El contrari de la ‘sororitat’

‘Sororitat’ ha estat el neologisme més popular de l’any 2018 a Catalunya. Si més no, ho diu el resultat de la votació oberta promoguda per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Observatori de Neologia de la UPF, en què també concorrien modernors lèxiques com ara ‘demofòbia’, ‘seriòfil’ o ‘criptomoneda’. ‘Sororitat’, paraula lletjota, cacofònica, estranya al paladar, serà doncs candidata a figurar al Diccionari de la Llengua Catalana i, si és el cas, s’hi definirà més o menys com: ‘Solidaritat entre dones basada en motius socials, ètics i emocionals.’ O sia, la fraternitat de tota la vida, però volent dir només entre dones, i volent dir també que l’etimologia ja no té res a pelar davant de la ‘matximbrística’ creativa del parlant del futur.

Amb la irrupció de la ‘sororitat’, moltes dones ja podem posar nom a aquella sensació de germanor planetària que ens acapara quan col·laborem entre naltros, quan ens reivindiquem, quan fem xarxa per facilitar-nos la vida, i també, sobretot i en especial, quan una de naltros, aquí o a la Xina Popular, és empesa al pou de les sorpreses desagradables, lesives, irreversibles que la història reserva a les dones pel simple fet de ser dones. Podríem dir, en aquest sentit, que el terme ‘sororitat’ abraça el ‘si ens toquen a una, ens toquen a totes’ en totes les seues formes, i cobreix en certa manera una necessitat, perquè poder dir les coses amb precisió és fer-les existir amb una precisió idèntica.

Tenint present tot això, aquests dies de festa més o menys general, les notícies no ens han deixat abaixar la bandera de la sororitat, ans al contrari: la mateixa setmana de la punyalada judicial que manté en llibertat la Manada, hem sabut que a la Marina Baixa, per Cap d’Any, quatre hòmens van drogar i violar una noia de dinou anys, un dels quals amb antecedents per haver abusat d’una menor; i també hem sabut que, la nit de Nadal, una jove de la mateixa edat havia estat agredida sexualment per un grup de cinc nois a la Seu d’Urgell; i també ens ha arribat que, pocs dies abans de l’any nou, una noia de setze anys havia patit un intent de violació per part de quatre hòmens a Sabadell. I, per a rematar l’horror, l’horror al quadrat: no gaire abans de Reis, es feia públic que cinc nanos entre dotze i catorze anys havien abusat sexualment d’una xiqueta de dotze, cada dia durant un mes, en una població catalana de la qual no cal saber el nom.

Tot això, que s’hagi denunciat. Tot això, sense comptar les violacions de fora dels Països Catalans. Tot això, sense comptar els abusos individuals, cosa que hem fet expressament: perquè, pensant en la paraula que ens ocupa, pensant en la ‘sororitat’, se’ns ha acudit que si té una expressió antònima absoluta, perfectament podria ser aquesta complicitat masculina de les violacions grupals. Una complicitat que agermana la colla de violadors en primer terme i que, com els cercles concèntrics, es va eixamplant al seu entorn de camaraderia –recordem el xat de vint-i-un hòmens, vint-i-un, on la Manada presumien de les seues violacions–, i es continua fent ample amb la munió d’espontanis que, en la intimitat més fosca d’una pantalla, fan pujar als rànquings del porno les cerques de violacions grupals, i continua eixamplant-se més i més en un entramat solidari que culpabilitza sistemàticament les víctimes, que les vexa i humilia judicialment i pública, i que explica aberracions com l’elevació dels violadors a herois socials i televisius.

No sé quin nom podria definir aquesta classe de fraternitat perversa i oposada a la sororitat. Però, amb nom o sense, al llarg de la història i fins als nostres dies, continua ben viva i ben forta. Si més no, mentre en una colla de tres, quatre, cinc cervells pensants que planifiquen violar, a cap ni un no se li acudeixi de plantar-se i dir per aquí no hi passo; mentre, en una desena o vintena de camarades que en comparteixen el secret, a cap ni un no se li ocorri de trencar el pacte de silenci per denunciar un amic violador; mentre, en un grupet de depredadors sexuals d’institut, cap ni un no tingui un sol dia lúcid dels que componen un mes, cap ni un una setmana rere l’altra, per interrompre els abusos que han de traumar per sempre una xiqueta de la seua edat. És aquesta complicitat execrable, que no sé si li cal buscar nom, que els permet de violar en colla sense haver de patir, ni ara ni en el futur, que cap baula feble els esguerri els plans de vida amb la deslleialtat d’una delació.