20.11.2024 - 21:40
Passats deu dies de la inundació que havia devastat pobles i ciutats i camps i carreteres i de tot, quan la llista de morts era esgarrifosa i continuava creixent, la Conselleria d’Educació que desgoverna José Antonio Rovira va enviar una carta a les direccions dels centres educatius.
Passats deu dies, ho va fer.
Per explicar a la gent que estava coberta de fang de cap a peus, a la gent que coordinava l’ajut de tota mena de voluntaris coberts també de fang de cap a peus, per explicar-los, en fi, els criteris que calia seguir per a la neteja d’escoles i instituts. Perquè “la reobertura dels centres es puga dur a terme amb totes les garanties de seguretat”, deia. No hi enviarem pas professionals, maquinària, tant com calga, perquè som el govern i és la nostra obligació, sinó instruccions tècniques perquè la gent, mestres i administratius, pares i mares i alumnes i ex-alumnes i persones arribades de tot arreu per ajudar, facin aquesta feina. Perquè la continuïn fent.
En aquestes “instruccions”, s’hi especificava que calia buidar l’aigua estancada i revisar la instal·lació elèctrica i si hi havia calderes o dipòsits de gasoil i comprovar que murs i parets fossin estables, i les reixes, que calia deixar netes parets interiors de qualsevol resta d’aigua i de floridura, i el mobiliari, i l’equipament de la cuina.
Cal, és a dir, que siga fet, és a dir, feu-ho.
Més coses que va indicar la conselleria Rovira? Que si es considerava que no hi havia seguretat, no es deixés entrar “persones no especialitzades” a escoles i instituts, que podia ser que hi hagués estructures en situacions compromeses, que calia vigilar l’estabilitat i la resistència de determinats materials, “especialment els que estiguen apilats en altura”, que hi havia “riscs elèctrics” i per elements “contaminants barrejats amb l’aigua”.
Cal, és a dir, que siga fet, és a dir, feu-ho. Només faltava que hi afegissin que després no digueu que no us havíem avisat.
Albert Dasí, que va ser director de l’escola la Gavina, de Picanya, ho explicava tan clarament a La tertúlia proscrita del 14 de novembre, que el seu testimoni directe val per a tots: “Hem tingut molt d’ajut de voluntaris. I gràcies a això, perquè no n’hem tingut cap altre, d’ajut. Les escoles públiques tampoc no han tingut cap ajut institucional. Hem estat completament abandonats.”
Aquesta és la realitat que denuncien els centres educatius, que no és cap sensació ni cap sentiment ni cap impressió, sinó una coincidència crua i contrastada i viscuda i repetida a l’Horta Sud i a la Ribera i allà on la riuada ha causat tants d’estralls: que la Conselleria d’Educació els ha abandonat. Els exemples se succeeixen i mostren, en cada detall, el patró que es repeteix. Ja no importa si és per desídia o inutilitat o una combinació de totes dues coses: el resultat és el que és, escoles tancades, trencades, inutilitzades pel fang, xiquets i xiquetes que continuen sense escolaritzar, famílies que sumen aquesta incertesa al dolor que ja tenien, i que creix, mestres amb les forces al límit. I cap pla.
El centre d’infantil i primària Jaume I de Catarroja, per exemple, va enviar una carta als responsables de la Conselleria d’Educació. Perquè constés. Per denunciar-hi l’abandonament. I expliquen que han estat pràcticament tres setmanes sense notícies de la Conselleria. Que no n’han rebut cap suport per a la recuperació de l’escola. Ni per a treure fang, ni per a desinfectar, ni per a avaluar les condicions (o no) de salubritat, ni per a gestionar el punt d’ajuda humanitària que la Generalitat els va demanar que establissin a les seves instal·lacions, ni per a res. Per a res. I reclamen coses bàsiques com ara un protocol concret per a actuar, perquè als alumnes que ja tenen hi hauran de sumar cosa de 300 més que els arribaran d’una altra escola que ha quedat assolada. Coses concretes, pràctiques, essencials: han de dur màscares? Per exemple. O també: finalment enviaran professionals a consolidar estructures, a netejar, a desinfectar? Perquè el fet és que l’escola continua tenint, massa a prop, un abocador de fang i de deixalles, una muntanya de cotxes trinxats.
El conseller Rovira, que no va suspendre les classes el dia de la gota freda, que ha desaparegut en els moments clau, que ha desatès escoles i instituts i els ha deixats literalment sols sota el fang, sí que ha tingut esma i temps, en canvi, en aquests dies de dol i de confusió en els quals la vida dins i fora de les escoles se’ns ha tornat tota de color marró, sí que ha trobat temps, deia, per a eliminar la capacitació lingüística en el concurs de trasllat d’inspectors d’educació. Perquè mentre tothom estava (i està) preocupat per treure fang de tot arreu (dels llocs i de les coses i del cos i de l’ànima també), José Antonio Rovira publicava això al DOGV, que “els llocs de treball d’aquest cos queden exempts del requisit lingüístic de valencià.” Qüestió de prioritats. I d’obsessions.
Que l’altre personatge nefast que continua enganxat a un càrrec que ni de bon tros no mereix, aquest Mazón que ni plega ni assumeix les responsabilitats que té, ja comenci a atorgar als seus amiguets i personatges condemnats per la trama Gürtel de corrupció política milions i milions en contractes per a la “reconstrucció”, o que ompli ara el seu desgovern de militars, ens acaba de donar la mesura de tot plegat. La magnitud de la tragèdia, sí. Que semblava impossible però que encara creix.
