10.02.2023 - 19:50
|
Actualització: 12.02.2023 - 20:43
“Catalunya ha de tenir la capacitat de recaptar i decidir sobre la destinació dels recursos que genera amb l’objectiu de potenciar la competitivitat de la seva economia i situar el benestar i el progrés dels ciutadans al nivell del seu esforç, sense eludir la col·laboració raonable en l’equilibri i la solidaritat territorial.” Aquesta és la principal conclusió que s’extreu d’un manifest al qual s’han adherit, de moment, entitats com Amec, Cecot, FemCat, la Comissió Economico-fiscal de PIMEC i les Cambres de Comerç de Barcelona, Girona i Sabadell. El manifest parteix d’un treball del col·lectiu Economistes pel Benestar i és obert a rebre adhesions d’altres organitzacions i també de particulars en una pàgina web creada amb aquest propòsit.
Tots hem pogut comprovar a bastament com, any rere any, Catalunya es comporta amb fortalesa i amb un pes com més va més gran de les exportacions, però l’enorme dèficit fiscal que sofrim fa que l’economia vagi perdent pes en tots els indicadors de benestar i vegi com el seu PIB per capita també s’estanca en relació amb el d’altres regions de l’estat espanyol o d’Europa.
Durant la presentació del manifest aquest matí a la Cambra de Barcelona, el portaveu d’Economistes pel Benestar i ex-degà del Col·legi d’Economistes, Joan B. Casas, s’ha referit al dèficit fiscal català crònic, que fa dècades que se situa al voltant del 8% del seu PIB i que successius governs espanyols i models de finançament no han corregit. Ha recordat que Catalunya és la segona comunitat en aportació de recursos per habitant al tresor espanyol i la desena en recepció de recursos, i passa a ser la catorzena si es considera el diferencial de l’índex de preus.
En el treball queda palès un fet cabdal del qual s’acostuma a parlar poc. És l’enorme redistribució de recursos econòmics dins l’estat espanyol, que no es veu reflectida en una convergència econòmica més gran entre regions, sinó tan sols en un anivellament de serveis de l’estat del benestar, cosa que cronifica els mals del sistema actual i fa impossible d’albirar-ne una millora per la via del progrés econòmic i l’increment de les aportacions que en resultaria de les comunitats que avui són receptores netes del sistema.
Veient la realitat que apunta, és lògic que tots plegats ens demanem per què a Catalunya fem un sacrifici estèril, en termes de solidaritat. Més enllà d’elucubracions complexes, cal anar al fons de la qüestió, que és ben senzill i a l’abast de l’enteniment de tothom. Els ingressos aportats per Catalunya l’any 2019 (el darrer calculat) a l’estat espanyol van ser de 64.000 milions, i les despeses rebudes a canvi a Catalunya van ser de 44.000 milions. On van aquests 20.000 milions que ens volen? Qui se’n beneficia, en realitat? De quina solidaritat parlem?
Però continuem. L’estat del benestar a Catalunya es veu reflectit en el seu Índex de Progrés Social (IPS), que publica la Unió Europea. A l’estat espanyol, aquest índex va fortament correlacionat amb la disponibilitat de recursos públics per habitant (com més recursos públics disponibles, més IPS). En canvi, va inversament correlacionat amb el PIB per capita, perquè les comunitats amb més PIB per capita acaben precisament rebent menys recursos públics per habitant. Com a resultat, Catalunya surt fortament penalitzada a la redistribució, i ocupa el 76è lloc en PIB per capita de les 240 regions europees objectes d’estudi i el 135è en IPS, fruit de la manca de recursos públics suficients. És una data esfereïdora. Les xifres parlen per si soles. I Casas ha estat contundent: “Si el dèficit fiscal afecta negativament la competitivitat de les empreses i l’índex de benestar dels ciutadans i no serveix per a millorar la convergència de les regions, a qui beneficia?”
