El circ de l’alegria

Crec que no he estat mai tan a prop d’una epifania com el 2 d’abril de 1998 a la Gran Carpa que hi havia a la vora del Centre Esportiu de la Mar Bella de Barcelona. Era el primer cop que el Cirque du Soleil aterrava a Catalunya i la nit de l’estrena hi havia molta curiositat per veure què era exactament allò que feia que tothom caigués rendit als peus de la companyia nascuda al Quebec el 1984. Recordo que fosquejava i, des de lluny, les immenses veles de les carpes enmig de la sorra, al costat del mar, ja oferien una primera imatge de gran bellesa. La gent anava mudada, el públic era ple de cares conegudes i a l’ambient es respirava l’emoció de les grans ocasions.

L’impacte que em va produir l’espectacle “Alegria” va ser immens. Tant, que durant uns mesos vaig estar rumiant seriosament de veure si em volien al seu equip de comunicació. O per escombrar la pista al final de l’espectacle. De menut, pares i avis m’havien dut sovint al circ, el Raluy i el Circo de los Muchachos a Barcelona i el Circus Krone a Alemanya, i de jove n’havia continuat veient. A la Fira de Tàrrega havia vist espectacles preciosos, i també al Festival d’Avinyó, però el Cirque du Soleil era d’una altra galàxia, era agafar el circ i dur-lo al límit, a la vora de l’impossible, amb una cura pel vestuari, la il·luminació i la música com jo no havia vist mai. El que feia el Cirque du Soleil era un gran espectacle, un xou molt a l’estil nord-americà, basat en les tècniques i la tradició circense.

Per aquí li arribaven les crítiques dels puristes, és clar: això no és circ, li manca autenticitat, tot és màrqueting, les entrades són molt cares… Pocs dies després de l’estrena, vaig tenir ocasió de repetir, amb l’excusa d’acompanyar un seguit de joves artistes de circ que havien vingut expressament des del sud de França per veure “Alegria”. Venien amb l’ànima dividida: sabien que allò era a anys llum de la senzillesa i la manca de recursos que ells experimentaven diàriament, però sospitaven que els agradaria. Així va ser. El tercer cop que vaig veure “Alegria” va ser la darrera funció, la de comiat, que sempre és especial. Em va captivar com la del primer dia. Els vaig jurar amor etern i des d’aleshores els he anat a veure sempre que he pogut.

Després de passar per Tòquio i Londres, demà estrenen “Alegria: sota una nova llum” al Districte Cultural de l’Hospitalet de Llobregat, al mateix espai on fa un parell d’anys ja van portar “Luzia”. “Alegria” és l’espectacle de més èxit de la companyia i l’han vist més de catorze milions d’espectadors arreu del món. Aprofitant que fa trenta anys de la creació de l’espectacle original, el que els va fer saltar a la fama mundial, se n’han empescat un de nou que incorpora moltes novetats, entre més coses perquè sempre juguen amb la tecnologia i ara poden fer coses que fa tres dècades no podien ni imaginar. Els protagonistes són 53 artistes internacionals de disciplines molt variades, entre cantants, músics, ballarins, contorsionistes, acròbates, trapezistes, malabaristes i, fins i tot, homes voladors.

Les xifres que remena el Cirque du Soleil fan feredat. Tenen 4.000 treballadors entre les oficines centrals del Quebec, els equips itinerants i els d’escenaris fixos, com els de Las Vegas, on tenen diversos espectacles funcionant en paral·lel. Arreu del món tenen una vintena de projectes en marxa. El que aterra demà a Catalunya belluga una carpa de 19 metres d’alçària amb capacitat per a més de 2.600 persones, que triga més d’una setmana a muntar-se i se subjecta a terra amb mig miler de ganxos. Les 2.000 tones de material viatgen en 70 camions tràiler. Quan Marcel Barrera ens informava fa uns dies en el seu excel·lent bloc de circ sobre el projecte EKO-Pirineus de Circ, que fomenta la transformació de creacions i produccions amb l’objectiu de reduir-ne la petjada ecològica, vaig pensar en el Cirque du Soleil, és clar.

Els grans xous mouen molta gent i molts diners. La petjada ecològica d’una gira de Bruce Springsteen segur que també és diferent de la dels Amics de les Arts. I el Cirque du Soleil fa una cosa molt important, que és convidar a somniar i compartir la bellesa visual i onírica de les seves creacions amb milions d’espectadors. Són uns revolucionaris que han reinventat el circ. Per molts anys i amb alegria!