El destí d’una llengua entre Waterloo i Verdun (1)

‘Waterloo, Waterloo, Waterloo, somorta plana…’ És molt probable que aquest vers de Victor Hugo no digui res a qui no hagi passat per l’escola francesa. Jo, cap als catorze anys, vaig haver d’aprendre de memòria un tros ben llarg d’aquest poema que recorda una batalla de la qual l’any passat es va celebrar el bicentenari. La batalla de Waterloo, el juny del 1815, que va donar una celebritat universal a un modest poblet de Bèlgica, va ser una de les més mortíferes de la història d’Europa. Va ser, sobretot, la batalla que va posar un terme definitiu al regnat de Napoleó. Dos segles més tard, però, una majoria de francesa encara pensa que Napoleó hauria hagut de guanyar a Waterloo. Per una raó molt simple: era francès. Que, de fet, fos cors, és un detall sense importància per al nacionalisme francès. Un nacionalisme consensual encara avui sense remordiments ni escrúpols a l’hora de venerar algú que es va acarnissar contra els valors pretesament defensats per França: llibertat, igualtat, etc.

El seu culte és evident arreu de França i també, doncs, a Catalunya Nord. Si a les escoles de la República francesa, en lloc de la història oficial s’ensenyés la història real de cada territori, els alumnes catalans tindrien una idea molt diferent d’aquest emperador. Sabrien que els seus avantpassats, durant el seu regne, van ser rebels al seu ordre, quan l’ordre implicava d’anar a morir a la guerra en nom seu. Catalunya Nord, durant les guerres napoleòniques –i ja abans, durant les anomenades guerres revolucionàries–, va ser el territori de tot França en què hi va haver el percentatge més alt de deserció. Hi ha, als arxius locals, relats extraordinàriament novel·lescos, fins i tot rocambolescos, d’aventures reals protagonitzades per joves catalans per escapar-se de l’exèrcit francès. Unes aventures que haurien de fer-nos orgullosos de ser els descendents d’aquesta gent. Hi ha desercions més honorables que tot un enfilall de medalles. Deu ser, però, que aquestes desercions no queden tan bé en les converses entre catalans indefectiblement francesos. Molts s’avergonyirien de saber que algun dels seus avantpassats va escampar la boira per no haver de combatre per França. I més encara si sabessin que les desercions, molt sovint, tenien la complicitat activa de les autoritats locals, civils i religioses i podien consistir en el fet d’esquivar i enganyar els militars francesos vinguts per operar reclutaments forçosos. També podien consistir en fugides nocturnes de joves que no havien pogut amagar-se i havien estat reclutats, fins al punt que fet i fet gairebé només els catalans que volien provar sort a la guerra acabaven allistats. Imperava, en aquells anys, a Catalunya, un esperit de rebel·lió de cara a l’estat simètric al nord i al sud de la ratlla, tingués aquest estat la capital a Madrid o a París. Una simetria que s’explica ben senzillament: era, estrictament, el mateix poble dividit per una frontera que encara no separava de debò Catalunya en dues parts. I el mateix poble, parlava, és clar, la mateixa llengua. No existeixen estadístiques sobre l’ús del català a l’inici del segle XIX però els testimonis permeten de pensar que més del 95% de la població devia tenir el català com a llengua primera. Eren anys que avui podrien semblar mítics, els anys en què els estrangers que s’instal·laven en aquestes terres del nord havien d’aprendre a parlar català, encara que fos un català exclòs del tot del sistema escolar i sense cap existència oficial. Tan sols els representants més alts dels estaments d’estat devien poder defugir la necessitat d’emprar el català en la seva vida diària. Al capdavall, només feia un quart de segle de la magnífica resposta d’un corresponsal anònim de Perpinyà al qüestionari enviat des dels estaments revolucionaris de París a tots els departaments francesos sobre les maneres de destruir els ‘patuesos’: per destruir el català, va dir, ‘caldria destruir el sol, la frescor de les nits, el gènere d’aliments, la qualitat de les aigües, l’home sencer’.

A Waterloo, doncs, va haver-hi pocs catalans i els pocs que hi havia tremolaven, resaven i flastomaven en català. I quan la batalla va ser acabada, quan els catalans supervivents van haver de tornar a casa seva, quan els catalans desertors van poder deixar d’amagar-se o de vigilar, va començar la lenta però inexorable integració efectiva a la societat francesa. Amb aquesta integració començava el declivi de la llengua. Un segle més tard, al cor de la Primera Guerra Mundial, tot era ja ben diferent. Diferent, sobretot, en les ments. En parlem d’aquí a dues setmanes.