El clima com més va més extrem col·lapsa Mongòlia

L’estil de vida nòmada i l’economia de Mongòlia perillen. El canvi climàtic és com més va més evident en un país on un habitant de cada quatre treballa al sector agrari. Aquest hivern torna a fer patir les famílies nòmades: hi ha hagut més de dos milions de caps de bestiar morts que, de retruc, poden desestabilitzar tota la nació.

De la finestra de l’avió, em va sorprendre trobar un paisatge immensament blanc. La famosa estepa de Mongòlia, que ja havia visitat anys enrere a cavall, era ara un munt de neu que s’estenia fins a l’horitzó. Semblava una imatge d’un film de ciència-ficció. Una vegada a terra, recorrent les carreteres del país menys densament poblat del món, la sensació no era pas gaire diferent. El blanc s’imposava arreu, i allò tampoc no era normal.

Mongòlia és un dels països més freds del planeta. Hi són habituals les temperatures per sota de trenta graus sota zero, o fins i tot quaranta, durant gran part de l’any. Precisament per això, la neu no hi abunda. A partir de vint graus negatius és molt difícil que hi hagi precipitacions, perquè amb temperatures tan baixes amb prou feines hi ha humitat a l’aire.

Però aquest hivern els canvis meteorològics abruptes han estat constants. Després de la primera gran nevada de la temporada, al novembre, els termòmetres van pujar de cop i es va desfer una part de la neu. Però quan va tornar el fred glacial, l’aigua es va congelar i formà una gran capa de glaç per sota de la de neu. Aquest fenomen ha creat una barrera infranquejable per a molts animals, que no han pogut accedir a les pastures. Juntament amb temperatures que han baixat de 50 graus negatius, sobreviure ha estat quasi impossible. Ho testimonien els iacs, cabres i cavalls morts que es poden trobar per tot el territori, cossos conservats pràcticament intactes –tot i el pas del temps– per culpa de les baixes temperatures. Són les conseqüències d’allò que es coneix per dzud.

Els dzuds són els hiverns extrems que hi ha a Mongòlia de tant en tant i que originen la pèrdua de molts animals perquè no troben aliment en aquestes condicions tan dures. Si bé era un fenomen ben conegut pels nòmades, que en el decurs dels segles han desenvolupat tècniques per a no perdre-hi el bestiar, els canvis sobtats d’aquests últims anys han dut molts més episodis. Històricament, es preveia que n’hi hagués cada vuit anys o dotze. Però de mica en mica ha anat empitjorant. Al segle XVIII, per exemple, ja n’hi va haver 15. Al XIX, més del doble, 31. I el segle passat van arribar a 43. Aquesta situació s’ha agreujat encara més, amb 6 casos tan sols aquesta darrera dècada. I són dzuds com més va més greus.

Entre el 1999 i el 2002 es van morir onze milions de caps de bestiar. L’hivern del 2009 al 2010 en va matar vuit milions; i el de l’any passat, quatre milions. Enguany ja se n’han registrat més de dos milions, però és una xifra que es preveu que creixi aquests mesos vinents.

Segons les Nacions Unides, el canvi climàtic és el responsable que cada volta hi hagi més dzuds i que siguin més greus. Mongòlia és un dels països que més es ressenten dels efectes del canvi climàtic, amb un augment de més de dos graus centígrads de mitjana en tan sols setanta anys. Amb sequeres com més va més llargues a l’estiu i hiverns més durs, la vida al país es trasbalsa. El desert del Gobi cada any guanya set quilòmetres a les pastures i sovintegen cada vegada més els desastres naturals com els dzuds o les inundacions.

En aquestes condicions, creix el nombre de pastors nòmades que, quan han perdut gran part del ramat, abandonen l’estil de vida dels seus avantpassats i s’instal·len a la capital del país. Però tampoc no hi troben pas una situació fàcil.

La capital més freda del planeta

A Ulan Bator la temperatura mitjana durant tot l’any és de 2,4 graus negatius. A cap capital del món no n’hi fa tant, de fred. També és una de les més contaminades. I gran part de la culpa la tenen, precisament, les baixes temperatures.

