El debat a Ginebra: som nans enfilats a les espatlles de gegants

Pacta sunt servanda, va etzibar-li, com a argument definitiu, el periodista Xavier Vidal-Folch al moderador del col·loqui de Ginebra, Darius Rochebin. En referència als de la Moncloa i especialment al referèndum sobre la constitució del 78, que invocà al llarg del col·loqui com si es tractés de la fi de la història anunciada per Hegel. La contemporaneïtat amb el franquisme situa Vidal-Foix i li marca les fites analítiques. Si qualificar la transició de ‘brillant’ pot semblar immoderat amb la perspectiva d’avui, els qui van viure de prop els espeternecs del règim, l’enduriment del búnquer i la por a la involució durant la dècada dels setanta, poden comprendre la feblesa de l’anàlisi sense compartir-ne l’entusiasme. Aquella maniobra de transfiguració dels poders constituïts va ser efectivament brillant per l’habilitat amb què els franquistes van rehabilitar-se sense cedir poder ni remetre els guanys espoliats als vençuts, i assegurant de passada el seu domini mitjançant estructures ideològiques de llarg recorregut, alhora que es blindaven davant els efectes d’una justícia eventual. Si l’èxit de l’operació es mesura per l’absència relativa de violència, cal recordar que això fou degut al fet que els franquistes ocupaven tots els espais institucionals, compreses la policia i les forces armades. Així i tot, de morts n’hi hagué.

Vidal-Folch també va referir el llatinisme a la llei d’amnistia del 1977, un altre cop de porta a l’evolució democràtica o simplement ètica d’un estat que taxativament qualifica de democràcia moderna. Tanta energia afirmativa fa sospitar falsa consciència. El problema intel·lectual de Vidal-Folch i dels que invoquen el legalisme com a argument imbatible és la selectivitat de la seva memòria històrica. Per ser impecable, la frase, hauria de dir omnia pacta sunt servanda. Si no es pretén que la història comença i acaba amb la mort de Franco, cal repassar quins pactes s’han trencat, qui els ha trencats i amb quines conseqüències, començant per aquell primer pacte de la unió, que no unificació, dels regnes hispànics sota dues corones, passant per la guerra d’Olivares contra el Principat, pel projecte borbònic d’abolir les llibertats catalanes, per l’abolició de la Mancomunitat, per l’assalt a la legitimitat republicana, per la fonamentació de l’actual règim en un perjuri del monarca restaurat respecte dels Principios Fundamentales del Movimiento, i d’un segon perjuri, aquest cop a la democràcia, amb la implicació del rei en el complot del 23-F, un rei la monarquia del qual s’ha distingit per la infidelitat pública i privada. Més pactes derogats: la invasió de competències que l’estatut definia com a exclusives, i que va acabar desartillant l’estatut mateix, una llei orgànica vigent alterada a plaer per un Tribunal Constitucional escandalosament manipulat. I així fins a arribar, de pacte abrogat en pacte abrogat, al recurs a l’article 155, que transgredeix, en la seva aplicació, el pacte constitucional i destrueix el relatiu consens i l’encara més relativa conllevancia que feren possible l’entesa. Però per a un home que té com a principi rector de la política la idea que la llei, qualsevol llei, més ben dit, l’abstracció de la llei –la llei incondicionada pels seus orígens, la qualitat dels seus servidors i la finalitat dels seus usos– és l’essència de la democràcia, per a aquest home la història no és una acumulació d’experiències que s’expliquen i comprenen des d’una perspectiva afecta a la voluntat humana, sinó un dogma que casualment correspon amb la situació en què un es troba instal·lat. I així com per a Hegel la història convergia i es completava en l’estat prussià, per a Vidal-Folch es completa i perfecciona en el règim del 78.

La petulància i el desafiament envers la sala caracteritzaren la intervenció de Vidal-Folch, en contrast amb el to planer, humor i sentit comú de Puigdemont. Tanmateix, una idea de fons, inadvertida de tan evident, els unia per damunt el fossat entre les respectives posicions polítiques i actituds humanes. I és que a tots dos la fe en la modernitat els engloba com una atmosfera que els situa en un sistema de coordenades històriques: en un espai cultural i en un temps determinats. Vidal-Folch considera fins i tot un punt d’honor (o més exactament un pundonor, a l’hispanico modo) catequitzar els europeus en la doctrina de la modernitat espanyola. Faltà poc perquè comminés la taula a repetir amb ell: ‘Espanya és una democràcia moderna.’ Per la seva banda, Puigdemont va lloar la ‘modernitat’ del règim federal suís per proclamar seguidament la modernitat de l’agenda independentista. Pel president, no n’hi ha prou de reclamar la llibertat d’una nació oprimida; cal que es compleixin certes condicions. I no hi fa res, o més aviat es presenta com a positiu, que aquestes condicions invalidin els criteris usuals de comunitat nacional i reneguin de la continuïtat històrica.

