18.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 18.07.2024 - 22:48
Ursula von der Leyen va parlar ahir a l’hemicicle del Parlament Europeu per presentar el seu programa de govern i mirar d’aconseguir, que ho va fer, el càrrec de presidenta de la Comissió Europea –que és el càrrec que s’assemblaria més al de president del govern en la intricada i complicada estructura política de la Unió.
Aparentment, el seu discurs era com tants altres d’un candidat a la presidència davant un parlament. Va prometre un gran esforç en habitatge, va dir que nomenaria per primera vegada un ministre –un comissari– de Defensa, va proposar un escut aeri militar, va anunciar la contractació de 30.000 policies de frontera més i va dir allò tan gastat de “la innovació i la recerca han de ser el centre de l’economia”.
Veient les imatges per televisió, tot semblava normal, avorridament rutinari: els ciutadans havien votat uns partits i els partits elegien una presidenta. Però resulta que no és aquest el cas.
Perquè, de fet, el parlament tan sols tenia el dret de refusar-la, cosa que no va passar. Però no tenia dret, com en qualsevol parlament, de nomenar una altra persona per al càrrec –aquesta prerrogativa és a les mans dels estats, a les mans del Consell. Són els estats que decideixen qui és la presidenta i qui són els ministres, i això ho poden decidir sense tenir en compte ni tan sols el resultat de les eleccions europees al seu país. El parlament s’ha de limitar a referendar la decisió o no.
D’això se’n diu dèficit democràtic europeu. Hi ha un procés electoral per a elegir el poder legislatiu, però aquest procés s’interromp abans d’arribar al seu final lògic, és a dir, al nomenament del poder executiu, diguem-ne cada dia més executiu. La influència del parlament, única institució elegida de manera directa per tota la població, és limitada. Els processos de decisió són complexos i sovint opacs, perquè no hi ha tres branques del poder, com en qualsevol democràcia, sinó quatre, amb una influència enorme dels estats. I cada dia la comissió dirigeix més la política continental, tot i que, en realitat, la seua composició és la que depèn menys del vot popular: els membres del Consell –caps de govern, la majoria– els voten els ciutadans a les eleccions estatals; i els membres del parlament els voten els ciutadans a les eleccions europees.
Algun dia, a mi això em sembla inevitable, els europeus votarem directament el president d’un govern federal, pel seu nom i amb la mateixa butlleta de vot de Lisboa a Hèlsinki. Però, mentrestant, sembla que no tenim cap més remei que aguantar cada cinc anys aquesta situació tan estranya i les conseqüències que té, ben poc edificants i contradictòries amb els tan rebregats valors europeus.
PS1. La saturació turística es va convertint molt ràpidament en un dels problemes clars del país –de tot el país. A Mallorca és on d’entrada el problema és més greu i la reacció més clara. Diumenge hi tornarà a haver una manifestació important a Palma i per això avui us oferim aquest reportatge especial: “He deixat de gaudir de la meva illa per culpa del turisme“.
PS2. Sophie Baby és una historiadora francesa que ha fet un treball extraordinari de denúncia de la pervivència del franquisme per mitjà de la violència de la transició. Ara ha publicat un llibre titulat Juger Franco? Impunité, réconciliation, mémoire (La Découverte) i Andreu Barnils li ha fet aquesta entrevista: “La dreta espanyola és hereva assumida del franquisme”.
PS3. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única en aquesta pàgina.
