08.04.2016 - 22:00
|
Actualització: 08.04.2016 - 22:44
Dimarts el Congrés espanyol va prendre en consideració la reforma de l’Estatut valencià de 2006, que porta pendent d’aprovació des del 2011. En aquesta dècada que va des de l’aprovació, s’ha produït al País Valencià un canvi impressionant que s’ha reflectit en el comportament electoral i també en les institucions. En poc més de deu anys s’ha passat d’una hegemonia del Partit Popular en tot el país i a tots els nivells, a una substitució històrica en les institucions que ha portat el valencianisme a la Generalitat, així com a la capital del país i a les principals ciutats.
Aquesta presa en consideració coincideix en el temps amb la renovació en marxa dins el Bloc Nacionalista Valencià, el principal grup dels que integren Compromís. Ahir divendres Agueda Micó va presentar la seva candidatura per a succeir Enric Morera en la direcció del partit. El Bloc farà un congrés el 21 i 22 de maig, que representarà un relleu històric després que les principals figures del partit han entrat a les institucions amb responsabilitats importants. Així Enric Morera és el president de les Corts Valencianes. Micó farà tàndem amb Morera que aspira a la presidència del partit. En el congrés la candidatura de Micó podria enfrontar-se a una altra candidatura, articulada al voltant de l’eurodiputat Jordi Sebastià i que encapçalaria Rafael Carbonell.
En deu anys les esquerres s’han fet amb les institucions valencianes.
En aquests deu anys de tramitació parlamentària del text estatutari el que crida més l’atenció és com s’ha transformat radicalment el mapa electoral valencià. En la legislatura que es va aprovar l’estatut a les Corts Valencianes, el PP havia obtingut el 48% dels vots i la majoria absoluta d’escons. En canvi en les últimes eleccions a les Corts el suport dels populars s’ha reduït fins el 27%. A més de la pèrdua de vots, el Partit Popular ha perdut la Generalitat, que governava des de 1995. A nivell municipal el canvi també ha estat molt significatiu, ja que el PP ha perdut el control de les principals ciutats, incloses les tres capitals de província.
Si el 2011 el PP governava en 350 ajuntaments (300 amb majoria absoluta), en aquesta nova legislatura governa en menys de la meitat. Són els socialistes els que tenen el major nombre d’ajuntaments, a més de dues de les tres capitals de província (Alacant i Castelló). Especialment representatiu del canvi produït en el País Valencià ha estat el cas de la ciutat de València, on Rita Barberà era alcaldessa des de 1991. La batllia ara es troba en mans de Compromís, que ha obtingut el 23% dels vots. Aquest resultat contrasta amb els resultats del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) el 2003, que va quedar fora el consistori amb un 2,59% dels vots.
Compromís ha estat capaç d’anar més enllà del vot valencianista
El creixement de Compromís, i per tant del nacionalisme valencià, a nivell electoral, ha estat el canvi més significatiu en aquests deu anys. La diferència en aquest sentit entre 2006 i 2016 és impressionant. Gran part del creixement de Compromís s’explica, però, per la capacitat d’atreure un vot no-valencianista, que posa l’accent en la lluita contra la corrupció i la política social. Això es reflecteix clarament en les dades que el CIS aporta sobre els seus votants. Mentre ara fa deu anys el 42% dels votants del BNV eren només valencians o més valencians que espanyols i se situaven per tant en la banda nacionalista de la societat valenciana a dia d’avui aquests representen només el 16% dels votants de Compromís. És altament significatiu, en aquest sentit, que la formació valencianista hagi assolit alts percentatges en comarques castellanoparlants com la Foia de Bunyol (17%) o l’Alt Vinalopó (14%).
Resulta lògic comprovar així que tot i el creixement electoral del valencianisme, el sentiment de valencianitat no ha crescut en paral·lel en el conjunt de la població. Mentre que el 2006 el 13% dels ciutadans es sentien només valencians o més valencians, aquest percentatge actualment és del 9%. És obvi, doncs, que Compromís ha tingut la capacitat d’atreure un vot descontent sense que hagi estat necessari un creixement del sentiment nacional, fins i tot competint amb l’entrada d’un partit com Podem. Una altra clau del canvi ha estat el vot jove. Compromís és, de llarg, la força més votada entre el jovent (36%) i el bipartidisme de PP-PSPV ha desaparegut en aquesta franja d’edat, segons també les dades del CIS.
En termes general el PP encara manté l’electorat d’edat més avançada. Entre els majors de 65 anys els populars encara mantenen el 44% del vot i si s’hi sumen els votants de Ciutadans el suport a la dreta supera el 50% entre la gent de més edat.
A mesura que es redueix l’edat, però, el vot al PP es va reduint fins a situar-se com a quarta força entre els més joves. En canvi entre els votants de Compromís, Podem i Ciutadans es produeix l’efecte contrari: el suport és superior entre els més joves i a mesura que augmenta l’edat el suport es va reduint. Només un 7,6% dels majors de 65 anys voten a Compromís i un 6,8% a Podem.
En l’eix esquerra-dreta també s’ha produït un lleu creixement de l’esquerra, però no és gaire significatiu. Els ciutadans que es situen a l’esquerra (0-4) han passat de representar un 38% l’any 2006 a un 43% el 2015. En canvi el centre i la dreta perd pes, però els canvis són mínims.
Hom pot dir per això que el daltabaix que s’ha produït en la política valenciana és més un desengany amb el Partit Popular per la corrupció, la falta de transparència i la inversió en obres faraòniques i inútils que no pas un gran canvi ideològic en els valencians.
Canvi important dins el bloc de les esquerres.
Aquesta decepció amb el PP no ha comportat, però, un creixement de l’històric principal partit de l’oposició, el PSPV. El PP en les eleccions de 2015 va perdre més de mig milió de vot respecte quatre anys abans, però el PSPV en comptes de guanyar-ne, en va perdre també més de 100.000 vots. El bipartidisme es pot dir que s’ha enfonsat. En canvi, la resta de partits han augmentat significativament.
La suma dels partits a l’esquerra del PSPV com Compromís, EUPV i Podem han passat de representar el 13% del vot el 2011 a representar el 35%. I és molt significatiu que en aquestes últimes eleccions Compromís s’ha quedat només a 50.000 vots del PSPV. També ha recollit una part dels vots que han perdut PP i PSPV el nou partit de la dreta, Ciutadans, que ha sumat el 12,66%.
Encara que el PSPV continua sent la primera força de l’esquerra, tothom coincideix a considerar Compromís el gran vencedor moral de les eleccions, gràcies al seu creixement espectacular. Cal afegir a més, que en les eleccions al Congrés espanyol la coalició de Podem amb Compromís va situar-se per davant dels socialistes, per primer vegada en la història. I que la formació valencianista és la primera força a les comarques centrals i en la ciutat de València, en la zona més dinàmica del País Valencià. A més de governar la capital del país també governa a ciutats com Sagunt, Carcaixent, Alzira o Sueca.
Amb l’arribada a les institucions després de dues dècades de governs plurals de l’esquerra amb un fort component valencianista les condicions per a créixer en aquest terreny apareixen com molt òbvies. Especialment si el nacionalisme valencià sap fer servir temes com la manca de finançament, les competències, el corredor mediterrani o el baix nivell democràtic per englobar amb ell una part de la societat que fins fa poc estava allunyada de qualsevol d’aquestes demandes.
