19.12.2024 - 21:40
El criminal desafiador és una figura que evoca un arquetip recurrent en la literatura: el d’aquell personatge que, tot i ser acusat o ser culpable reconegut de greus crims, tanmateix actua amb arrogància i desafia les normes socials i morals, sovint amb l’expressió d’un sentiment d’impunitat conscient. El criminal desafiador refusa de respectar les normes socials més elementals, però no amb penediment, sinó amb desafiament i provocació.
El criminal desafiador irrita profundament perquè desafia les normes fonamentals de la justícia, la responsabilitat i la moralitat que sostenen o haurien de sostenir les societats humanes. Té una actitud que indigna en la mesura que es burla de les expectatives col·lectives sobre com haurien de comportar-se aquells que han comès actes greus.
El criminal desafiador encrespa qui l’envolta i l’ha de suportar, no tan sols perquè trenca les normes, sinó perquè se n’enorgulleix, cosa que origina una sensació de vulnerabilitat i d’impotència tant en el sistema com en els individus. Esdevé el símbol de tot allò que està malament amb el poder i la impunitat.
El criminal desafiador és un dels pitjors exemples possibles per a la societat on creix, car encarna tots aquells valors i actituds que erosionen la confiança en les normes socials, en les institucions i en l’existència d’aquesta cosa que no sabem prou bé què és, però que alhora apreciem, amb el nom de moral col·lectiva.
El criminal desafiador transmet un missatge tòxic que normalitza la corrupció i l’abús de poder i exalça la manca de responsabilitat, de manera que crea un precedent públic perillós. Criminal sobre la seua criminalitat.
Perquè deixa entendre que la manca de respecte per les normes és una estratègia vàlida per a aconseguir allò que es vol. I transmet el missatge que valors clau com la responsabilitat, la integritat i el respecte són simplement negligibles, amb la qual cosa mina la construcció d’una societat fonamentada en principis ètics.
En resum, el criminal desafiador és un símbol de tot allò que desestabilitza una societat i li fa mal: representa el triomf de l’arrogància sobre la humilitat, del poder sobre la justícia i de la provocació sobre el diàleg constructiu.
I per tot això avui em sap molt de greu no trobar paraules prou dures i contundents per a qualificar d’una manera adequada, de la manera que es mereixeria, el president Carlos Mazón i la seua fatxenderia indecent d’ahir a les Corts Valencianes.