10.04.2018 - 22:00
Admirar el compromís dels altres. Encara que la causa no sigui la nostra. El periodista que es nega davant el seu cap a publicar una notícia amb la qual no creu; qui accepta la precarietat econòmica per crear allò que cal ser expressat, qui aixeca la persiana d’una botiga del poble per vendre pa als quatre veïns que s’han quedat, qui creu en la seva parella imperfecta, fins i tot, qui se’n va a viure al bosc per ser fidel –només– a ell mateix.
El compromís no fa soroll. No en fa fins que arriba l’abisme de la intersecció, el llindar de l’elecció que l’obliga a la renúncia. Que l’obliga a perdre. Fins i tot a perdre-ho tot. És llavors quan aflora la línia recta que durant anys s’ha mantingut latent. Ho explicava així Marta Rovira a la seva carta a la militància. ‘Sento tristor, però molt més trist hauria estat viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d’expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen –descaradament– criteris polítics. Cada dia, cada hora sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna.’
Em pregunto quin va ser el dia que els polítics ara exiliats i empresonats van saber que s’apropava l’hora de la veritat, l’abisme total que deixaria al descobert la seva implicació real. Quan van saber que el compromís seria l’únic que podria fer-los resistir més enllà de tot el que estaven a punt de perdre. I com aquest, el seu més íntim, seria la millor lliçó i el millor estímul per fer-lo créixer en una societat, ja al segle XXI, massa rendida a la comoditat i a l’interès personal.
Veure el compromís de l’altre és una màquina de generar-ne més. Onades. Així s’ha respost aquests dies a la campanya de micromecenatge llançada primer per la consellera Ponsatí a Escòcia i seguida després dels altres polítics a l’exili. La resposta ciutadana per ajudar-la a pagar la defensa de l’euroordre ha marcat un rècord, tant per la velocitat amb què es va aconseguir com per l’import. En només divuit hores es van recaptar dues-centes mil lliures, i això va fer que també els altres polítics a l’exili confiessin en el compromís real de tota una comunitat admirada i compromesa.
Diu el filòsof i teòleg canadenc Jean Vanier que ‘una comunitat es crea quan els seus membres accepten que ells sols no assoliran grans gestes, que ells no seran herois, però que simplement viuran cada dia amb renovada esperança, com els infants, esperant que surti el sol i agraint que s’hagi post. Una comunitat es crea quan les persones accepten que allò més gran que poden fer és assumir que són insignificants, acceptant la seva condició en aquesta terra, i agraint a Déu que hagi posat en un cos humà les llavors de l’eternitat que són visibles en els gestos quotidians d’amor i perdó. La bellesa d’allò humà està en aquesta fidelitat a la meravella del dia a dia’.
Tindrem la sort, la nostra generació, d’haver vist de primera mà la trajectòria de compromís dels nostres governants, abocats a la vida en solitud d’un exili o una presó. A la pèrdua del seu patrimoni o els seus paisatges per haver cregut que hi havia quelcom més enllà d’ells mateixos.
Ser capaç de veure el compromís en l’altre, d’admirar-lo, és el millor camí cap al propi. I aquesta és la lliçó que, més enllà de les estratègies d’uns partits o altres, aprenem aquests dies. Al mateix temps que constatem que qui s’atreveix a criticar-lo potser és que encara no s’ha compromès mai.
