10.06.2023 - 21:40
El còmic s’ha convertit en el millor cronista del nostre temps, en fons i forma. Per a l’anomenada generació mil·lennista el còmic ha estat un dels vehicles per a narrar el desencís i les esperances d’un moment històric ben concret. Aquesta eclosió s’ha traduït en més llibreries especialitzades i en la bona salut de les fires d’autoedició i els fanzins. Un fenomen que ha inspirat l’exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) “Constel·lació gràfica”, comissariada per l’experta en còmics Montserrat Terrones i que mostra la feina de creadores com ara Bàrbara Alca, Marta Cartu, Genie Espinosa, Ana Galvañ, Nadia Hafid, Conxita Herrero, María Medem, Miriampersand i Roberta Vázquez.
Totes elles tenen en comú que han experimentat amb estils i llenguatges que trenquen els esquemes del còmic tradicional. “El món del còmic és una mica als marges i era interessant que fos detectable expositivament. En el fons, en els marges és on es produeix tot el xup-xup cultural, que després, d’una manera o una altra, és assimilat per la cultura més mainstream. És el laboratori creatiu que després passa als canals comercials”, explica Terrones, que diu que el món del còmic ha estat un sector tradicionalment masculinitzat i, per això, la perspectiva de gènere de l’exposició. “M’interessava parlar d’aquestes autores i vaig pensar en uns criteris de selecció. Havien de ser autores en què prevalgués la representació gràfica per sobre de la part narrativa; la voluntat d’experimentació de la part visual; totes havien de formar part de la generació millennial i havien de treballar en publicitat, disseny i il·lustració”, perquè diu que avui dia la creació de còmics no és pura, sinó que és travessada per unes altres disciplines, que funcionen com a vasos comunicants. Terrones és la directora editorial de l’Editorial Finestres i fundadora de Garbuix Books, a part de divulgadora del món del còmic, especialment el fet per dones.
El malestar d’una generació
Un dels trets diferencials en les narratives del còmic actual és potser aquest component generacional marcat per la precarietat laboral, la relació ambivalent amb les xarxes locals, l’ansietat o la incomunicació. “El còmic ens mostra com la lògica neoliberal ha capitalitzat totes les dimensions de la vida humana”, explica Terrones. “És una generació que inaugura etapa adulta bo i coincidint amb la crisi de l’any 2008 i després la crisi de la covid. Aquests fets tenen una implicació directa en les seves vides. Buscar el teu lloc en el món sempre ha estat difícil, però que et toqui fer-ho a partir del 2008, és encara més complicat”, diu en referència a les circumstàncies viscudes aquests darrers quinze anys per l’anomenada generació mil·lennista, que engloba els nascuts entre l’any 1981 i el 1993, aproximadament, i que van arribar a la majoria d’edat al voltant del canvi de segle. “Les experiències generacionals marquen molt com acabem essent les persones. D’això, me n’he adonat molt a mesura que m’he anat fent gran, de llegir i veure pel·lícules. Allò que has viscut quan ets jove determina el que serà la resta de la teva vida. És la teva memòria sentimental. Això es veu en les obres d’aquestes autores, no solament en el que ha passat, sinó en com és el seu dia a dia. També constates molt la incomprensió que hi ha d’unes generacions envers les altres. Ens costa molt, en general, posar-nos en la pell dels altres”, diu Terrones.
