25.07.2017 - 22:00
|
Actualització: 26.07.2017 - 10:05
La declaració de Mariano Rajoy, avui a l’Audiència Nacional espanyola, és un fet polític d’una gran rellevància. De fet, té més rellevància política que no pas judicial. El president del govern espanyol ha provat d’evitar aquest tràmit posant tota mena d’obstacles al tribunal, el darrer dels quals –i no és pas menor– és l’intent de declarar per circuit tancat de televisió per tal d’evitar la imatge que, de manera inevitable, tots veurem avui.
Rajoy compareix al tribunal en qualitat de testimoni i no pas d’encausat, això és cert. Però és igual de cert que també hi va com a màxim dirigent del partit que és objecte de la investigació. D’aquí, l’interès mediàtic generat per aquesta declaració, no solament a l’estat espanyol.
Rajoy declararà en el marc de la investigació del cas Gürtel. Fins on sabem, ara aquesta investigació –començada el 2007– ha destapat una trama organitzada de corrupció dins el Partit Popular, la qual ha desviat, com a mínim, 863 milions d’euros tant al funcionament del partit com a les butxaques d’alguns dels seus membres més destacats. Però no s’investiguen solament membres del PP: el partit, com a organització, també està implicat en el judici com a responsable civil. [Llegiu-ne el comentari interessant que en fa, més avall, Xavier Gómez.]
Amb aquestes dades a la mà, ja fa mesos que Compromís ha posat sobre la taula el debat sobre si el PP hauria de ser il·legalitzat per les pràctiques corruptes. A la tardor, arribarà al parlament espanyol una proposta genèrica en aquest sentit que té moltes possibilitats de ser aprovada. L’argument de la coalició valencianista és molt clar: el PP va guanyar convocatòries electorals dopat. Gràcies a uns diners il·legals que els seus contrincants no tenien.
Cal reconèixer que, més enllà de l’enriquiment personal i del robatori, aquest és un argument polític de pes. Però ni tan sols així el debat no és senzill. Il·legalitzar un partit, fins i tot per motius no polítics com seria el cas, és un pas molt greu que deixa una part de la societat òrfena de referents amb els quals canalitzar les seues idees.
En la major part de crisis semblants, els partits implicats han desaparegut tots sols, enfonsats per la culpa. A Itàlia, per exemple, el procés Mani pulite va posar fi als quatre partits principals del sistema republicà. En aquest sentit, Espanya també és un país sorprenent. Avui tothom és conscient de la corrupció del PP i de les seues greus conseqüències. Però, malgrat això, un percentatge alt de gent els continua votant. Per tant, el debat és complicat. El vot no pot legalitzar mai la corrupció, però una il·legalització podria perjudicar els interessos dels votants, que no són corruptes pel simple fet de donar suport a un partit corrupte. I, en el nostre cas, és cert que esperar la desaparició orgànica del PP és una quimera. Això no passarà.
En aquest context, i per això mateix, pense que l’emergència del debat sobre la possible il·legalització dels populars és una reacció sana, molt lògica i que hauria de merèixer tot el nostre respecte i la nostra atenció. Encara que no siga fàcil. O, precisament, perquè no és fàcil.