Puigdemont comparteix el presentisme de Vidal-Folch, encara que es tracti, en el seu cas, d’un present futurible, o d’un futur disgregat en molts presents. Quan el periodista d’El País va respondre a un atònit Rochebin que Franco és sota terra, la banalitat i la reiteració de la frase feren l’efecte de dues ratlles traçades sota un balanç. Punt final de la història. Mort el gos, s’ha acabat la ràbia. Prohibit parlar de la irradiació històrica de la dictadura, prohibit parlar de la latència i reviscolament del franquisme, prohibit, en definitiva, parlar de la història com a força actuant i no sols com un conjunt de dades. Malgrat les seves protestes sobre el finançament de la Fundación Francisco Franco i el Valle de los Caídos, Puigdemont comparteix la idea que la història és llast que cal anar llençant. L’únic que compta és la voluntat de la generació actual, o sigui, la dictadura del present. La nació serà allò que decideixi la composició demogràfica, cultural, religiosa i idiomàtica del moment, a desgrat del que hagi pogut ésser en el passat. Ni tan sols el territori hi fa cap paper rellevant. Però si la nació, segons Puigdemont, no té res a veure amb el territori, aquest quedaria reduït a un fragment arbitrari de l’espai newtonià: una superfície abstracta. Així el president, sense voler, vindria a donar la raó al govern espanyol quan sosté que els territoris no paguen impostos, d’on es dedueix que tampoc no tenen drets. Al capdavall, Puigdemont i els centralistes combreguen en el dogma central de la modernitat: l’individu és el centre de l’univers polític. Tot comença i acaba en la voluntat del subjecte. Però si davant l’estat sols hi ha individus, amb quin criteri se li pot recriminar que no reconegui en Catalunya un subjecte polític? Quin seria aquest subjecte? La suma dels qui viuen sobre el territori? Una suma que varia cada dia que passa? Això implicaria que el subjecte polític avui és un i demà un altre de diferent. Aquest parer és captiu del que en filosofia s’anomena sensacionalisme, això és, la idea, exposada per Hume, que el subjecte no és cap sinó la col·lecció de sensacions o percepcions que aplega la consciència. Per a un subjecte d’aquesta mena no existeix l’ahir ni el demà, car no hi ha fidelitat amb les sensacions precedents ni projecte que les ordeni vers una finalitat. I el territori? Per què hauria de ser una dimensió constant? Amb quina versemblança parlem de països catalans i en dibuixem les fronteres al mapa, si la catalanitat no és res més que la resultant provisional d’unes voluntats expressades a cada moment? Amb l’afegit que, entès així, el dret de decidir implicaria no pas una tria entre dos destins, diguem-ne Catalunya o Espanya, sinó un error categorial, ja que pressuposa un subjecte col·lectiu sortint cada dia amb un fanalet a la cerca de la pròpia existència.

No, president. Les voluntats anteriors a les nostres compten. Com deia Bernard de Chartres al segle XII, som nans enfilats a les espatlles de gegants. Hi veiem millor i més lluny no perquè siguem més lúcids, sinó perquè ens beneficiem de l’altura històrica a què ells han arribat. I bé, si la crítica històrica descobreix que els qui ens precediren també eren nans com nosaltres, sempre quedarà el fet que els devem el lloc del qual partim i la pressió històrica que anomenem la nostra voluntat. La modernitat va portar grans avenços, entre altres la democràcia, basada en la voluntat general, i el respecte a les minories, inscrit a les constitucions liberals, com la dels Estats Units. Però també portà la suplantació del concret per l’abstracte, la idolatria dels fets i el bandejament dels sentiments. Sobretot va portar la prevalença del concepte damunt la intuïció i la proliferació de verbalisme. Fixi-s’hi bé, president: l’únic poble que ha sobreviscut durant mil·lennis sense territori i ha resistit tots els intents d’assimilació i d’extermini, el poble jueu, és un model gairebé sobrenatural de fidelitat a uns valors que la modernitat va pretendre liquidar: l’etnicitat, la religió i els costums. I com si el déu d’Israel hagués complert la seva part del pacte, aquest poble ha acabat retrobant el seu territori, ha configurat un estat i, juntament amb ell, ha reconstituït la llengua ancestral en un miracle de regeneració lingüística sense parió. L’experiència catalana va per un altre costat. Ni etnicitat ni religió, ni tampoc uns costums particularment remarcables han fidelitzat els catalans. També és cert que no han patit tantes represàlies per la seva tossuderia ontològica. Però fidelitat n’hi ha hagut i encara n’hi ha, si més no en la transmissió de pares a fills d’una voluntat d’ésser que, en absència o en el reflux d’elements més tradicionals, es perfila com una sensibilitat especial per allò que és humanament concret i que abasta des del sentit de justícia fins a la dignitat defensada contra qui calgui. Potser no n’hi ha prou amb aquesta sensibilitat per a merèixer la redempció històrica a què aspirem com a poble, però no hi ha cap dubte que basta i sobra per a sostenir la lluita en el temps.