Cadascuna de les nou creadores té un estil i la seva obra demostra quins són els temes que l’afecten. “Vivim en un món hiperconnectat, però no aconseguim de comunicar-nos de manera afectiva amb l’altre. Això es veu molt en l’obra de la Conxita Herrero”, explica Terrones sobre aquesta jove nascuda a Barcelona l’any 1993 que té un estil colorista i ple d’espontaneïtat. “D’una altra banda, Bàrbara Alca tracta com les relacions amoroses són una espècie de transacció econòmica en què tens parella o no segons el cost-benefici, com si les relacions amoroses fossin un negoci. Tot això causa insatisfaccions profundes i que la gent s’acabi sentint molt sola”, afegeix, en referència a la il·lustradora mallorquina establerta també a Barcelona. De la mateixa manera, ho expressa Alca mateixa quan li demanem sobre les seves fonts d’inspiració. “Entenc que queda molt patent el tema de la generació millennial. Jo parlo molt de la situació laboral, i de la dificultat d’establir relacions genuïnes entre les persones. Perquè això forma part del meu dia a dia. No sóc una persona tan creativa per a inventar-me coses des de la ficció. Crec que moltes de nosaltres, sobretot les nascudes a final dels vuitanta o principi dels noranta, ens ha tocat endinsar-nos en el mercat laboral en plena crisi econòmica. Això ens ha marcat i ho vull comunicar”, explica aquesta dissenyadora gràfica i il·lustradora, que l’any 2019 va publicar la novel·la gràfica Pizzachica y las lloronas, entre més projectes de caràcter feminista.
De la cultura del jo a la complicitat col·lectiva
“Crec que moltes de les obres creades per la generació millennial provenen molt del jo”, diu Terrones, que es refereix a les obres il·lustrades que neixen de les experiències personals i tenen un fort component autoreferencial. “Com que es parla d’un món compartit, d’un malestar comú, evidentment acaba transcendint i convertint-se en una cosa col·lectiva, on fàcilment et pots veure reflectida, atès que aborda les conseqüències personals d’una situació social.”
Segons que apunta, autores com ara Roberta Vázquez i Conxita Herrero mostren, d’una manera o d’una altra, aquest costumisme mil·lennista, que l’exposició reflecteix tan bé en una sala on es reprodueixen els objectes i el desordre d’una habitació juvenil. “La Roberta Vázquez és la que fa el discurs més polític i se’n fot més de tot. La Bàrbara Alca és a qui es nota més l’afectació personal d’allò que s’explica. I en el cas de la Conxita Herrero, l’anomeno ‘costumisme intimista’ perquè la seva obra explica la vivència interna d’allò que passa fora seu”, relata una comissària que constata que cadascuna té maneres diferents de parlar de la seva relació amb l’entorn.
“El fet més interessant és que hi hagi molta diversitat a l’hora de treballar en el còmic. Diferents maneres d’explorar-lo i de treballar-lo, això dóna més riquesa”, explica l’autora Nadia Hafid, nascuda a Terrassa el 1990 i que treballa a Barcelona. “Crec que som una generació d’autores que ha begut d’unes altres disciplines artístiques, i això es veu reflectit en el còmic. I s’ha de fer valdre”, diu. El llenguatge del còmic, de fet, ha influït també en les il·lustracions, que ara inclouen la seqüencialitat, una de les característiques bàsiques del còmic.
L’eclosió de l’autoedició i els fanzins
Tal com explica l’exposició, han canviat moltes coses d’ençà d’aquell esclat del còmic als anys vuitanta, que va permetre que molts autors –sobretot homes– formats en l’underground saltessin als mitjans de comunicació i es creessin els primers salons del còmic institucionals. Trenta anys més tard, aquest ecosistema ha vist néixer unes altres iniciatives que han recollit tota aquesta gent que ja no se sentia representada en espais com ara el Saló del Còmic. GRAF, Gutter Fest, Tenderete, KBOOM! O Libros Mutantes han estat bressol de noves generacions i noves xarxes de complicitats.
“Aquesta sensació de constel·lació és causada per un context en què s’han establert diferents punts de trobada, la major part dels quals en les fires d’autoedició”, explica Hafid. “La feina és força solitària, treballem a casa o en un taller, però crec que hi ha un component molt interessant que és que hem configurat la nostra feina paral·lelament a tot un teixit que s’ha construït en els primers festivals d’autoedició, que van començar cap a l’any 2012, 2013. Aquest interès per l’autoedició ens ha influenciat. No ens hem aïllat a la nostra habitació”, detalla. Els dibuixos de Hafid han il·lustrat articles en mitjans internacionals, com ara The New York Times, The Economist, The New Yorker i The Washington Post. Aquesta interacció amb unes altres companyes és clau a l’hora de crear. “Això t’ajuda a saber què es cou i quina mena de còmic es fa. No desvincular-se és interessant per una creadora. I tot i que ja siguem dins el circuit, no hem deixat de participar en aquests festivals perquè són un espai molt ric. També arran d’aquesta exposició hem teixit una xarxa de suport per potenciar la confiança de compartir experiències, atès que moltes vegades estàs desemparada o et falten eines”, diu.
