10.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 11.07.2022 - 12:02
Em costa molt d’entendre que els polítics catalans obliden tan sovint les normes més elementals de la seua professió. O les ignoren, que ja no ho sé. Per exemple és ben sabut que una campanya de desgast dels teus adversaris ha de tenir com a objectiu principal desgastar-los, no pas reforçar-los. I, per tant, ha d’incidir en el seu electorat, no pas en el teu. És als seus que cal convèncer que no voten, i no als teus –que, per definició, ja no voten els teus adversaris.
Dic això a propòsit del desafiament amb què Laura Borràs ha reaccionat a la campanya en què li reclamen la dimissió de la presidència del parlament. En un país on els polítics de seguida es posen a la defensiva i s’espanten per no res, Borràs ha pres una actitud inesperada, molt inusual. Perquè no solament no ha cedit a la pressió, sinó que ha decidit d’encarar-se directament i oberta amb els qui demanen el seu cap –siguen polítics o periodistes. I això és una novetat clamorosa. Sobretot perquè hi ha respost amb arguments sòlids, que poden agradar o no, però que no han de ser menystinguts.
L’afer en què ella es troba involucrada no és clar. O no és prou clar, si ho voleu dir així. És molt embolicat perquè s’hi barregen massa coses. I això li deixa un marge de defensa política que sap aprofitar molt bé. Per exemple, no es pot discutir seriosament que l’article 25.4 del reglament del Parlament de Catalunya vulnera drets fonamentals. Això és així, perquè l’aplicació d’aquest article constitueix un judici previ al judici. Hom pot argumentar, per contra, que els reglaments i les lleis no s’han de modificar mai en el moment en què afecten una persona concreta. I això també és així. Però el bescanvi de missatges i posicions, al capdavall, sols acaba demostrant que el cas és complex, que té moltes arestes i que difícilment, per tant, obtindrà unanimitat social. De manera que cada bàndol, inevitablement, es refermarà en ell mateix.
I és des d’aquesta perspectiva que, en termes polítics, em sorprèn la situació que es va creant. Perquè tinc la impressió que els qui, a corre-cuita, volen fer fora la presidenta del parlament de la seua cadira en realitat li fan un regal polític excepcional, un favor.
Borràs ha dit que ella no pensa dimitir de cap manera i ho ha dit de la manera més solemne possible, en una compareixença al parlament. Per tant, els altres l’hauran d’expulsar. No hi ha cap més camí. Els altres partits polítics hauran d’invocar l’article 25.4 i fer-la fora de la presidència del parlament. És evident que Junts votarà contra aquesta decisió –i segurament part de la contundència de Borràs anava d’entrada adreçada contra el seu partit, on hi ha gent que hauria estat molt contenta de veure-la desposseïda del càrrec, però que ara ja no s’atrevirà a fer res. I això deixa en una tessitura complicada –tant si ho volen com si no– Esquerra Republicana i la CUP. Perquè el PSC, Vox, els comuns, Ciutadans i el PP no tenen prou vots, de manera que per a destituir-la necessitaran que almenys un dels altres dos partits independentistes hi sume els seus. I aquesta decisió, a banda les consideracions sobre els fets que es podrien imputar, sobre la lawfare i el reglament del parlament, és munició política per a Borràs. Valuosíssima.
Perquè, immediatament després –vist que l’article parla de la “suspensió dels drets i deures parlamentaris de forma immediata” i l’aforament és un dret–, cal suposar que el judici passarà a un tribunal ordinari i ja veuríem què passaria. I mentrestant, políticament, Laura Borràs tindrà munició de sobres per a disparar en totes direccions i erigir-se en l’alternativa.
I això ho dic sobretot perquè, torne a l’inici de l’article, no fa la sensació que la campanya afecte els seus votants. Més aviat a l’inrevés. En l’acte de dissabte a l’Ateneu, o en el manifest de suport, hi ha noms ben visibles que no són de l’òrbita de Junts, però que signen i donen la cara, diria que apassionadament i tot, per ella. La majoria són del món de la cultura. Això s’explica pel seu treball d’anys en aquest espai? Segurament sí. Però el cas és que això passa i no és anecdòtic. Borràs té un públic que fa pinya al seu voltant. I la pregunta important, al capdavall, és com s’agafarà un episodi tan delicat i tan discutible l’electorat independentista, tan desconcertant i trist com està amb aquest govern. Jo no sé ni m’atrevesc a fer pronòstics, però ningú no pot descartar categòricament que Borràs, més que Junts i tot, en capitalitze la reacció i que, paradoxalment si ho voleu, en puga eixir reforçada, d’aquest afer.
PS1. Si Esquerra no defensa Borràs de segur que se suscitarà el dilema públic sobre si Junts ha d’abandonar el govern. Sóc molt escèptic, molt, en relació amb això. Em costa molt de creure que una cosa com aquesta puga passar, en el moment actual, perquè no crec que Junts renuncie als privilegis de ser-hi.
PS2. Aquest cap de setmana, com cada estiu, hem començat a publicar els nou contes inèdits que apareixeran a VilaWeb, Berria i Nós Diario en la llengua de cada publicació. El primer (“Bestiari“) l’ha escrit Núria Bendicho i les setmanes vinents el seguiran els de Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.
