13.05.2021 - 21:50
Ara fa mesos que no us marejo gaire amb la dèria amb què es pot dir que vaig encetar aquesta temporada d’articles, la de les autores llatinoamericanes contemporànies, arran d’aquell envejable debat de les autores xilenes. He seguit llegint col·legues coetànies de l’altra banda de l’Atlàntic des de llavors, no en exclusiva, però sí de forma predominant, i he anat descobrint altres veus, penses i maneres de mirar que m’han servit per repensar les meves pròpies. Rita Indiana, Guadalupe Nettel, Mariana Enríquez, Samantha Schweblin, Mercedes Halfon, Nona Fernández, Selva Almada, María Sonia Cristoff, etcètera, i les grans Hebe Uhart i Sandra Cisneros, dues senyores com dos fars.
Me’n queden un munt per llegir; aniré fent. Però avui (dimecres, 12 de maig) m’han convidat a parlar en una sessió sobre la novel·la La hija única de Guadalupe Nettel a la Casa Orlandai, i sé que la xerrada, a dues veus amb la sociòloga Sara Moreno, anirà per un camí que és interessantíssim però no el que més m’interessa, així que he pensat que el que tinc clar que a la xerrada només sortirà de passada serà aquí el gruix d’aquest article. De les lectures, com del porc, se n’aprofita tot.
En les moltes entrevistes que li han fet a Nettel des que va publicar la novel·la el setembre passat, s’ha fet un tip de dir que el seu tema central és la maternitat i totes les seves opcions, inclosa la de no ser mare. I és inevitable arrencar a parlar de totes les maternitats possibles arran de la seva lectura: Nettel fa que el ventall sigui infinit i hi inclou les que no volen ser mares però sí ser maternals –no m’hi esplaiaré, ella ho narra perfectíssimament, aneu-hi. Ara, el que m’ha cridat més l’atenció és com, parlant d’això, del fet de ser mare o no ser-ne, l’autora mexicana posa en evidència com aquest ser o no ser encara ens defineix a totes les dones a hores d’ara.
Si ets dona, sembla que tothom necessiti saber, a partir d’una certa edat, si tens fills o no, encara que no vingui a tomb en la conversa; si ets home, no et passa, pots anar per la vida fent xerrades, entrevistes, presentacions, i en cap moment et preguntaran si tens fills, si no és que el context ho demana. A les dones ens ho demanen sense context, a porta freda, i si no respons amb concreció pot ser que se t’ofenguin i tot, perquè qui et parla no es fa un retrat del tot complet de tu si no té aquesta informació. Penseu quants autors heu llegit i admirat i de quants d’ells sabeu si van tenir fills; i després feu el mateix amb les autores. Salto de paràgraf perquè tingueu temps per rumiar-hi –i perquè deixo el tema aquí, que m’encenc i vull parlar d’altres coses.
La novel·la de Nettel aborda una sèrie de conflictes relacionats amb la maternitat. Ella diu que va ser una escriptura urgent, la d’aquest llibre, perquè el punt de partida és el que li va passar a una bona amiga seva, i aquest desig de contar la veritat va ser un impuls que la va empènyer a escriure urgentment. Però quan escrius una història real i ho fas a partir d’anar entrevistant la persona que l’ha viscuda, sorgeixen una sèrie de dilemes, dubtes, entrebancs que has d’anar mirant de resoldre –o esquivar!– com sigui, corrent el risc que se t’encalli l’escriptura. Nettel en un primer moment diu que va escriure “només” la història de la seva amiga i llavors l’hi va donar perquè la llegís, i l’amiga aleshores li va donar el permís definitiu per fer literatura: inventa, fes-ne el que vulguis, la història és teva, una cosa així li devia dir. I el que fins llavors era una sola història, la del personatge d’Alina, es va convertir en quatre històries, la de la narradora, Laura, la de la veïna de la narradora, Doris, la de l’amiga de la narradora, Alina, i la dels coloms que nien al balcó de la narradora (i encara hi podríem afegir la història de la mare de la narradora i la de Marlene).
