El corrector ets tu

Segurament per culpa de la foto amb què aquest diari va il·lustrar el meu article d’estrena del doble vint, abans d’ahir vaig somiar una cosa inquietant: un aplec de filòlegs en formació a l’atri del IEC executàvem, al ritme solemne dels timbals, la coreografia de ‘El corrector ets tu’. ‘El parlant espifiador/ és un doll d’incorrecció…’, anàvem recitant, mentre ens preparàvem per al clímax, que és quan s’estira el braç i es projecta amb força l’acusació universal: ‘El corrector ets tu.’

Bé, he fet una mica de trampa, perquè en realitat a la columna hi deia que era un tema que valia la pena d’aprofundir, o sigui que som-hi. La peripècia de ‘Un violador en el camino’ em sembla una bona metàfora de la fase actual d’evolució lingüística. Ho dic perquè, i no em cansaré de repetir-ho, a l’hora de respondre a la insistent qüestió sobre el futur del català cal ampliar el focus fins a abastar tot el planeta. Només és un exemple, però té algunes característiques que poden ajudar el filòleg vocacional (aquesta espècie que saluda l’anunci d’un programa televisiu sobre el fet lingüístic al crit de ‘Només TV3 es capaç de aniquilar la nostra llengua’, mentre salpebra les seves piulades d’errors i barbarismes a betzef) a comprendre una mica millor tot això que l’amoïna tant.

La performance, a hores d’ara ja ho sap tothom, va néixer a Xile i en un tres i no res es va escampar pel planeta. El fet que gairebé tots els estats de Llatinoamèrica comparteixin la llengua imposada per l’amo sens dubte hi va ajudar molt. Aquí ja tenim un primer element d’anàlisi, o sigui que poseu-vos la granota de feina i som-hi. Si en comptes de xilenes, les noies de Las Tesis fossin, posem, lituanes, la difusió de l’himne hauria estat tan ràpida? És obvi que no; i a més primer hauria calgut traduir-lo. A l’anglès, per descomptat. Encara més: si Las Tesis lituanes haguessin tingut la intenció de reivindicar alguna cosa depassant les pròpies fronteres, no creieu que potser la lletra l’haurien feta directament en anglès? Jo m’hi jugo un pèsol que sí.

Seguim. Com és natural, a la majoria de països va ser adaptada a l’idioma local (a l’oficial, vaja). A Turquia, per exemple, o a l’Índia, que no deixa de tenir el seu mèrit (interpretar-lo al carrer, vull dir, no traduir-lo). No sé si allà hi va haver pegues per aquest fet (penseu que a l’Índia hi ha una vintena llarga d’idiomes oficials), però endevineu on sí que n’hi va haver? Exacte, aquí. Tan aviat com es va sentir la primera versió anostrada algú ja va rondinar perquè es veu que ficàvem el nacionalisme a tot arreu. Van ser queixes de baixa intensitat, amb rectificació inclosa, però el que compta és el símptoma: reivindicar qüestions que afecten un conjunt humà extrastatal (en aquest cas totes les dones del món) emprant idiomes intrastatals pot ser motiu de sospita (de fet és el debat que es va aixecar arran de les grans manis del 8-M de l’any passat). Les dones gallegues, encara que per motius diferents, també van rebre la seva acció distorsionadora.

Tercera. Allò que podríem anomenar els efectes col·laterals. Com saben bé els qui es dediquen a l’ofici, tota traducció és insatisfactòria per definició. Reproduir, no pas els mots exactes sinó el veritable sentit del que vol dir l’autor/a, és un repte que omple anualment hores i més hores de cursos, congressos i seminaris dedicats a la qüestió. I si hi ha mètrica pel mig, encara pitjor. En el cas que ens ocupa els danys són ínfims perquè es tracta d’un text molt senzillet; pràcticament una concatenació de consignes. Això sí, s’hi ha esquitllat un tercet (‘I la culpa no era meva / ni d’on estava / ni com vestia’) que és pràcticament un calc, amb aquest ‘on estava’ com a perla. D’acord, no és greu, no passa res, i a més no era fàcil. Però en realitat sí que passa, pel que té d’exemplificatiu: les llengües mitjanes o petites sempre van a remolc de les expansives, i ara un pessic aquí, un altre allà, es van tenyint de lèxic i d’estructures alienes. Es desnaturalitzen, perden recursos i capacitat expressiva. Cosa que a l’inrevés no passa, perquè la interferència és unidireccional.

Fem un repasset ràpid, doncs, del que hem vist? Tres elements definidors del contacte de llengües al segle XXI: u, difusió planetària de les dominants; dos, les minoritzades sempre són sospitoses de vehicular alguna cosa lletja (nacionalisme), mentre que les hegemòniques no; i tres, el fregadís entre unes i altres afecta inevitablement la fesomia i la constitució de les subordinades, que importen material de les grosses però no exporten res, més enllà d’algun cas anecdòtic (tsunami, sayonara, pizza).

Més relacionat amb l’apoderament general que no pas directament amb el feminista, hi afegeixo un quart element. El que il·lustra el recent ‘cas mena’, és a dir, la supressió del terme mena, per part de l’Observatori de Neologia i el IEC, de l’elecció a Neologisme de l’Any després de les pressions d’entitats com Lafede i el Departament de Treball, Afers socials i Famílies. És un cas molt més insignificant que la gran ‘operació tots-i-totes’, però ben representatiu del canvi de direcció: l’autoritat (en aquest cas lingüística) ja no emana necessàriament de dalt cap avall, com passava llavors d’en Fabra, sinó que pot fluir en sentit invers. L’autoritat ja no és l’autoritat, per dir-ho en termes de paradoxa.

Valdria la pena, per tant, que tinguéssim present aquest nou camp de joc a l’hora de jugar a fer de filòlegs. Si és que realment tenim la pretensió de guanyar el partit, és clar. Ara, si l’únic que volem és esbravar la mala llet, aleshores fent com fins ara va de primera.