01.06.2020 - 21:50
L’altre dia vaig rebre un missatge. Tens gel? No, però puc passar a buscar-ne per la gasolinera. Pensava en els glaçons per a la beguda. Però no. Gel ara vol dir desinfectant. I s’ha convertit en una tecnologia habitual dels nostres cossos. El complement a tenir a mà. Si va arribar un moment que no podíem viure sense telèfons intel·ligents com a annex cíborg del nostre braç, ara no podrem passar sense aquesta capa de líquid que ens ha de recobrir la pell. De fet, ja ho sabeu, és una pel·lícula invisible que sembla que no existeix fins que ens llepem els dits dinant. Llavors recordem que som un cos desinfectat.
Una de les descobertes més sorprenents per a mi aquests dies, digueu-me ingènua, és que la major part de les nostres professions no són necessàries i, més que guarir, castiguen els nostres cossos. O els posen en perill. Existeixen per alimentar la roda de les il·lusions i aquí el cos va venut, perquè és la nostra ment la que es mou perseguint la pastanaga. Agències de viatges, fàbriques de roba, mobles, la tecnologia, l’entreteniment, el periodisme mateix. Altres professions vénen a reparar els cossos que abans la roda mateixa ha fet emmalaltir. Penso en fisios, psicòlegs i gimnasos que aquests dies tornen a treballar més que mai. També en les farmàcies que en l’etapa postconfinament continuaran venent imprescindibles. Medicaments per a relaxar els músculs, per a dormir, per a aprimar-nos, vitamines per al cansament primaveral o per al crònic, i és clar, molt gel desinfectant. Quantitats industrials de gel desinfectant. Gel hidroalcohòlic, netejador bactericida, antibacterià. Digueu-ne com vulgueu. La nostra pell regada diàriament per aquesta nova substància.
L’altre dia una veïna que té un petit hortet m’explicava que ella, per desinfectar-se les mans i ser ben cívica, es frega els palmells amb una mica de terra que agafa del costat dels enciams que hi té plantats. Ni parlar-ne d’aquest gel. Diu que no té cap dubte que l’alcohol mata microorganismes perillosos, però també mata altres gèrmens que necessitem, dels bons, i d’això poc se’n parla. Perquè dir no al fet que ens colonitzen el cos no vol dir en cap cas que siguem unes incíviques, sinó que volem sobirania sobre com volem cuidar-nos i com volem cuidar els altres.
Quan parlem de deixar-se conquerir o no, torno una vegada i una altra a pensar en Montserrat Domingo, l’anacoreta del Montsant, que vaig conèixer l’any passat per aquestes dates al Priorat. La dona de 76 anys que viu a l’Ermita de Sant Joan del Codolar, aïllada, sense gaire més que una muda, la natura i una mica de poesia. Ella diu que no viu a l’ermita, sinó que l’ermita és ella. Li surt així la frase, sense pensar-ho. I a mi em ve al cap allò que el cos és una casa sagrada, una cambra pròpia, un espai per a tornar a habitar, per a observar-hi les llums i les ombres. I penso que, en general, tenim poc temps per a observar com de ràpid el deixem colonitzar. La Walden del Montsant explica que cuida cada dia la seva ermita, en neteja les parets i hi repinta les icones. Jo l’escolto i imagino les parets com si fos la seva pell ja plena d’arrugues precioses que ressegueix per reconèixer-hi el pas dels anys. En ella, no hi ha diferència entre l’arquitectura de dins i de fora. Se sent igual de propietària de l’ermita de pedra que de la que habita la seva carn, així com de la llargària dels seus cabells blancs.
Sembla clar que la pandèmia apunta noves formes de colonització del cos, líquides i sòlides. Un control que ara també posarà èmfasi en la frontera higiènica. Entre què és ser un bon ciutadà i un mal ciutadà. Una divisió intencionada com la feta entre altres binomis. Que si negres i blancs; heterosexuals i homosexuals; homes i dones.
Aquest estiu, alliberat de la fantasia de viatges i festivals massius, tornem al cos. Veurem com han estat saquejades les nostres vísceres i els nostres teixits. Tenim tot un estiu encara per a llançar-nos al misteri d’explorar el gust real de la nostra pell abans que el gel d’alcohol l’hagi deixat neutralitzada.
