26.05.2016 - 11:22
Cossos daurats i encorbats, mandíbula tancada amb força, peu aixecat i tots els músculs en tensió. Tots els sacrificis i renúncies cobren sentit en aquest moment. Posar-se davant del jurat i mostrar els resultats d’anys de treball al gimnàs. El premi que es pot aconseguir no es tradueix en grans beneficis econòmics, sinó en l’èxit d’un repte personal: el físic-culturisme és, primer de tot, una forma de vida. Un esport tacat en els darrers anys pel consum d’esteroides, però que cada vegada compta amb més professionals i competicions de renom.
Hi ha un llarg camí fins arribar a l’elit del físic-culturisme, fan falta anys d’entrenament i moltes competicions. Es comença participant a torneigs regionals, en els que hi competeixen sobretot culturistes amateurs. A un nivell més alt hi ha els campionats estatals, els continentals i per últim, la copa del món. En els darrers anys també han sorgit altres torneigs amb molt de prestigi com el Mr. Olympia o l’Arnold Classic.
Aquest camí se’l sap molt bé Toni Gutiérrez, un dels millors culturistes i preparadors de l’Estat Espanyol. La seva carrera esportiva va començar fa 16 anys, quan va guanyar el campionat de Promeses de Catalunya. Des d’aleshores s’ha proclamat Mr. Olympia amateur, campió d’Espanya i d’Europa absolut.
Una vida al gimnàs
El culturisme s’ha convertit pel Toni en la seva forma de vida. Molts joves culturistes confien en la seva experiència perquè els entreni. També ha estat i és la inspiració d’altres que decideixen intentar seguir els seus passos. És el cas del Javi Rubiales, un entrenador personal que fa poc que s’ha endinsat en el món del culturisme. Va començar a entrenar al gimnàs del Toni fa set anys. En aquell moment va ser quan en Javi va decidir començar a preparar-se per arribar a competir.
Els quatre pilars bàsics que va tenir en compte en Javi, i en els que es basa la rutina de qualsevol culturista, són: el treball al gimnàs, la genètica —és a dir, la facilitat de cadascú per muscular ràpid—, el descans i l’alimentació. Per arribar a competir cal una estricta rutina alimentària. A mesura que s’apropa la competició, cal vigilar més detalladament la dieta, fins arribar als dies de torneig on es redueix fins i tot la quantitat d’aigua ingerida.
Francisco Drobnic, metge especialista en medicina de l’esport, assegura que aquestes rutines no són recomanables, ja que sovint provoquen desmais per deshidratació o cansament extrem, però que en cap cas afecten a l’organisme de manera irreversible.
L’èxit a casa
La Federació Catalana de Físic-culturisme no va néixer fins al gener de 2002, després de l’aprovació dels estatuts per esdevenir una federació esportiva i deslligar-se finalment de la Federació Catalana d’Halterofília, disciplina a la què fins aleshores havia estat associada.
Catalunya i Espanya estàn situades en la primera línea d’aquest esport a nivell internacional. Ja sumen un gran nombre de guardons i èxits esportius. Un dels últims és el que va aconseguir Luis Llorente, un jove culturista entrenat pel Toni que fa poques setmanes es va proclamar campió d’Europa en la categoria de menys de 95 kg de pes.
Per arribar fins aquí ha hagut de passar moltes hores al gimnàs, però pel Luis és la seva prioritat: “És qüestió d’organitzar-se. Treballo pel matí, aprofito el descans del migdia per entrenar, i quan surto de treballar a dos quarts de nou, torno a entrenar”.
Un esport mal vist
Molta gent aliena a aquest món assumeix que aquests cossos espectaculars són impossibles d’aconseguir sense substàncies il·legals. El cert és que, com en tots els esports federats, es realitzen de forma aleatòria anàlisis antidòping abans de cada competició.
La visió que es té d’aquests esportistes s’envolta de molts prejudicis. Més encara cap a les dones que decideixen practicar físic-culturisme. Tot i això, la culturista Lucia Umpierrez assegura que aquesta discriminació només passa al carrer, i que dins d’aquest esport no hi ha un tractament desigual entre gèneres com sí passa a altres esports.
L’hora de la veritat
En totes les competicions hi ha moltes categories segons el sexe, el pes, l’edat i l’alçada dels culturistes, així que també molts campions. No obstant això, d’entre tots els guanyadors es proclama només un campió absolut. El que millor estètica, definició i volum muscular té és qui guanya, encara que una combinació de dues d’aquestes pot possibilitar un bon lloc a la classificació. Per mostrar els músculs correctament són molt importants les postures. Estan reglamentades i és necessari entrenar-les per evitar lesions.
Per participar a les competicions més importants, com l’Europeu o el Mundial, no es paga una inscripció. Tampoc pot participar tothom: es fa una preselecció dels esportistes després d’estudiar el seu palmarès. El Campionat d’Espanya i la Copa Nacional organitzada per la IFFB, la federació espanyola de físic-culturisme, són les dues competicions estatals més importants i per les que ara els culturistes comencen a rebre diners per participar.
A les competicions regionals i, fins i tot, algunes estatals no hi ha premis econòmics pels guanyadors. Tanmateix, per competir a algunes de les que tenen més prestigi, els esportistes han d’assumir la inscripció. Per competir al Mr. Olympia cada atleta ha de pagar 250 euros; per l’Arnold Classic, 200 euros.
Un preu tan alt d’inscripció multiplicat per uns 1.500 atletes per competició es converteix en un negoci molt rendible pels organitzadors dels certàmens, ja que els grans beneficiaris no són els esportistes que en el millor dels casos es poden emportar un trofeu a casa. Els diners que es recapten de les entrades dels aficionats de la competició, els de les marques que paguen per publicitat i els dels estands per estar a la fira no arriben als vertaders protagonistes: els culturistes. Es pot dir, aleshores, que són els propis atletes els que mantenen viu aquest esport amb els seus espectacles, els seus diners i la voluntat de no aconseguir res més que la victòria.
Com en tots els esports minoritaris, és molt difícil viure del culturisme. Els esportistes que practiquen esports majoritaris com el futbol sempre estan més ben vists. Més encara, en la nostra societat, en la que gran part dels recursos van destinats a esports més practicats com el futbol. Els pares del Toni mai van entendre la decisió de competir. Li van dir que no es guanyaria la vida amb això. Ara, el Toni segueix competint després de haver-ho guanyat tot, té el seu propi gimnàs, diverses botigues de suplementació esportiva i molts seguidors a les xarxes socials. La seva vida és el gimnàs. I el físic-culturisme.
