El desencís de dos homenots: les cartes entre Gaziel i Pla

Diuen que rectificar és de savis i aquesta que us presentem avui és, també, la història d’una gran rectificació. I és que les relacions inicials entre Josep Pla i Agustí Calvet, no varen començar amb bon peu, ans al contrari. En els anys vint del segle passat foren nombroses les diatribes que Pla etziba contra Gaziel, andanades que cap cas que en cap cas no fan preveure que, passat el temps i gràcies a la feina del professor Manuel LLanas, la Càtedra Josep Pla i la Fundació Josep Pla, avui podríem llegir un llibre de correspondències entre dos dels millors prosistes catalans de tots els temps.

Es tracta del volum Estimat amic, que recull algunes de les nombroses cartes  que entre 1941 i 1964 es van intercanviar Pla i Gaziel. L’ha publicat l’editorial Destino en català, en aquest esforç de continuar oferint materials de Josep Pla als lectors en col·laboració amb la càtedra (per exemple ja s’ha anunciat que un dels treballs futurs serà l’edició de la correspondència amb Francesc de Borja Moll). En total tenim 7 cartes de Pla i 51 de Calvet i la primera de totes  és de caràcter instrumental: Gaziel li fa saber a Pla que el diari ABC necessita un corresponsal a Lisboa. És la datada el 27 de setembre de 1941 i en ella Gaziel afirma que: ‘Lisboa és, en l’actualitat, el millor observatori d’Europa i un dels primers del món. Si no tingués jo entre mans assumptes de gran importància que em retenen aquí, li dic, francament, que la perspectiva de passar una llarga temporada a Lisboa m’agradaria en extrem (…)’. És curiós que anys després sengles autors ens hagin deixat pàgines molt belles sobre Portugal.

Aquest és l’inici d’una amistat entre dos homes que amb el pas del temps es veuen fortament decebuts per la situació política a Espanya i per la deriva que pren el règim franquista, al qual els dos havien ajudat durant la Guerra Civil, possiblement més convençuts que calia evitar el desastre republicà i sobretot el govern de qualsevol mena de comunisme i anarquisme, que no pas per profunda afinitat amb el franquisme. Tot i això és innegable el seu paper ben significat durant la Guerra de 1936-1939 quan s’alinearen amb Cambó i col·laboraren profusament en tot el que pogueren per fer caure la República. Així i tot, ben aviat varen veure des de l’exili interior a Madrid de Gaziel, i al mas Pla empordanès de Josep Pla, que havien contribuït a una barbàrie. Aquest profund desencís els uneix i Pla arribarà a disculpar-se amb Gaziel dels atacs de joventut.

Afinitats bàsiques

Els primers anys les cartes són més de tipus diguem-ne professional. Gaziel és el gerent de l’editorial Plus Ultra i envia llibres a Pla perquè en parli –sobretot a Destino- i fins i tot li ofereix a Pla de col·laborar en un volum de contistes espanyols. Pla, per la seva banda, fa el possible perquè Cruzet, editor de la Selecta, publiqui algun text de Gaziel quan decideix tornar a la vida literària en català. Però a la carta 23 del 29 de setembre de 1953 hi ha un punt d’inflexió quan Gaziel ja considera Pla el seu amic i un interlocutor més que vàlid. Escriu Gaziel: ‘Per damunt de les nostres diferències de temperament i de vida -que són coses secundàries, com les maneres de caminar i els camins-, penso que vós i jo tenim afinitats bàsiques, essencials, en les finalitats -que són el terme de la caminada. Per exemple, vós i jo som autènticament catalans, pastats d’aquell mateix terrós d’on va sortir el nostre gran Muntaner de Peralada. Som, ademés, racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius: enemics instintius de totes les nigromàncies que enterboleixen l’esperit dels homes i enfosqueixen el món. Si podíem, en una bona xerrada, enumerar una a una aqueixes plagues, estic segur de què també coincidiríem plenament en assenyalar quines són. Hi ha més encara. Vós i jo hem estat sempre sincers i independents -tot el que humanament ens ha sigut possible- de cara als nostres públics. Mai no hem explotat els ideals que hem servit, per treure’n profit personal, sinó més aviat al contrari: sovint, el nostre desinterès i la nostra fidelitat ens han estat perjudicials. No hem rebut mai càrrecs ni honors de ningú, ni dels nostres afins, ni els que remenaven les cireres que nosaltres contribuíem, evidentment, a collir. I ara, sobretot, després del gran desastre col·lectiu -català i hispànic-, quan tanta de gent ha canviat o prova de canviar de camisa, sigui com sigui (i molts ho fan admirablement, amb extraordinari profit), nosaltres seguint essent allà on érem, malgrat la dissort, malgrat la persecució: pobrets i alegrets, com deia l’Emili Vilanova -vós en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid’.