I va ser així com es va convertir en aquesta novel·la de capítols curts que va saltant d’història en història per acabar-les trenant totes. Aquesta novel·la arreu llegeixo que la defineixen com d’escriptura senzilla, que li elogien que sigui fàcil de llegir, planera, que abordi un tema tan complex d’una manera tan… simple? Però no és ben bé així. La complexitat hi és tota, però no es mostra –seria aquell “Show don’t tell” de Hemingway, si ho voleu.
El que fa Nettel és el que defineix la literatura: no s’ha limitat a explicar la història, les històries, que volia explicar, sinó que primer les ha mirat d’entendre, d’analitzar-les, de fer-se’n totes les preguntes possibles, per després entrar a explicar-les sense subratllar ni exagerar res, només narrant, i narrant el que costa més de narrar, perquè en la majoria dels casos és dolorós. Nettel aborda el dolor, no l’evita, però tampoc el magnifica, i no prejutja els personatges, sinó que es posa a la seva pell i intenta entendre’ls abans d’escriure’ls –i això que el calidoscopi de mares, i no mares, que apareixen a La hija única és ben variat i Nettel com a dona no devia comprendre-les totes amb la mateixa “facilitat”. I després, quan ho escriu, aquella simplicitat aparent fa que sigui de molt bon llegir, que sentis que l’autora gairebé et parla, però si algú et demana què llegeixes i has de fer l’exercici d’explicar en veu alta de què va el llibre que tens entre mans, t’adones de la complexitat narrativa de La hija única, perquè et fan falta el doble de paraules, i circumloquis, i titubeigs, per explicar el que Nettel narra a la seva novel·la. Perquè subtilesa no és simplificació.
I aquest explicar en veu alta que et fa adonar de la complexitat del que llegeixes em lliga Nettel amb tres autores que trobo que escriuen, no parlo d’estils, d’una manera semblant. Penso en la xilena Nona Fernández i en les argentines Mercedes Halfon i María Sonia Cristoff. Llegint aquest darrer llibre de Nettel, i tenint sobretot les lectures de Halfon (El trabajo de los ojos) i de Cristoff (Desubicados) molt presents per ser recents, em vaig adonar que juntament amb Fernández totes quatre em deien una frase breu però plena de sentit que pot sonar òbvia però que les narradores sovint necessitem tornar a sentir per escriure: tot és narrable.
Que la maternitat era narrable ho sabíem massa i tot, no cal que m’ho digueu, però que és narrable com ho fa Nettel, jo no ho tenia tan clar i no ho havia pogut comprovar com a lectora, encara. Nettel ens parla sobretot de tres dones i en cap moment sento aquella “falsa empatia de gènere” (expressió que no sé si és meva, la tenia anotada en una llibreta entre cometes i no aconsegueixo veure d’on l’he treta) i ens parla de tres maternitats (i d’altres maternitats satèl·lit), la no desitjada, la negada i la difícil, i en cap moment sentim que parli de “totes les dones”, ni de “totes les mares”, ni de “com ser mare”, ni tan sols parla de males mares o mares perfectes, no empra binomis gastats ni classifica el que és inclassificable, sinó que fent evident que una dona és alguna cosa més que algú que ha decidit ser o no ser mare, deixa clar que hi ha infinitat de maneres de viure la maternitat, o de decidir no viure-la, i que tots els acostaments són, o han de ser, tries, no imposicions que vinguin de fora, la societat, o de dins, dels vincles sanguinis. Nettel tot això ho diu sense dir-ho, ho narra, ho mostra, i si després de llegir-la ho vols explicar veus com el que era una narració concentrada en una mica més de dues-centes pàgines es converteix en un desplegament gairebé infinit d’idees, reflexions i dubtes que deixen al descobert tots els tabús de la maternitat (i de la no-maternitat, necessito afegir).
En una entrevista Nettel diu que li va interessar molt Lectura fácil de Cristina Morales perquè l’autora trencava motlles amb la determinació d’una piconadora, i ella, que és més d’anar clavant copets amb un cisell, aplaudia la gran gestualitat narrativa de Morales. És una imatge que em persegueix des que la vaig llegir. Després del pas de la piconadora, tot són ruïnes i toca reconstruir tant sí com no. El treball del cisell, en canvi, és aquella subtilesa que deia més amunt i que se sol confondre amb la simplificació, però també forada, també modifica, també trenca motlles, si t’hi fixes, i Nettel fa que t’hi fixis.
