11.02.2021 - 21:50
Ara fa cinc anys em vaig embardissar en aquesta cabòria sobre els cognoms, fastiguejat del cinisme i el joc brut de l’espanyolisme. Les circumstàncies, lluny de canviar, s’han accentuat. No em ve de gust tornar-hi perquè també estic tip i cuit de la figuera de cames del sobiranisme, però un company m’ha fet la feina. S’ha entretingut a mirar les llistes dels principals partits que es presenten a Tarragona, la seva demarcació, “per mer interès onomàstic”. Això em passa per donar mal exemple. El resultat és el previsible: noms i cognoms catalans majoritaris a les llistes indepes, castellans a les espanyolistes. Més interessants són els seus comentaris:
“Tot plegat és una mica ximple, perquè qui et diu que algú que es diu Antonio Hernández no és catalaníssim de fa 10 generacions i un altre que es digui Jordi Puig no vingui d’una família que va deixar de parlar català el 1800? Però en fi, diguem que hi ha tendències. Com ara que a les llistes de PDECat i Junts no hi hagi cap nom castellà o a les de PP i Cs només n’hi hagi dos. I a la del PSC sembla que una màquina hagi triat 7 noms catalans i 7 de castellans. La freqüència de cognoms castellans o catalans també és molt eloqüent.” En efecte, l’eloqüència del que és lògic. Per desgràcia, rumio, perquè el que seria veritablement normal, o esperable, és que de cognoms forasters i del país n’hi hagués a les candidatures sobiranistes, i que d’espanyolistes senzillament no n’hi hagués. De llistes, dic.
I continua: “Potser sí que tenen raó alguns sociòlegs o analistes dient que tot això del procés ha dividit o escindit els catalans en catalans i castellans (o catalans-catalans i catalans-castellans, si es vol). Potser abans també passava, però no era tan evident. Les úniques llistes diguem-ne barrejades o en què no hi ha una majoria clara en una tendència o l’altra són les del centre (de la taula [s’ha pres la molèstia de transcriure els resultats en un gràfic], no de l’espectre): CUP, ECP i PSC. Les tres que hi ha a cada extrem són les més puristes en un sentit o en un altre.”
Com que deu tenir poca feina, el meu interlocutor també s’ha dedicat a repassar els pamflets que ens fiquen a la bústia. El deixo que s’esplaï: “Abans, el PP volia ser equànime lingüísticament i enviava propagandes estrictament bilingües, allò d’una cara en castellà i l’altra en català. Ara no; el full és només imprès per una cara i l’altra en blanc (es nota que fan estalvis). La impresa conté una carta d’Alejandro Fernández (‘Candidato del PP a la Presidencia de la Generalitat de Cataluña’) només en castellà. L’únic que hi ha en català és l’eslògan electoral, “Una Catalunya MILLOR”, i la paraula “populars” (no traduïda).
Vox segueix la mateixa estratègia, no cal dir-ho: el full imprès només per una cara i només en castellà. Les dues úniques paraules en català, l’eslògan electoral (RECUPEREM CATALUNYA / RECUPEREMOS ESPAÑA). El candidat firma “Candidato de VOX (sempre escriuen el nom del partit en majúscula, com si cridessin) a la Generalidad”.
Cs també s’han sincerat; el sobre diu “Este es el voto que lo cambia TODO” i, en lletra petita, “Cuidamos el medio ambiente”. Abans feien un ús molt cuidat i interessant del bilingüisme: posaven unes coses en català i unes altres en castellà (no les mateixes). Ara en canvi, en una cara del full apareix l’eslògan (només en castellà: PARA QUE GANEMOS TODOS) i una sèrie d’eslògans i resum telegràfic del programa també en castellà (‘para que nos entendamos todos’ [el parèntesi és d’ell]). A l’altra banda del full, vint paraules en català; la resta en castellà (un dibuix maldestre sota la llegenda ‘TU VOTO PUEDE INCLINAR LA BALANZA’). El nom del partit, com els populars, només apareix en català: Ciutadans”.
L’altra trinxera de seguida la té enllestida: “Junts, PDECat i CUP només xerren en català, pel que veig.”
I ara els toca als del mig: “ECP és l’únic partit que fa el prospecte en bilingüe de manual: dues frases en català d’Ada Colau i Rosa Lluch i una en castellà de Pablo Iglesias. A dins, tres paràgrafs, primer en català (lletres liles sobre fons blanc), després en castellà per si no ho havíem entès (lletres blanques sobre fons lila). Per acabar, unes paraules suposadament atribuïdes a la Jéssica Albiach (només en català. Però català central i no valencià, que és el que li pertocaria. És el mateix cas que el del manresà Joan Ribó, que quan parla català apitxa i tot).”
No deu haver rebut tots els sobres, perquè en falten dos. Però també té alguna cosa a dir-ne: “No he vist les propagandes d’ERC i PSC. Suposo que la del PSC deu ser també bilingüíssima i la d’ERC només en català” [no s’erra]. I ho remata tot plegat amb un comentari irònic: “Ai, on queden aquells prospectes bilingües de CiU?”
A mi la conclusió d’aquest repàs em sembla claríssima: el paisatge lingüístic (i cultural, i per tant nacional) que ens espera si guanya el castellanisme rampant és el que es veu als seus pamflets de propaganda. Folklorització, residualització, eliminació de la catalanitat. Perquè l’espanyolisme no és només racista: és supremacista, i no té cap vergonya de demostrar-ho. I una de les mil maneres que tenen és la del ja suat principi de Goebbels: acusar-te’n a tu. Per això, feu-me el favor: no caigueu més en el parany de respondre a acusacions de racisme i altres per l’estil. Ja ho vaig dir fa cinc anys i em toca repetir-ho ara: no és el cognom, és contra qui o què el fas servir.
