes, van representar, paradoxalment, un argument més a favor de França: qui va morir per França mereixia ser francès. Qui va patir per França no podia pensar que el seu patiment havia estat inútil i, per tant, s’adheria encara més als ideals francesos. Des de llavors tot ha estat més fàcil per als ideòlegs nacionalistes i el segle XX, a partir de Verdun, va consistir només en el perfeccionament i la generalització dels mètodes d’assimilació inventats i aplicats anteriorment. I és així com ens van saber fer francesos a tots els efectes. El resultat, avui, és el que es veu en passar la ratlla i l’única esperança que tot plegat no acabi en l’anihilació definitiva de qualsevol rastre de catalanitat rau molt exactament entre les mans i en la consciència dels catalans del Principat. La independència de Catalunya és l’únic camí per a esperar salvar, al nord, alguns fragments de llengua, d’identitat, de memòria i potser, doncs, de desig de reconstruir-se mirant cap al sud.

Podeu llegir també l’article: ‘El destí d’una llengua entre Waterloo i Verdun (1)’