El comportament irritant dels partits catalans

Per sistema a mi no m’agrada el discurs antipartits. No m’ha agradat mai, perquè crec que normalment mena a un discurs estèril, que cerca més l’expansió emotiva que no pas la solució de res. Per tant, intentant guardar una certa coherència, ara no faré un discurs fàcil contra els partits catalans, encara que confesse que em muir de ganes de fer-lo.

Em sembla, més aviat n’estic segur, que jo no sóc l’única persona preocupada pel tacticisme dels partits. Per aquest joc curt del qual ahir vam tenir noves proves al parlament. Ara és la CUP que reclama a Junts pel Sí que torne a aprovar allò que ja van aprovar tots dos plegats el 9 de novembre. Junts pel Sí, mentrestant, es concentra en les conseqüències jurídiques de la jugada i fa el desmenjat i l’ofès. Entre els uns i els altres, però, tots plegats fem un nou ridícul que s’afegeix als molts que des de les eleccions del 27 de setembre una part important de votants independentistes aguantem amb la paciència cada volta més exhaurida.

És clar que tothom té arguments per a justificar la batalleta. Aquesta i qualsevol. Ara la CUP diu que Junts pel Sí traeix el programa electoral i els acords parlamentaris que van fer possible aquella declaració. I vol posar-ho en relleu, tan clar com siga possible, obligant-los a revotar allò que ja van votar. Junts pel Sí, en canvi, creu que l’actitud de la CUP només pretén burxar en les contradiccions internes i marcar perfil polític, que no serveix de res a part de crear-los problemes a ells. I es mostren, a més, profundament irritats amb l’acusació –precisament de la CUP– de no complir els pactes.

Els uns i els altres tenen part de raó, però no acaben aconseguint res més sinó que ens cansem i ens irritem pensant com és possible que, amb l’enormitat de feina que tenim al davant, s’entretinguen amb polèmiques que al final, i em sap greu de dir-ho, semblen molt més pensades per a desgastar-se mútuament que no pas per a construir res.

La cosa ja seria greu si afectàs només la relació entre Junts pel Sí i la CUP, però per desgràcia la relació entre CDC i ERC no sembla anar gaire millor. Diuen els uns i els altres que el govern va com una seda i com que ho diuen tots dos jo m’ho hauré de creure. Però és una constatació diària que fora del govern CDC i ERC juguen al vell joc autonòmic de veure qui desgasta qui. No hi ha manera que es posen d’acord enlloc ni pràcticament en res. I no paren d’enviar, fins i tot des de dins els partits, missatges contradictoris sobre què passarà durant els divuit mesos vinents, que ja són setze només.

No vull disparar amb bala grossa ni dir que tothom és igual i fa les mateixes coses. Però tampoc no beneiré cap sant ni enviaré ningú a l’infern. És evident que en aquest concurs d’absurditats que vivim hi ha gent que té més manies que uns altres i gent que destrueix més d’allò que no són capaços de construir els altres. Però d’aquests n’hi ha a tots tres partits. I tots fan mal, molt de mal.

Després del 27-S era raonable d’esperar que les forces independentistes catalanes articulassen a partir de la diversitat un front conjunt que fes realitat això que, també des de la diversitat, vam votar. Un front parlamentari i de govern que es fes visible al carrer, als ajuntaments, a les diputacions, al parlament de Madrid, a Europa i on fos necessari. Un front excepcional per a un període de temps excepcional que aplicàs amb tanta contundència com fos possible tot allò que es va prometre en la campanya electoral i que deixàs de banda les diferències insuperables per a discutir-les amb la república ja proclamada.

Però ara, si bé és cert que hi ha gent que fa gests importants, que fa passos endavant de molt nivell i repercussió, la veritat és que no es veu prou a la pràctica aquest front comú, mentre que cada dia veiem molts gests aprofitats i partidistes que ens fan dubtar de la voluntat de construir-lo. Més aviat, com més dies passen, més esquerdes es veuen. Hi ha un parlament independentista amb gent d’una vàlua personal enorme, hi ha un govern interessant i independentista i hi ha un president ferm, decidit i independentista. Això és extraordinari i és el que em convenç, més que res, de no caure ara en la incoherència del discurs antipartits. Però al mateix temps constate amb preocupació que totes les alarmes sonen al meu voltant i que alguna cosa hauria de canviar de pressa si no volem fer perillar l’oportunitat tan fantàstica que hem sabut construir aquests darrers quatre anys.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]