24.04.2020 - 21:50
La lectura dels titulars de la premsa d’aquest matí pot haver fet pensar a molta gent que ahir el Consell Europeu va arribar a un acord per a crear un fons per a la recuperació amb un volum d’1,5 bilions d’euros i que la cosa ja estava feta. Però les borses europees obrien avui amb una baixada substancial, precisament com a reacció a aquesta reunió del més alt nivell. Ep! Alguna cosa no quadrava! A mig matí, la secretària d’Economia de la Generalitat, Natàlia Mas, deia en un piulet: ‘La important cimera europea d’ahir va acabar sense concreció sobre el disseny del fons de reconstrucció per a rellançar les economies europees després de la Covid-19.’ Exactament, i és també això que es desprèn de la lectura de la majoria d’articles que amaguen la realitat sota un titular, en general, massa optimista. L’única cosa certa és que els caps de govern i d’estat van demanar a la Comissió que els presentés un projecte per al dia 6 de maig. I la Comissió haurà d’enviar una proposta detallada als dirigents d’ací a dues setmanes explicant com pretén de vincular els bons de recuperació amb el pressupost plurianual europeu i quina mena de bons europeus s’emetran.
La urgència és màxima, però la situació creada no és de fàcil resolució. Entre més coses, perquè cal unanimitat al Consell Europeu per a aprovar decisions i els estats encara estan dividits en detalls molt importants. Tanmateix, la presidenta de la Comissió va aclarir que el fons de recuperació seria d’un bilió d’euros, com a mínim, si bé va deixar clar que, en cas de crear-lo, caldria augmentar la quota que els estats aporten per a finançar el pressupost comunitari. En cas contrari, no hi haurà prou garanties per a manllevar aquests diners del mercat. I de quant parlem? Doncs que cada estat haurà d’aportar, com a mínim, un 2% del seu PIB. De moment, la participació és una mica més de l’1%.
En realitat, tot ha canviat ben poc, la posició dels estats és la que era, llevat del cas d’Alemanya. D’aquesta manera, Itàlia, França, Espanya, Portugal i Grècia demanen que el fons de recuperació es basi en els fons del pressupost comunitari i emeti bons fins a 1,5 bilions d’euros. Després, la Comissió hauria de lliurar aquests diners als estats membres mitjançant ajuts. És a dir, en forma de subvencions no reemborsables que només pagarien interessos. I, a més, demanen que es puguin avançar aquests diners com més aviat millor amb una solució pont, per evitar que arribin massa tard. Però, de moment, no és gens clar d’on poden sortir aquests diners. En canvi, Àustria, Suècia, Finlàndia i els Països Baixos s’hi oposen, perquè volen que el fons de recuperació deixi aquests diners com a préstecs als països destinataris, però de cap manera amb un mecanisme no reemborsable o de deute perpetu.
La diferència principal, ara com ara, és que Alemanya no s’ha alineat amb els països que mantenen una posició més ortodoxa i s’ha quedat a mig camí entre les dues faccions. En un discurs al Bundestag, Angela Merkel ha dit que Alemanya estava disposada a posar diners per augmentar el pressupost de la Unió Europea i a acceptar noves eines, com el fons de recuperació, perquè ‘Europa no és Europa si no ens defensem els uns als altres en temps d’endeutament’. Però això no vol dir que estigui al 100% a favor de les subvencions. Ara bé, en una conferència de premsa posterior al Consell Europeu, el president francès, Emmanuel Macron, estava content perquè havia presentat una solució intermèdia: que el programa de recuperació econòmica inclogués tant subvencions com préstecs. Recordem que tot plegat ve de la proposta del govern espanyol de finançar els gairebé 1,5 bilions d’euros del fons de recuperació amb un deute perpetu dels països de la Unió Europea.
Això què vol dir, en definitiva? Doncs que Espanya vol un préstec sense caducitat i sense amortització. Els qui prestin diners rebran solament un tipus d’interès fix per sempre, generalment, això sí, superior a la mitjana. Dit d’una altra manera, jo presto cent euros a l’estat espanyol i ja sé que no me’ls retornarà mai. Per evitar que sigui un regal i, al mateix temps, potser per estar jo més convençut de prestar-los, l’estat espanyol em pagarà uns interessos sobre aquest préstec. Una quantitat petita, però per un temps indeterminat, o si ho voleu, per sempre més. D’aquesta manera, Espanya es treu del damunt el problema d’haver de pagar al venciment el deute europeu? Doncs sí, és evident que si no hi ha data de venciment, no s’han de tornar els diners i, a més, no compten com a deute. D’aquesta manera, els estats més endeutats eviten d’augmentar més el seu volum de deute.
Quines possibilitats té d’anar endavant, aquesta proposta? Si hem de jutjar pel que va succeir ahir, no sembla que els estats del nord estiguin disposats a facilitar diners als del sud sense retorn i sense controlar en què se’ls gasten, ni que els faci gaire gràcia doblar la seva aportació a la Unió Europea per aquest motiu. La posició final de la cancellera alemanya serà clau per arribar a un possible acord, acceptant potser una proposta com la de Macron, a mig camí de les dues parts amb plantejaments antagonistes. Caldrà esperar quinze dies.
