05.05.2020 - 05:15
|
Actualització: 08.05.2020 - 14:06
Els diferents governs, des de la Xina als Estats Units passant per Espanya i els altres països europeus (així com l’OMS en un primer moment), s’han volgut justificar davant del terrible impacte sanitari, però també econòmic i social, de la COVID-19, la malaltia provocada per un coronavirus. L’excusa ha estat pràcticament unànime: ningú no havia previst un efecte tan sever ni una propagació tan ràpida i que, en conseqüència, els estats no estaven preparats per fer-hi front. Deixant de banda si això és creïble, després de l’expansió de la malaltia a la Xina, l’Iran i Itàlia i, per tant, dels avisos que arribaven a Europa del desastre que s’anava apropant en un món globalitzat, en el que les distàncies ja no importen, potser convé reflexionar sobre aquells fenòmens abassegadors que se’ns abraonen sense que, suposadament, ningú no n’hagi previst l’aparició, les conseqüències i els possibles remeis.
Malgrat que el coronavirus és un microbi, faré ús de dos símils animals per explicar l’aparició, sobtada i imprevista (o no) d’aquests fenòmens, com la COVID-19, però també d’altres desastres «imprevistos», siguin econòmics, socials, polítics o altres.
Els cignes negres
Juvenal, poeta romà que visqué a cavall dels segles I i II de l’Era Comuna, va escriure unes famoses Sàtires; en elles descrivia la vida de la Roma del seu temps de manera irònica. Algunes frases dels seus poemes han perviscut fins als nostres dies i són de coneixement general: mens sana in corpore sano, panem et circenses, quis custodiat ipsos custodes, rara avis, entre altres. Aquesta darrera, precisament, forma part d’una frase més extensa, rara avis in terris nigroque simillima cycno, «un ocell rar en la terra i semblant a un cigne negre». Un cigne negre, fa dos mil anys, era, realment, una rara avis: només es coneixien els cignes blancs, europeus; quan, segles després, es van descobrir cignes negres (endèmics d’Austràlia), ja no hi hagué manera de modificar el significat de cigne negre, que encara ara s’interpreta com una cosa molt estranya, imprevista, que té lloc de manera impensada i capgira una situació establerta de fa temps: un paradigma que es considerava assumit, provat i ben establert trontolla i se’n va en orris a causa de l’aparició d’aquest cigne negre.
Hi ha una colla d’exemples, des d’epidèmies a revolucions socials i polítiques, des de victòries (o derrotes) bèl·liques imprevistes a tsunamis, des de la caiguda de meteorits a la bomba demogràfica, des de Txernòbil a Fukushima, des de Pearl Harbour al Vietnam. Més endavant considerarem si aquests o altres «cignes negres» eren, en realitat, tan contingents i sobtats com semblaven.
Nassim Nicholas Taleb, un estadístic i assagista nord-americà d’origen libanès, va publicar el 2007 un llibre, Black Swan, en el que plantejava les característiques d’un esdeveniment d’aquest tipus: Per començar, un cigne negre és quelcom atípic, en trobar-se fora de l’àmbit de les expectatives regulars; no hi ha res en el passat que indiqui la seva possibilitat. Segonament, produeix un gran impacte. I en tercer lloc, malgrat aquesta raresa, ens inventem explicacions post factuals de la seva presència, de manera que acabem considerant que es tracta d’un esdeveniment explicable i predictible. Segons el mateix Taleb resumia en una entrevista al New York Times, té aquestes tres característiques: «raresa, impacte extrem i predicibilitat en retrospectiva, no en prospectiva. Una reduïda quantitat de cignes negres ho explica gairebé tot en el nostre món, des de l’èxit de les idees i les religions a la dinàmica dels esdeveniments històrics, fins als elements de la nostra vida personal.»
Vet aquí, doncs, que la pandèmia de la COVID-19 seria per alguns (en especial pels responsables de combatre-la) un cigne negre, quelcom que ningú havia previst. I, afegeixo, segons la definició de Taleb, que produeix un impacte enorme, que encara no podem calibrar però que pot canviar el món tal com el coneixíem; algú ha dit que «la pandèmia causada pel coronavirus no és la fi del món, però sí la fi d’aquest món».
El mateix Taleb, i molts altres, neguen que la pandèmia actual sigui un cigne negre. Segons va declarar a una televisió, «era clarament un cigne blanc, així ho vàrem avisar, i insistírem que calia matar-lo quan encara era dins l’ou; que teníem moltes indicacions que arribaria, que podria ser catastròfica, i no en vàrem fer cas. Els governs no volgueren gastar cèntims el mes de gener [del 2020], i ara hauran de gastar bilions».
Els rinoceronts grisos
I aquí apareix l’altre símil animal: el rinoceront gris. Hi ha diferents espècies de rinoceronts, però els més coneguts (i amenaçats) són el blanc i el negre, africans –no tenen aquests colors: la seva pell cuirassada té un to grisós més fosc, en el cas del negre, o més clar, en el cas del blanc–. El rinoceront gris del símil és una barreja d’ambdós, i té les característiques d’aquests animals quan el contemples, per exemple, des del vehicle d’un safari africà: el veus de lluny, però de cop i volta es dirigeix al galop cap al vehicle; saps que és un animal molt perillós i que, per tant, suposa una amenaça molt probable i greu… però no en fas cas, perquè creus que el teu vehicle resistirà una possible càrrega d’aquest irritable paquiderm. Quan, finalment, la topada té lloc i destrossa el vehicle i l’enorme banya del rinoceront et fereix greument, t’adones que potser vas ser imprudent, que els senyals d’avís i perill hi eren però no en vas fer cas.
Michele Wucker, que és una analista política, ha escrit tot un llibre sobre els rinoceronts grisos (Wucker, 2016) i en distingeix quatre categories.
