El cos femení venç els límits de l’art amb una retrospectiva d’Helena Almeida a l’IVAM

L’Institut Valencià d’Art Modern acaba d’inaugurar l’exposició ‘Helena Almeida. Corpus‘, una mostra retrospectiva que recorre la trajectòria de la creadora portuguesa. Més de mig centenar de peces entre pintures, fotografies, vídeos i dibuixos permeten descodificar el seu estil, que sempre s’ha caracteritzat per trencar els límits dels suports artístics i conquerir-los amb el cos de la dona.

La selecció, que es podrà visitar en la Galeria 7 fins al 18 de juny, és una primera col·laboració entre l’IVAM i la Fundació Serralves de Porto. Les obres exposades de l’artista van des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Aquest marc cronològic explica el trànsit de l’artista des d’uns inicis tradicionals en la pintura fins a trobar un discurs que fusiona diverses disciplines amb el cos femení.

I és que el cos d’Almeida és el protagonista de l’exposició com una reivindicació de la dona com a subjecte actiu de l’art. La mostra s’obre amb un espai que revela com Almeida va sentir aviat el desig d’anar més enllà de l’espai pictòric i narratiu habitual. Això es tradueix en una sèrie de llenços sense títol datats entre els anys 1968 i 1969 que s’enrotllen, despleguen o es converteixen en peça de roba.

Després, l’autora va començar a conrear la fotografia, un gènere que en aquell moment no era considerat encara una forma artística. Cap a la meitat de la dècada dels setanta, Almeida va començar a utilitzar els materials com a extensions del seu propi cos i es va fotografiar durant el procés. El 1969 va ser retratada per primera vegada pel seu marit, l’arquitecte Artur Rosa, que ha col·laborat amb ella al llarg de tota la seva carrera.

El cos d’Almeida es transforma així en forma escultòrica, espai, objecte i subjecte, significant i significat. Aquesta condició s’aprecia clarament en una de les seves sèries més conegudes, ‘Pintures Habitades’, en les quals Almeida ocupa al mateix temps el paper d’artista i el de model. Cap a final dels setanta, la producció d’Almeida adquireix un caràcter més cinematogràfic, com en la sèrie ‘Ouve-em’ (‘Escolta’m’, 1978-80) d’una gran vigència i modernitat, ja que exhibia imatges de la dona que havien estat ocultes fins aquell moment a la mirada occidental.

Entre els vuitanta i els noranta, la creadora va introduir un canvi en el format i a l’escala de la figura humana, quasi a grandària real, i va reduir els seus moviments i la seva expressió a un contorn negre o a una ombra. Aquest és el cas dels dibuixos i les fotografies de la sèrie ‘Dentro de mim’ (‘Dins meu’, 1995-1998), que s’exposa sencera a l’IVAM per primera vegada perquè ofereix una paret prou llarga. Ja en el segle XX, Almeida continua l’exploració del seu caràcter expressiu i de la manifestació física del desig i la interioritat en propostes com ‘Seduzir (‘Seduir’, 2001-2002), mostrant un cos de dona madura, cosa poc freqüent en l’art contemporani.