El coàgul institucional

A mitjan 2014, uns quants mesos abans de la consulta del 9-N, l’equilibri entre el moviment popular cap a la independència i les institucions era una qüestió clau, recollida en els quatre escenaris dissenyats per la II assemblea general de l’ANC a Tarragona (abril).

En els dos primers escenaris: a) el referèndum s’hauria de celebrar de manera més o menys tolerada i amb estabilitat i fiabilitat suficients; b) el referèndum s’hauria de celebrar amb l’oposició decidida i total de l’estat: aleshores, no tothom podria exercir el dret de vot en les condicions d’un procés electoral normal. En tots dos escenaris, es tractava de dur a terme un referèndum vinculant i, arribat el cas, unilateral. Que s’hi fes o no, depenia de la iniciativa del poble mitjançant organitzacions civils (ANC, Òmnium, entitats, sindicats, etc.). En aquest supòsit, l’equilibri es decantava per l’autonomia del moviment popular cap a la independència a través de la mobilització directa i l’organització fora del marc institucional.

En els altres dos escenaris: c) el govern de la Generalitat consideraria que no es podia celebrar el referèndum, perquè la situació no ho permetria i no hi hauria el clima de llibertat ni les garanties suficients; d) la consulta no es faria perquè la Generalitat hauria estat políticament i jurídicament intervinguda per l’estat espanyol. Segons aquests escenaris, el moviment popular cap a la independència perdria la iniciativa en favor de les institucions. En el cas c), admetent unes eleccions anticipades, amb caràcter de plebiscitàries, en substitució de l’expressió directa del poble, i en un marc jurídico-polític emanat de la legalitat espanyola. En el cas d), confiant la declaració unilateral d’independència als representants democràtics de la majoria incontestable dels ciutadans catalans (Assemblea de Càrrecs Electes: diputats del parlament dissolt o no, diputats catalans al congrés espanyol, alcaldes de municipis que donaven suport al procés). L’equilibri es desplaçaria, doncs, cap a les institucions, mentre el poble mobilitzat i autoorganitzat hi perdria pistonada.

La discussió estratègica d’aquell full de ruta de l’ANC exigia triar entre l’autonomia del moviment popular cap a la independència o la subordinació a la política institucional. Una política d’unitat per la base s’hauria de decantar per la primera línia, que implicava de fet la insubordinació política respecte a la legalitat espanyola en defensa del dret d’autodeterminació i, de retruc, el relegament de la Generalitat a un paper passiu. Aquesta línia hauria desembocat, sens dubte, en una crisi del sistema de partits del Principat i amb les posicions intermèdies força minvades.

No cal dir que la falta de claredat i de decisió a l’hora de triar una línia o una altra, fins a l’1-O i, sobretot, després, són a la base de les claudicacions i marrades que ens han dut on som.

Una qüestió que l’ANC, significativament, deixava de banda era la de Països Catalans. En el fons, era una actitud coherent amb els escenaris citats, que depenien més que no sembla de la posició espanyola. En el supòsit d’a), la tolerància podia córrer com la pólvora per tota la nació; en el supòsit de b), el desafiament als ulls de tothom significava un exemple a seguir enfront de la debilitat manifesta de l’estat per tallar el procés. En tots dos casos, la voluntat d’una part dels Països Catalans imposava la seva llei a l’estat espanyol. La introducció de c) i d), d’entrada, implicava admetre que la sortida a la negativa espanyola de fer referèndums no es basava en la iniciativa autònoma del poble organitzat. Eren escenaris, doncs, que ens subordinaven tant a la legalitat espanyola com a la tàctica dels partits del parlament català, repatanis a l’hora de deixar a mans del poble la iniciativa real del procés (com van provar les migrades expectatives de participació del president de l’ANC d’aleshores). Consegüentment, tant l’ANC com les institucions, consideraven, implícitament, que la situació de la resta dels Països Catalans queia dins la legalitat espanyola, enfront de la qual ja se les apanyarien com de costum. Aquesta posició ignorava que l’estratègia espanyola era –és– una de sola respecte a la nació catalana, amb el tema del genocidi lingüístic com a clau de volta: tot allò que passava a les Illes, al País Valencià i a la Franja era l’avís –de te fabula narratur– del que ja començava a cremar al Principat amb la qüestió del castellà a les escoles. I aquesta postura de l’estruç feia témer febleses tàctiques que podien acabar en rendicions estratègiques, com ara la mort de la llengua, decidida “democràticament” des de les noves institucions “independents” per evitar la “fractura social”.  D’una altra banda, també ignorava, aquesta posició aïllacionista del Principat, que les lluites per la llengua i l’escola que es produïen a tota la nació, des de Mallorca i el País Valencià a la Franja i la Catalunya Nord, no eren pas –no són pas– mostres d’un resistencialisme desesperat, sinó exemples de mobilització i autoorganització nacionals, que, en els seus justos termes, eren tant o més importants que la de la via oberta al Principat. I que no es tractava tant de “acostar-se a València”, com deia Pla, sinó d’afigurar-nos, des del Principat, com a part de la nació sencera.

Vulgues que no, encara hi som, en aquesta línia trencada de claudicacions més o menys disfressades de “diàleg”. Per redreçar-la, després del tristíssim paper d’Educació en l’afer de Canet de Mar, no n’hi haurà prou de fer manifestacions. La primera providència ha de ser que la Generalitat ocupi políticament tot l’espai educatiu. I perquè obtingui realment aquest poder, cal que la mobilització organitzada des de baix obligui les institucions a abandonar el cau confortable i enlairat del “respecte a la llei” de l’ocupant. Si, com escrivia Partal aquest dimarts, la cosa és una qüestió de “poder”, hi afegirem que el poder es fa exercint-lo.  Però el poder que les institucions volen concentrar amb eleccions neoautonòmiques ha esdevingut burocràtic i, vulgues que no, còmplice amb el repressor per omissió. L’independentisme civil, que és difús i necessita un reg constant, està greu pel coàgul d’un independentisme político-institucional que el manté obturat.

La defensa de la llengua, estratègicament fonamental, és una ocasió per a recuperar tàcticament el reg amb la gent al carrer i dissoldre, tant com es pugui, el coàgul institucional.