El com pitjor, millor, posat a prova

Els qui creiem que com pitjor, millor, sovint ens hem de sentir dir que el desitgem. Que som uns masoquistes, fins i tot sàdics, sense visió de la jugada. Com pot voler ningú que mani Aznar, que el Tribunal Constitucional retalli l’estatut o que els jutges controlin la política? La meva resposta és que no és un desig. És una observació. Quan mana el PP, l’independentisme es dispara. Quan veiem com el Tribunal Constitucional retalla l’estatut, l’independentisme es dispara. Quan a Espanya manen els pitjors, es dispara l’independentisme. I això és una bona notícia perquè una Catalunya independent podria ser socialment més justa, més lliure, més feliç per a tots i cadascun de nosaltres. I a l’estat, la nostra independència faria caure aquesta cosa tan injusta, tan cruel, que en diuen règim del 78.

Durant anys hem vist qui fa créixer l’independentisme i qui no. Per tant crec que com pitjor millor. Passa que el verb creure pot portar a confusió. Es pensen que ho desitjo. I no. Ho observo. Per tant, dic que observo que com pitjor, millor, sí.

Els qui observem, doncs, que com pitjor, millor, sovint hem de recordar als nostres interlocutors que qui ens té presa més la mida és el PSOE. I que és l’esquerra espanyola qui sempre ens afebleix, ens redueix, ens guanya, ens roba vots i ens reprimeix (amb presó, tortura o jutges, i amb bona cara, bona premsa, i amb vots) I ens hem de demanar coses òbvies: l’independentisme quan creix electoralment? Amb el PP o amb el PSOE? Amb el TC retallant l’estatut o amb el govern atorgant indults? Qui és una autèntica fàbrica d’independentistes, el senyor Rajoy o el senyor Pedro Sánchez?Aznar o Rodríguez Zapatero?

Els qui observem de fa anys que com pitjor, millor, tenim mala sort amb els nostres rivals: no ens ajuden a pensar millor. Ens insulten. I nosaltres a ells. I no avancem gaire. Ni ells pensen millor, ni nosaltres tampoc. I és una llàstima, perquè aquest 23 de juliol tenim davant del nas un com pitjor millor de manual (el govern PP-Vox). I ens hem de demanar a nosaltres mateixos si podem preveure què passarà aquesta vegada: veurem com funciona de nou el com pitjor, millor? Serà com sempre? Doncs no per força. Per això em va anar tan bé parlar amb un dels meus, un dels qui no em jutja, que veu les coses com jo, i que aquesta vegada té aquest raonament tan fred, tan precís, que fa pensar tant. Parla un votant de partit independentista:

“A nosaltres ens fa mal l’esquerra espanyola. Són ells que sempre ens acaben guanyant. Per tant, als independentistes, ens interessa afeblir-la. I aquest diumenge, aquestes eleccions, hi ha una manera d’afeblir l’esquerra espanyola. I és que el PSOE pacti amb el PP. Que el PP guanyi les eleccions i el PSOE doni suport a Feijóo en la investidura. No crec que entrin al govern, però tan sols que els socialistes donin suport al PP des de fora, això ja els afeblirà. Quedaran tacats. Perdran força i arguments els anys vinents. Si entren al govern, i ens trobem un PP-PSOE, encara seran més febles. Però no crec que s’hi atreveixin. Un vot des de fora, per la investidura, en canvi… Veurem. Pel que fa al PP-Vox, Andreu, et dic una cosa. No sé si aquest cop som prou forts. Una cosa és afrontar el com pitjor, millor, en plena forma. Amb un govern d’independentistes forts i a l’una. Amb un carrer ple i mobilitzat. Però ara? Tinc dubtes. Potser sí que ens dispararà. Però hi ha el factor Vox i el factor extrema feblesa nostra. Això també hi és. El que ens aniria bé és un govern del PP, sense Vox, amb el PSOE votant la investidura. Afebleixes el teu rival i et rearmes.”

Em va fer pensar, el paio. I ara vull observar. No té res a veure amb el desig. Té a veure amb observar i amb actuar en conseqüència.