A les grans ciutats, els nòmades hi arriben amb la casa a l’esquena. Les gers, com s’anomenen les iurtes de Mongòlia, omplen la perifèria d’Ulan Bator. Per als qui cerquen una nova vida, pagar el lloguer d’un apartament de la ciutat és inviable, de manera que continuen fent com els seus avantpassats: instal·lar la ger allà on volen viure. L’acumulació de cases portàtils ha acabat formant barris sencers, els anomenats “districtes gers”.

La població d’Ulan Bator creix d’any en any. La demografia del país viu un procés d’urbanització clar. Avui prop de la meitat de la població de Mongòlia viu a la capital: en total, un milió i mig d’habitants, el 61% dels quals s’està en districtes gers. Això vol dir un 28% dels ciutadans de país. En aquests barris hi ha moltes famílies en situació de pobresa extrema. Molt sovint no tenen aigua corrent, ni clavegueram ni carreteres.

Els pastors que cerquen oportunitats a la gran ciutat moltes vegades no n’hi troben. Tenen dificultats per a aconseguir una feina i acaben refugiant-se en el vodka, un dels grans problemes socials del país. O això, o opten pel crim per sobreviure.

A més, als districtes gers no hi ha calefacció central, sinó que s’han d’escalfar amb estufes de llenya. I tanmateix, molt sovint els diners no arriben per a comprar combustible i algunes famílies han de cremar plàstics o deixalles diverses per no congelar-se, en un indret on fàcilment arriben a -35 graus. Aquests milers de xemeneies són uns dels principals agents contaminadors de l’aire de la capital, que a l’hivern és habitual de trobar embolcada per una boira que afecta exclusivament aquest punt del país.

El futur de Mongòlia trontolla

En sortir a l’exterior, un cop d’aire fred em va estabornir. La diferència tèrmica entre l’interior del bloc d’apartaments i el carrer era abismal, de més de cinquanta graus. En uns instants, vaig notar com se’m congelaven els pèls del nas i la barba. La gola em picava i em costava de respirar amb normalitat. Encara no m’havia avesat a aquelles temperatures.

Ulan Bator havia canviat poc, en els cinc anys d’ençà de la meva primera visita. Allò que més em sobtava era la gran influència japonesa i, sobretot, coreana que hi havia ara a la ciutat. El símptoma més clar d’aquesta assimilació cultural eren les botigues de conveniència tan típiques d’aquests dos països, que ara il·luminaven gairebé cada cantonada. Per mi, eren llocs on refugiar-me del fred quan feia pocs minuts que era al carrer, per revifar-me amb alguna beguda calenta o, senzillament, passejant una estona pels passadissos.

Em vaig voler arribar a un districte ger força emblemàtic, el dels voltants del monestir budista de Gandan, un dels més antics. I hi vaig poder veure en què s’havien convertit aquells barris amb el pas dels anys. Si bé encara hi havia algunes iurtes, les famílies s’havien acabat construint cases de fusta més dignes d’uns sedentaris. Tot amb tot, aquelles humils construccions i els camins enfangats continuaven presentant un contrast immens amb la zona cèntrica de la ciutat, separada només per una carretera, on imperaven el ciment i els gratacels.

Aquests darrers anys, Mongòlia ha estat presentada com l’economia del llop, gràcies a uns índexs de creixement i unes previsions molt positives, en un país ric en recursos naturals com el bronze o l’or. Però els pronòstics no preveien l’impacte econòmic, social i natural que pot tenir-hi el canvi climàtic.

La gran freqüència de desastres naturals o la desaparició de l’estil de vida nòmada, nucli de la identitat cultural nacional, fan trontollar els fonaments damunt els quals s’anava construint un futur ben encarrilat. Aquests fenòmens tenen conseqüències greus en les desigualtats socials i l’estabilitat econòmica del país. Cada grau de diferència al termòmetre compta, fins i tot en un dels països més freds del món. Trencar l’equilibri del clima va molt més enllà del mer impacte en l’ecosistema natural i pot acabar fent col·lapsar l’economia i, fins i tot, la cultura, d’una nació sencera.