01.02.2021 - 21:50
La direcció de TVE havia parat diumenge una trampa als partits independentistes catalans. La cosa consistia a fer veure que transmetrien, per primera vegada, un debat de la campanya catalana però per al conjunt de l’estat espanyol. Es pensaven que d’aquesta manera podien forçar que el debat es fes en espanyol… a Catalunya. I que, per primera vegada en dècades, no hi hagués un debat electoral en català a TVE.
Les xifres posteriors al debat no deixen cap marge al dubte. Al Principat, el debat va aconseguir un seguiment raonable, del 10,7% de l’audiència, gràcies al fet que s’emetia simultàniament per TVE1 i pel Canal 24 Horas, En canvi, l’audiència a la resta de l’estat, on s’emetia només pel Canal 24 Horas, va ser negligible: un 0,9% de quota de pantalla. En el cas que tothom hagués optat per fer servir l’espanyol, en atenció als espectadors de fora del Principat, com insistia TVE, i que en la pràctica foren inexistents, la conseqüència hauria estat òbvia: a tots els efectes, s’hauria fet un debat de campanya en espanyol… per als teleespectadors de Catalunya.
Seria interessant, a més, saber d’on era aquest 0,9% d’espectadors de fora del Principat. Quants del País Valencià, de les Illes i de la Franja, i, per tant, també catalanoparlants? Siga com siga, la irritada introducció del presentador, que el van dur de fora com si a Sant Cugat no hi hagués prou periodistes bons, el traductor a l’espanyol que van posar al Canal 24 Horas per damunt de les veus dels polítics i sense opció a triar l’àudio en el so original i el rètol insultant que apareixia en els rètols de pantalla (“Habla catalán”) quan parlava un dirigent independentista, van ser prou reveladors de la intenció de la jugada. Això, més el comentari previ de Ciutadans dient que els partits catalans s’expressarien en català perquè odiaven Espanya. Una frase de la qual es desprèn clarament, fent una anàlisi de text ben simple i a l’abast de qualsevol escolar mediocre, que la llengua catalana no forma part d’Espanya.
Per sort, els partits independentistes es van plantar i no van baixar l’esglaó que els demanaven de baixar. Tots. I es van mantenir, sense fissures, en la llengua de la terra, mentre els partits espanyols es feien forts en la de l’imperi i els comuns, cada volta amb menys marge per on escapolir-se, van passar de l’una a l’altra intentant nedar i salvar la poca roba que els queda. I crec sincerament que aquesta actuació conté alguns bons senyals que m’agradaria de remarcar.
En primer lloc, girem la trampa, perquè hi ha l’artificialitat forçada dels espanyolistes. No n’estic segur en el cas del senyor Carrizosa, que ignore si és monolingüe, però tots els altres candidats monàrquics saben català i el parlen habitualment. Era tota una lliçó, doncs, veure’ls forçar la seua personalitat per fer política, des d’un nacionalisme que de tan intransigent com és, fins i tot, els obliga a negar-se allò que són com a persones. Una lliçó que desmunta i deixa sense credibilitat la proposició mateixa del bilingüisme.
El fet que el PSOE i en part els comuns s’expressaren també en espanyol va ser, a més a més, una clarificació important. Contra allò que històricament havien defensat tots dos partits, amb la seua actitud, especialment un molt malcarat Illa, van fer de la llengua una frontera, mostrant el seu projecte de dominació i prou. Hi ha gent que ho ha interpretat com un desastre, perquè la llengua, diuen, no hauria de tenir partit i hauria de ser de tots. D’acord. En un món ideal. El matís important que hem de treballar és demanar-nos qui hem de considerar “tots”, vist què fan alguns sense que ningú els obligue. O dit d’una altra manera, qui, amb la seua renúncia explícita a ser allò que és, se situa voluntàriament a si mateix fora del “tots”. Qüestió clau ací, ara, i en qualsevol procés d’alliberament nacional, sempre.
Finalment, després d’uns anys en què una part de l’independentisme ha banalitzat fins a extrems incomprensibles i suïcides la llengua i la nació, resulta que diumenge es va arribar a aquell punt en què la pressió abusiva de l’altre, que mai no en té prou, va obligar a la rectificació.
I aquesta és una lliçó seriosa que va més enllà, molt més enllà, de l’episodi televisiu. Perquè és representativa de com acabarà, ho vulguen o no, qualsevol intent d’acostar posicions entre partits que cauen a una banda i a una altra. I de quins límits té la pretensió segons la qual hi hauria projectes possibles –formar govern, per exemple– que es podrien compartir entre partits que són d’un bloc i partits que són d’un altre –obviant voluntariosament la clarificació que va donar l’octubre del 2017. Doncs mira: sempre arribarà un moment que ells, “ells”, et faran tan estret el camí que ja no hi podràs passar. De manera que al final, per més voltes que faces, un dia t’hauràs de plantar. Com diumenge. Exactament.
