El CNI diu que poden perdre…

Una de les conseqüències a tenir en compte de l’acte a l’europarlament seria una possible disminució de la intensitat bel·ligerant del govern espanyol. Més que res penso en tot l’arsenal que l’estat desplegarà en el moment precís, o poc abans, de la jornada de votació del referèndum. Una posició europea neutral o amb suports puntuals a la seva celebració, inhibiria certs impulsos propensos a l’ús de la força, opció per la qual no se’n estarien davant un silenci interpretat com a hostil al procés.

El procés d’independència, el veritable, encara no ha començat. Fins ara s’ha anat imposant la idea que la independència és factible i que hi ha una majoria de la població que hi creu i que està disposada a arribar fins al final.
És a partir d’ara que el ball comença de veres. Ara que l’enfrontament amb l’estat serà dur i a cara descoberta, primer amb el Referèndum, que es faça realment, que es declare la independència si el resultat és favorable, que el govern català exercesca el poder efectiu i real sobre tot el territori, etc.
I davant de la magnitud d’aquesta empresa, és raonable pensar que l’estat farà moltíssim més que no amenaçar amb presó perquè el Referèndum és il·legal. I és en aquesta perspectiva que cal treballar, preveure les accions de l’estat i avançar-s’hi. Anar un pas endavant és fonamental.
Que els nostres polítics es deixen estar , doncs, de jocs i de bajanades tipus Pressupostos i que s’hi posen, que s’arromanguen la camisa i que treballen de valent per dur el país a la seua llibertat plena. Ja tindrem temps de marcar múscul ideològic quan es redacte i es debata la Constitució Catalana.

És evident que allà a la capital de l’Altiplà estan més que nerviosos. L’acte del dimarts els treu de polleguera. I no entenen per quina raó la resta d’estats europeus no fa com ells: Et poses d’esquena a la realitat i fas com que no existeix. A mi, des de fa anys m’ha sorprès la capacitat que tenen allà per no preveure allò que es veu de seguida que és fàcil de predir. Així, van arribar sense pensar-s’ho a la guerra de Filipines i Cuba a finals del segle XIX després de dècades de guerres menors i sense negociar res amb ningú. D’una manera semblant, sense veure-ho vindre, van perdre el Sàhara als anys setanta o es van enfonsar en el vesper del Rif ara fa gairebé cent anys. I sempre els passa igual. Sembla que no s’ho veuen vindre. Amb el temps, he pensat que, en realitat, tot està basat en la veritable estructura del poder d’allà. Pel que sembla, hi ha una minoria molt menuda que són els qui manen de veritat. Poques famílies. I els seus membres, es veu que estan acostumats a fer la seua santa voluntat pete qui pete. Per això, es neguen a admetre qualsevol canvi. El que siga. I, en els seus cercles el seu poder ha de ser tan fort que no permetran ni tan sols les opinions discordants. Així, quan algú els avise d’algun perill imminent, segur que el fan fora, acusant-lo d’espatllar-los el dia. Tant és que el missatger actue amb la millor voluntat. Si no combrega amb la opinió oficial, anirà fora. De manera que, mentre es pot evitar, ningú els dirà la veritat; i quan ja siga tard, acusaran de no haver parlat a temps a qui no han volgut escoltar abans. és una altra vessant de la incomprensible negativa a negociar res de res. O de pensar que la Catòlica és la única religió veritable, que la Teoria de l’Evolució és una entelèquia o de tot allò tan ranci que ens ve del Ponent. Però anem bé. A veure que ens expliquen demà, el President i el seus companys.

Més que la incapacitat per entendre com va el món, penso en la ceguesa de practicar el que ignorar sigui com inexistir. Els governs espanyols, des de fa segles, han mantingut aquest lema: ignoro ergo no existeix. I ara ja és massa tard, perquè el món, amb molts problemes i afers puntuals, també és obert a les comunicacions i a les definicions instantànies. L’acte de dimarts 24, amb un President que parla clar, català i sense arabescs per empescar babaus, és important. Com el que farem el dia 6F al carrer, inici d’un any decisiu, mentre alguns diletants fan ballar la ruleta dels pressupostos. Som, també per aquests com per aquells, més enllà, fora ja de l’abast de les maniquees manipulacions.

1. Continuaria encara sent molt caut amb tot el que ens arribe des d’España.
2. Nosaltres continuem amb el planning i timing propi.
3. “La faena ben feta no té fronteres, la mal feta no té futur”, que deia la propaganda de la Generalitat d’Amunt fa una pila d’anys.
4. Si, EL·LOS, volen esvalotar el seu galliner, que ho facen. Ja s’ho trobaran a les portes dels grans edificis institucionals i del seu propi poble. Són capaços, fins i tot, de provocar-se una república des de dalt. Com tot el que fan allà.
5. Ara, a cada bugada, qui perd un llençol són “el·los”.
6. Fa cinc segles que ens porten enredant amb la llagrimeta i, en descuidar-nos, trauen el garrot. No n’hi ha cap de qui refiar-nos.
7. “Fa segles que vivim sota el mateix cel, però mai hem tingut el mateix horitzó”, si més no, aquell Poble Menut, de què parlava el testament del nostre bon rei fundador Jaume I

Trobo estrany que el CNI, o el que diu Carlos Dávila que diu el CNI, afirmi que el que ha passat passa (les sensibilitats de països europeus envers el procés), però que el que ha de passar (el referèndum) no passarà. Un mestre meu deia que quan algú et parla en termes d’evidències no són les evidències el que has de veure, sinó el fet que te les diguin. Tinc la sensació com si tot aquest discurs mediat pel señor d’Ávila vingués a dir senzillament que el que encara no ha vingut no es produirà: primer desvela un “secret” que ja sabem i després, com si fos igual d’evident, ens diu que el procés no es produirà. Si donem veracitat al que hi ha hagut fins ara segons CNI-Dàvia ens pot fer caure en l’error de pensar que el que ha de venir també serà com es diu, perquè així ho “SABEN” els CNI-Dávila. En la mesura que es doni raó a aquestes afirmacions sobre el futur, ES CONTRIBUIRà a confirmar-les.