“Hi ha hagut molts canvis, perquè ara les eines tecnològiques permeten de fer fanzins de molta més qualitat”, explica Terrones. “Mires llibres autoeditats i tampoc no es diferencien gaire dels editats per una editorial tradicional comercial. També és cert que un fanzín de la meva època, que eren fotocòpies grapades, potser et costava 100 pessetes i ara hi ha fanzins que et costen 13 euros. Els preus han anat en consonància”, continua. “Els festivals d’autoedició i l’autoedició són uns dels canals que té el món del còmic en sentit ampli i no és una cosa que sigui d’ahir o d’abans-d’ahir, fa molts anys que funciona. De fet, autors superconsagrats com ara Chester Brown, Daniel Clowes, Charles Burns, van començar fent-se’ls ells, els fanzins.”
El català en el còmic
El català encara és minoritari en el món del còmic. En aquest context, a partir del 2020 comença a créixer l’oferta de còmic en català, enfront d’un panorama tradicionalment desert. “Tot i que el còmic infantil en llengua catalana sempre ha existit, hi havia un forat flagrant respecte del còmic per a adults en llengua catalana”, explica Terrones. Hi ha entrat amb força la col·lecció Doble Tinta, de Pagès Editors, amb el compromís de publicar dos títols anuals; l’Editorial Finestres, que vol publicar una desena de títols anuals i l’editorial Comanegra, que també farà la seva contribució, de la mateixa manera que Extinció Edicions, amb la revista Forn de Calç, premi al millor còmic alternatiu del Festival del Còmic d’Angulema. El manga en català també viu una època daurada, amb projectes com ara Norma, Distrito Manga, Panini i Fandogamia. “Ara els projectes han de tenir continuïtat i consolidar-se, però la mancança que hi havia abans ja no hi és. És un bon moment”, diu Terrones.
Paral·lelament, també hi ha més espais, sobretot urbans, per a comprar còmics. En aquest moment, a Barcelona hi ha més d’una desena de llibreries especialitzades (Norma, Gigamesh, Universal, Arkham, Freaks, Antifaz, Mr. Brown, Còsmic, Continuarà, Fatbottom i Marcapáginas), a les quals s’han d’afegir les llibreries generalistes. També hi ha impremtes directament vinculades a les llibreries, com ara Màquina Total, ubicada a l’espai de la llibreria Fatbottom, especialitzada en risografia, serigrafia i impressió digital.
Les tendències que vindran
A l’exposició també podem veure algunes instal·lacions, com ara “Illa risc” (a la fotografia), de Roberta Vázquez, fet que demostra que el còmic surt del paper i de les pantalles per adquirir una tercera dimensió. Sobre el futur del còmic, es fa difícil de preveure què passarà. “Hi ha tants canvis, tot va tan de pressa, que és complicat de fer prediccions”, diu Terrones. “L’impacte que pot tenir la intel·ligència artificial pot ser clau en un món que no para de canviar. Recordo quan va caure Lehman Brothers, el dia abans no et podies esperar tot allò que vindria. És tan difícil fer previsions…” De fet, a l’exposició podem veure un recull d’imatges icòniques de principi de segle XXI, la caiguda de les torres bessones, el 15-M o les primaveres àrabs, i reinterpretar-les en el present els atorga una certa perspectiva còmica, com si moltes de les promeses no s’haguessin complert. Cada generació ha trobat una manera d’expressar-se, i l’actual és el còmic. Ja veurem què passa els anys vinents.
