05.12.2015 - 02:00
Entre els qui no volen renunciar a Mas i els qui no el volen de president hi ha marge per a l’acord: Artur Mas al Govern però no com a president de la Generalitat sinó com a Cap del Govern, i un president o presidenta (bàsicament amb funcions representatives) que faci evident una renovació i pugui complementar el perfil de Mas. La fórmula podria ser, per exemple, aquesta: els 72 diputats obertament independentistes investeixen com a president de la Generalitat al cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva que, en l’exposició del programa de govern en la sessió d’investidura avança que delegarà totes les funcions delegables d’acord amb la llei en Artur Mas, esdevenint aquest, de fet, el Cap del Govern, que coordinarà un executiu estructurat en tres grans àmbits, al capdavant dels quals hi haurà una persona d’ERC (per exemple Oriol Junqueras), una de CDC (per exemple Neus Munté) i una persona independent però propera o ben valorada per la CUP. D’aquesta manera els 72 diputats i diputades no només votarien la investidura d’un president sinó també un equip i una estructura de govern i es comprometrien a donar suport parlamentari de forma estable al govern, al llarg dels 18 mesos de legislatura, d’acord amb un programa d’actuació detallat, inclòs també el procediment per a resoldre els imprevistos. A més, el president s’hauria de comprometre a exercir amb voluntat de consens les competències que no són delegables i que podrien ser políticament rellevants, com ara la potestat de dissoldre anticipadament el Parlament.
No em sembla una solució òptima ni per Convergència ni per la CUP, ni tampoc per a ERC, però pot ser bona per a tots ells i per als independents que hi ha a Junts pels Sí, i sense dubte és bona per a la gran majoria dels que vàrem votar per la independència. Els qui consideren que Artur Mas és un actiu del que no és convenient prescindir el tindrien al govern, i en un lloc clau (Cap del Govern) i per tant sense ningú per sobre que sigui d’un altre partit (que també és element rellevant per alguns); perquè Romeva no és de cap partit ni té al darrera cap partit (el mateix es podria dir, per exemple, de Muriel Casals, que també havia format part d’ICV i abans del PSUC, i a més de tenir un currículum important i de ser ben valorada per amplis sectors de l’independentisme, aportaria el plus de ser la primera dona que exercís la presidència de la Generalitat en tota la història d’aquesta institució). Amb Mas com a Cap de l’Executiu, segurament fora més fàcil intentar ampliar o com a mínim mantenir el suport a la independència de sectors del centre-dreta. La CUP aconseguiria complir el seu compromís electoral de no investir Mas i que en la figura del nou president es visualitzés una renovació i un cert gir a l’esquerra que podria ser un impuls per eixamplar, per aquesta banda, la base social de l’independentisme. I potser, de passada, la proposta d’un programa socialment més sensible i d’un candidat o candidata que havia militat a ICV podria ser una manera per intentar aconseguir el suport o l’abstenció dels diputats de Catalunya Sí que es Pot. I tots els ciutadans d’aquests país tindríem un govern estable i amb capacitat per governar, representatiu de les principals sensibilitats de l’independentisme, reforçat (amb els principals actius de la coalició que ha guanyat les eleccions) i cohesionat per un programa preestablert (que no seria el programa electoral ni de Junts pel Sí ni de la CUP, sinó un programa de govern per a donar compliment a la declaració d’inici del procés que ja van aprovar).
Ni aquesta ni cap altra no són fórmules màgiques per si soles, però he pogut comprovar sovint que hi ha dos ingredients que són quasi miraculosos en el processos negociadors: la generositat i el pragmatisme. I ara cal que tots els qui tenen capacitat de decidir (cada organització amb el seu procediment i amb el seu ritme) n’hi posin tantes dosis com siguin necessàries.
Continuo convençut que hi haurà acord, ja sigui en base a aquesta solució o alguna altra de les que també poden ser vàlides. I que serà un acord global (no només sobre el qui sinó també sobre el què, el com i el quan), que permeti iniciar amb la màxima unitat el procés constituent, que és el més important i el més difícil. El no-acord ens portaria a unes noves eleccions, que no necessàriament han de ser dolentes per al conjunt de l’independentisme, però que ens farien perdre quatre mesos molt valuosos. Per què l’acord arribi i sigui bo cal que prèviament tots plegats entenguem dues coses que em semblen molt bàsiques: que cap persona hauria de ser imprescindible i que no es tracta de vetar ningú que hi vulgui ser, sinó de trobar el lloc des d’on cadascú pugui aportar el millor de si mateix.