Els dos homes aniran intercanviant informació al llarg del temps. Hi ha moltes lamentacions per les vegades en què no es poden trobar, especulacions sobre les converses que haurien pogut arribar a tenir d’haver-se produït la trobada i xafarderies sobre el món cultural de l’època i informacions logístiques de tota mena: planificacions de dinar a la Costa Brava, hores de recollida de l’un o l’altre i similars.

Dos moments tràgics trasbalsen els dos homes: l’anunci que el tractament del càncer que posarà fi a la vida de Jaume Vicens Vives el 1960 no ha anat bé i la mort de l’editor Cruzet.  De fet, Pla arribarà a escriure el 21 de febrer de 1962: ‘Des de la mort de Cruzet em trobo en un estat de misantropia absoluta i, tot i que faig esforços per distreure’m, no arribo a cap resultat’.

El polèmic Premi Sant Jordi 1960

Retrobats finalment a l’Empordà -on Gaziel tornava els estius- els dos escriptors van tornar-se a trobar com a membres del jurat del primer Premi Sant Jordi de novel·la que ha passat a la història per haver descartat la novel·la Colometa, primera versió de La Plaça del Diamant, una de les polèmiques més controvertides de la nostra petita història cultural. Pla dóna per possible guanyadora l’obra finalment guardonada,  la novel·la  Viure no és fàcil, d’Enric Massó, escriptor avui en dia totalment oblidat. Tot i valorar l’obra molt positivament, Pla adverteix de la possibilitat de tenir problemes amb la censura a l’hora de publicar-la. En aquella edició del premi s’havia presentat també en Pere Calders, que Pla considera ‘un gran, un magnífic escriptor, però la seva collonada marítima cau de les mans, perquè és una llauna impressionant’ (l’obra en qüestió era Ronda naval sota la boira), Manuel de Pedrolo que hi envia dues obres o Xavier Benguerel entre d’altres. Sobre la novel·la de la Rodoreda, Pla la despatxa amb un simple ‘és un intent fallit’. Així les coses, la futura evolució de les intrigues entre els membres del jurat permetrà a Pla poder desvincular-se d’un premi i fins i tot d’uns ambients que no li acaben de reportar res més que una incomoditat.

En la correspondència també podem veure com Josep Pla aprofita l’amistat per demanar-li molta informació a Gaziel sobre La Vanguardia i els seus fundadors, un material que amb posterioritat acabarà incorporant-se a l’homenot que Pla confegirà sobre Ramon Godó, unes informacions que podem veure en els apèndixs del llibre, on també hi ha la ressenya que va publicar Pla sobre Una vila del vuit-cents de Gaziel, on veurem fins a quin punt Pla estima el llibre i també el mateix Gaziel: ‘Aquest estiu hem vist, amb una satisfacció singularíssima, la reaparició en les nostres lletres, després de setze anys de mutisme, d’un gran valor literari, el senyor Agustí Calvet, el nostre dilecte i greu mestre i amic. Calvet, que signant amb el pseudònim de “Gaziel”, fou la figura capdavantera del periodisme peninsular durant gairebé un quart de segle, ha publicat, ara, un llibre deliciós, lluminós, dedicat a la seva ciutat natal, que és Sant Feliu de Guíxols (…)  No crec que aquests anys que Calvet ha passat fora del periodisme li hagin pesat gaire. Sospito que han estat una d’aquelles gràcies que de vegades la Providència regala a aquelles afortunades persones a les quals vol conservar la tranquil·litat del seu esperit (…) Tota aquesta feina pacient, continuada, d’una elegància espiritual exemplaríssima, no ha pas allunyat, sinó ben al contrari, ha acostat Agustí Calvet als seus clàssics autèntics, degustador de paladar cultivadíssim de les sensacions més saboroses del seu país natal, enamorat, com a home de cultura i de temperament cosmopolita, de la llum, de l’aire, de les formes del racó de món que el va veure néixer (…) La característica de l’estil de Gazile és una greu i saborosa amenitat. Calvet no és pas un escriptor lleuger, caòtic, desballestat i incomprensible. És, en el millor sentit de la paraula, un acadèmic, però no pas un acadèmic pesat i mort, sinó d’una força interna prodigiosament viva que sap treure del que veuen els seus ulls i d’allò que pensa el seu cervell els matisos i l’arabesc més elegant, més agradable i més fluid’.

Llegint les cartes s’arriba a veure com es va forjant aquesta amistat nascuda a partir de les circumstàncies de la Guerra, com arriba el profund desencís amb el franquisme al qual donaren suport inicialment, i com a poc a poc el país es va refent amb petites iniciatives culturals no exemptes de polèmiques i com per sobre de tot això perdura l’obra continuada i la feina de dos prosistes excepcionals. Llàstima que siguin realment poques les cartes conservades, sobretot de Pla, perquè el volum hauria estat encara molt més interessant, però així i tot la bona notícia és que els treballs d’exhumació de textos planians continuen a bon ritme i que prometen sorpreses sucoses en un temps relativament curt.