El cobrellit dels metecs

No puc tornar a cap dels llocs on he crescut. Del primer pis dels pares, on vaig viure un mes, no en recordo mai l’adreça. Del segon, en veig sovint el balcó des del carrer i el reconec més per les fotos que per haver-hi viscut fins a cinc anys. La casa on vaig viure més temps, fins que me’n vaig anar de Premià, ja no té res a veure amb mi, fa poc he sabut que no hi queda ni el desmai, i no goso passar per aquell carrer per por que algun antic veí em reconegui i em faci preguntes que no sabria contestar. Al pis on viuen ara els pares jo ja no hi he viscut. La casa dels avis, a Montblanc, va ser enderrocada. I la de Vilaverd, venuda i reformada de dalt a baix. Al meu primer pis a Barcelona, a Vallcarca, no li vaig fer prou fotos, i allà també hi vaig créixer, a hòsties, bona part del temps, però hi vaig créixer molt. Sóc de tots aquests llocs i no puc tornar a cap, potser per això m’aferro tant al Raval encara que aquest mes faci set anys que visc a Sant Antoni, perquè ja se m’han escapat massa orígens.

De vegades sóc una escriptora maresmenca, sovint sóc barcelonina, i des de fa un any i escaig «tinc orígens vilavertins» per haver escrit una novel·la mig situada al poble de mon pare, Vilaverd. Però no sé d’on sóc, potser sóc d’on no visc, maresmenca a Barcelona, barcelonina a Premià, etcètera. No puc evitar sentir que traeixo el lloc que m’adjudiquen. Però sempre hi ha algú que fa el gest per mi, que em penja un gentilici al clatell, i mentre jo em debato amb l’estupefacció ell ja ha fet la feina, i fins ara no se n’ha queixat ningú, només jo, però per dins, com ens queixem els que no tenim clar què volem.

No sé què haurien de dir, de mi. El que menys em sento, i ho dic de cor, és barcelonina, la ciutat s’entesta a recordar-me sovint que vaig venir de fora. Tenia un altre títol per a aquest article: Barcelona m’expulsa, però l’he descartat perquè mentre no l’escrivia, l’article, he llegit una novel·la que m’ha fet veure que sóc una metec. I ho sóc perquè ho he decidit jo, perquè «és la teva mirada la que et fa estranger, no la dels altres», ho diu en Pep Puig a Els metecs. Així que no puc ser d’enlloc, tinc un tros a cada banda, i espera’t, perquè Sant Antoni potser sí que m’expulsarà, i llavors afegiré un nou punt al meu mapa particular d’orígens. Sóc de molts llocs i desconfio dels que són d’un de sol, dels que no tenen un mapa ple de punts.

També he decidit que no es pot ser d’una ciutat, que fa falta l’afegit d’un poble, d’un lloc petit, més delimitat, que et càpiga a la memòria, un lloc on et reconeguin o creguis que t’hi poden reconèixer si hi tornes, un lloc amb una olor particular, de coca de ceba, d’estufa de llenya, de fems o d’anxoves en sal, però un lloc que et concreti, que no et desfaci en l’anonimat de la ciutat. Per això els que vivim a Barcelona correm a dir en quin barri tenim el pis, perquè la por d’acabar difuminats ens demana concreció, reduir les coordenades per assumir el lloc que representa que ens defineix, perquè el lloc on vivim ens fa, no venim fets del tot del lloc on vam créixer, ni vam créixer en un sol lloc. I anar-se movent, canviant de pis, d’adreça, de codi postal, és anar afegint pedaços a un cobrellit de patchwork que si tot va bé acabarà sent el mapa amb què ens taparem de vells, quan el fred ficat ja dins dels ossos ens obligui a no bellugar-nos més. Amb els dits artrítics i arrugats, el mapa de venes al descobert, pigues com illes esquitxant-nos el dors de les mans, anirem assenyalant l’itinerari del que haurà sigut la nostra vida.

Però n’hi ha que som impacients, tenim el cap ple de preguntes, i ho hem de fer abans, això, mentre encara cosim el cobrellit, quan tot just queda embastat el nou pedaç que hi afegim. Els que escrivim ho fem, això, i encara més si som metecs, si no ens sentim d’enlloc, si sempre som els estranys, anem on anem. Observar cada peça tot just quan arriba, quan encara no l’hem amorosit amb el tacte, quan encara no ens n’hem après l’estampat. Això ho fa Pep Puig a la seva novel·la, escriu embastant, unint peces i mirant-se-les abans que quedin del tot cosides, i dient què veu quan les mira, escriu explicant com escriu, com cus, com agafa el fil. Potser no li agradarà aquesta metàfora, perquè Els metecs és una novel·la molt masculina, però és masculina en un sentit introspectiu, gairebé tendre si no fos per la vacuna de sornegueria que Puig ens administra cada dos per tres, d’homes que dubten i pateixen («què se’n farà, dels nostres fills, amb uns pares com nosaltres?»), de pares que busquen qui són no tant per ells sinó pels fills, de pares que s’han trobat sent pares i encara no havien acabat de ser fills. És una novel·la de converses entre homes, d’homes que s’escolten i entre broma i broma en deixen anar de grosses, perquè «tots els pares patim, però quan no som capaços de dissimular el patiment ni davant dels amics del col·le, és que patim molt». I és també una novel·la de tornar al lloc on vas ser feliç, i de tornar al lloc on un amic teu va ser feliç, per mirar de trobar-ne alguna engruna, d’aquella felicitat. De tornar i veure que els llocs no canvien, que qui canvia és qui els mira, perquè els llocs et canvien la mirada.

«Tinc molt clar que el relat acabarà tenint més forma de pregunta que de resposta», i és ben bé així com avança Els metecs, entre dubtes, recerques i preguntes, i poques coses es resolen quan arribes a l’última pàgina, perquè els metecs vivim perdent-nos i buscant sense acabar de trobar mai, buscant l’origen, buscant l’engruna de felicitat, buscant el pròxim lloc on provarem de ser amb menys preguntes, però sempre perdent-nos un altre cop, perquè ens escrivim mentre escrivim, perquè les preguntes sempre hi són i es multipliquen, i perquè només podem viure perduts, amb un mapa ple de punts, amb aquell cobrellit que us deia, ple de pedaços, no tots ben cosits, alguns encara nous, uns altres descolorits, només es pot viure perdut si vols escriure, perquè escriure és preguntar, i preguntar és dubtar, i dubtar és perdre’s, perdre’s de pedaç en pedaç fins que ens puguem amagar sota el cobrellit apedaçat i observar-lo, perquè els que escrivim ens el mirarem des de sota per veure i recordar com en vam cosir cada pedaç, amb una agulla enfilada clavada a la solapa per si cal fer-hi algun retoc, ara que ningú no ens veu.

Els metecs embastem i apedacem, i desconfiem dels que en arribar a vells es tapen amb flassades d’una sola peça, llises, perfectes, d’un sol color, perquè no entenem que es pugui viure sempre igual, sempre recte, sempre llis, amb un sol color per bandera, nosaltres que vivim tantes vides com persones ens passen per les mans, tantes vides per fugir de la nostra quan algun pedaç se’ns resisteix. Així que no puc tornar a cap dels llocs on he crescut, però en tinc un pedaç de cada, cosits i recosits, que els repasso sovint, en aquest cobrellit que es fa, que faig, i que un dia repassaré per sota, amb el pols tremolós, si tot ha anat bé, dient a qui m’escolti que sóc una metec, que arreu sóc estrangera, i que ho he decidit jo.