El Consell de Carlos Mazón, un govern zaplanista amb rocs a les motxilles

Aquests dies d’estiu, encara que siga lluny del club de tennis i de regates, d’embruniment, de sopars amb els amics de sempre, Eduardo Zaplana és l’home més feliç del món. Com un llaurador encaparrat a recuperar les llavors ancestrals, veu que, contra tot pronòstic, les tomaqueres i el melonar que feia anys que eren somorts ara comencen a donar fruit. Aquests dies, mentre es recupera d’una crisi cardíaca, Zaplana gaudeix de veure com la seua essència renaix esponerosa al Palau de la Generalitat i s’escampa a pràcticament totes les conselleries. No debades, el president Carlos Mazón va ser un dels seus deixebles més avantatjats, i, no debades, com Zaplana, arriba a València procedent d’Alacant. I així, a l’hora de formar el govern ha agafat la vella agenda de contactes. Diu que ha triat els millors per a cada lloc, perquè tenen experiència en la gestió. Amb tot, a banda de la cartera protocol·lària i simbòlica, molts d’aquests noms i cognoms recuperats del passat arriben a la Generalitat amb l’hemeroteca farcida i una motxilla pesant. També, amb moltes persones agreujades.

De l’accident del metro al model Alzira

“Una balisa més hauria augmentat la probabilitat que no s’haguera produït”, va dir Vicente Dómine el 20 de gener de 2016 en una comissió d’investigació de les Corts Valencianes sobre l’accident del metro de València que deu anys abans havia costat la vida a quaranta-tres persones i n’havia ferides quaranta-set. Dómine era director General de Transports de la Generalitat i després de l’accident del metro no va dimitir pas. En la comissió, tants anys després, tampoc no va assumir cap responsabilitat. Va dir que, malgrat el càrrec que ostentava, tenia unes competències residuals, és textual, sobre Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. Sí que va dir que una balisa més… Ara Carlos Mazón l’ha nomenat secretari d’Infrastructures i Transports.

Enguany farà deu anys que el PP d’un reciclat Alberto Fabra va tancar la radiotelevisió pública valenciana. Feia molts anys que el PP la masegava de les maneres més diverses. La més efectiva, implantada els primers minuts del zaplanisme, va ser assenyalar els treballadors considerats desafectes al nou govern. Les possibilitats que tenien entre mans els nous dirigents eren infinites. Cada nou cap o sub-cap tenia màniga ampla per a fer i desfer al seu departament. El cap d’informatius de Ràdio 9, Santiago Lumbreras va tirar pel dret i va elaborar una llista negra de rojos i marietes, és textual. Era l’any 1996. Quan això es van filtrar, ho va negar tot, però davant la tossuderia dels fets, el van destituir. El retornaren a Alacant com a cap de comunicació del Consell a Alacant. Després va ocupar altres càrrecs de confiança. Un dels més destacats va ser el de cap de comunicació del parc d’atraccions Terra Mítica, un dels grans fracassos econòmics de Zaplana. Més tard, a les ordres de Mazón, va passar per la Cambra de Comerç i els darrers temps era la mà dreta del president a la Diputació d’Alacant. Sembla que el president no en pot prescindir, i ara l’ha nomenat secretari de Relacions Institucionals i Transparència.

Marciano Gómez és el conseller de Sanitat. Fins ara era director de l’àrea de Gestió Mèdica de l’Hospital Universitari La Fe. Però també té un passat molt lligat a Eduardo Zaplana, concretament al model de privatització de la gestió de la sanitat pública conegut com el model Alzira. Damunt la taula del relleu de carteres s’ha trobat la culminació de la reversió de la seua idea que el govern del Botànic havia començat a empentes i rodolons i que no havia pogut culminar perquè la caducitat dels concerts va més enllà del 2024. Entre els anys 1995 i 2004, Gómez va ocupar uns quants càrrecs en la Conselleria de Sanitat quan eren presidents Eduardo Zaplana, José Luís Olivas i Francisco Camps.

Damunt Marciano Gómez ha caigut la primera ombra de sospita. El Diario informava ahir que dues consultores propietat de l’actual conseller van fer pagaments a una trama presumptament corrupta relacionada amb Sergio Blasco, el nebot de l’ex-conseller Rafael Blasco, condemnat pel desviament de fons en el cas Cooperació. Gómez figura en el sumari del cas Osvaldos, en què va declarar com a testimoni.

Jorge Bellver, que la legislatura passada era membre de la mesa de les Corts, i la legislatura anterior al Botànic va ser portaveu del PP a la cambra, ara és director de Relacions amb les Corts. Mazón l’ha nomenat tot i ser encausat per suborn en el cas Assut. Suposadament, va rebre rellotges d’alta gamma, una maleta de la marca Loewe i més regals de luxe a canvi de propiciar un pelotazo urbanístic. Els fets van ocórrer quan era diputat d’Urbanisme de l’Ajuntament de València sota el mandat de Rita Barberà. Segons la instrucció del cas, va afavorir l’empresari corruptor Jaime Febrer.

Observant les fotografies de la primera reunió del Consell hom pot veure que Carlos Mazón no s’asseu al cap de taula com ho feia el seu antecessor, Ximo Puig, sinó que s’asseu al centre d’una de les bandes llargues. Hom pot veure també que a la dreta no hi té el vice-president primer, Vicente Barrera, sinó la vice-presidenta segona, Susana Camarero. Barrera és just davant el president, però com que la taula és molt ampla, no hi ha cap possibilitat de confidència o d’intercanvi discret d’opinions. Amb Camarero, sí. Ella és la dona forta del Consell, l’autèntica número dos de l’executiu. Com Mazón, també va arribar a la política de la mà d’Eduardo Zaplana. Susana Camarero, que també és consellera d’Afers Socials, Igualtat i Habitatge, i la secretària del Consell, va ser diputada a les Corts Valencianes durant el primer govern de Zaplana. Amb Mariano Rajoy va ser secretària d’Estat d’Igualtat del govern espanyol.

Carlos Mazón recupera també Felipe del Baño, un altre zaplanista confés. Tant, que Francisco Camps va posar fi a la seua carrera política quan arribà al poder. Del Baño és el nou comissionat per la lluita contra la violència sobre la dona, un aspecte que ha causat un cert malestar entre uns quants col·lectius. Entre 1996 i 2003 va ser assessor de Zaplana. Més endavant va ser elegit diputat a les Corts, assessor de Teatres de la Generalitat, i entre el 2007 i el 2011 va ser regidor de l’Ajuntament de Sant Antoni de Benaixeve.

La motxilla d’Eduardo Zaplana

Eduardo Zaplana Hernández-Soro va ser president de la Generalitat entre el 1995 i el 2002, i també va ser ministre espanyol i un altíssim directiu de Telèfònica amb un sou estratosfèric. L’any 2018 el van detenir acusat de corrupció en l’anomenat cas Erial. Va ser en presó preventiva, però en va eixir per motius humanitaris perquè tenia una malaltia en fase molt avançada. Després d’una campanya ecumènica a favor de l’alliberament, ara és en llibertat i ha d’anar a signar al jutjat de manera periòdica. És previst que el judici per aquest cas comence el mes de gener. La fiscalia demana dinou anys de presó pels delictes d’organització criminal, emblanquiment de capitals, suborn, falsedat en document oficial i mercantil i prevaricació administrativa.