En canvi, aquesta correlació sí que es dóna a les comunitats forals del País Basc i Navarra, que gestionen recursos públics molt més abundants. El País Basc, per exemple, ocupa la 51a posició a Europa en PIB per capita i la 48a en IPS. Fent un pas més enllà, això ens diu que el sistema foral dóna, amb igualtat de competències, uns ingressos per habitant un 84% superiors als del sistema comú, la qual cosa permet al País Basc de fer polítiques molt superiors a les que pot fer, per exemple, Catalunya. N’hi ha prou amb uns pocs exemples per a adonar-se de la injustícia que representa la nostra situació. Els euros per habitant que es poden gastar al País Basc en serveis socials són un 169,6% més que a Catalunya; en educació, un 54,3% més; en infrastructures, un 116,8% més i en R+D+i, un 330,3% més.
Tot seguit, Casas ha afegit: “No reivindico per a Catalunya el mateix tractament fiscal del País Basc o Navarra, simplement el poso com a contrast, per veure com dins un mateix marc constitucional coexisteixen diferències de base tan fortes que donen lloc a situacions molt diferents.”
Finalment, l’informe analitza el cas de les inversions estatals en infrastructures, en què novament Catalunya se situa molt per sota que no li correspondria per pes econòmic o poblacional, atès que rep de manera consistent al llarg dels anys un percentatge d’inversions sobre el seu PIB que és una mica més de la meitat del que es dedica a la resta de l’estat, amb comparacions extremes en el cas de Madrid. D’això ja n’hem parlat manta vegada i sembla que no té remei.
Al final de la presentació, alguns representants dels signants del manifest han dit unes quantes frases que són interessants de ressenyar. Per exemple, Ramon Alberich, president de la Cambra de Sabadell, ha dit: “Costa d’entendre el paper de l’estat, de frenar el creixement d’una comunitat tractora en l’economia com és Catalunya, ja que això reverteix en contra de la millora de les xifres globals de l’estat.” Que costa d’entendre que de Madrid estant es tirin pedres sobre la teulada global, vaja. Quin és l’objectiu?, ens hem de preguntar.
El president de la Cambra de Girona, Jaume Fàbrega, ha insistit en la necessitat d’evitar el conformisme en aquest camp per part de tots, govern inclòs, perquè ens hi juguem el pa. “No parlem de sentiments, sinó de xifres. No té sentit subvencionar comunitats que, al capdavall, després de la distribució, se situen per sobre nostre en termes de benestar.” En aquest mateix sentit s’ha mostrat Silvia Gabarró, de la PIMEC, que ha dit que “la solidaritat no pot ser mai penalitzadora amb qui aporta els diners, no té sentit que pugui ser una font d’injustícia”.
I, finalment, destaca un comentari de Xavies Panés, president de la Cecot. “Se’n parla molt poc, del dèficit fiscal. Posa en risc les nostres empreses, i el principi de solidaritat no ens hauria de posar mai en risc.” La clau és que se’n parla poc. En el torn de preguntes, algú ha dit que el contingut del treball ja el sabíem tots, que no aportava res de nou. Sí, ho sabem tots, però sembla que no ho recordem a l’hora d’escriure. Sembla que preferim parlar només del que diuen de fora estant. Que aquí paguem més imposts que enlloc, que la sanitat i l’educació són molt millorables –les vagues d’aquests dies ens ho recorden–, que els governants de Catalunya ho fan molt malament, tots, des de sempre… sense recordar mai que d’on no n’hi ha no en pot rajar. És clar, que ho sabem. Però ho hauríem de repetir una vegada i mil vegades als mitjans, perquè la gent se n’assabenti d’una vegada, perquè ens afecta a tots. És l’únic pas previ possible per a fer una pressió adient, per a posar fi a la situació dels últims anys. Perquè així no podem continuar. Sembla mentida que encara hi hagi dubtes…
Precisament, Joan B. Casas ha acabat la seva exposició explicant que el treball que es presenta “no entra a dirimir les fórmules per a aconseguir l’objectiu de gestionar els recursos econòmics generats a Catalunya i que cada opció política veurà a la seva manera”, però ha remarcat que “hauria de ser un objectiu de tots els electes a Catalunya lluitar de manera solidària per aconseguir aquest objectiu”. D’acord. No especifiquem el camí. Però crec que ja els hem provat gairebé tots. Per això, resta una pregunta a l’aire. Algú creu que Madrid es despendrà d’aquest regal de 20.000 milions anuals que li fem des de Catalunya i que pot distribuir segons les seves prioritats, sense més ni més? O amb bones paraules al voltant d’una taula? Jo, no.
