25.05.2017 - 20:39
|
Actualització: 25.05.2017 - 23:18
Una bona part dels màxims representants del poder econòmic del país han assistit aquesta tarda a la conferència inaugural de la reunió del Cercle d’Economia a Sitges que ha fet el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Han assistit al final d’una etapa política i al començament d’una altra de nova, la de la unilateralitat. Hi havia una gran expectació per saber què diria Puigdemont sobre la carta amb un altre no contundent de Rajoy a la seva petició de negociar els termes i condicions del referèndum. I a les amenaces d’intervenció a Catalunya que arribaven de la ministra Cospedal i del diari El País. L’aire polític que ve de Madrid és hostil, i la mirada dels qui seien a les primeres files de la conferència de Puigdemont, també.
Puigdemont compareixia acompanyat del president del Cercle, Juan José Brugera, que des del moment que va assumir el càrrec va deixar ben clar que no volia sentir parlar de cap referèndum no acordat amb l’estat. Al clatell, un plafó amb els patrocinadors de les jornades: La Caixa, Indra (Íbex 35, indústria militar, operació Lezo) i KPMG. I, al davant, el president de Foment, Joaquim Gay de Montellà; el president del Banc Sabadell, Josep Oliu; el de Repsol, Antoni Brufau; el d’Abertis, Salvador Alemany; Manuel Ausaverri (Indra), Jordi Gual (CaixaBank), els advocats Emili Cuatrecasas, Miquel Roca Junyent i Juan José López Burniol…
El president del Cercle feia una intervenció erigint-se en certa manera en portaveu de tots. ‘Demanem que l’acció del seu govern s’ajusti al marc legal’, deia. I ha instat Puigdemont a anar al congrés espanyol a explicar ‘el malestar dels catalans’, però per trobar una sortida ‘que no sigui ni blanc ni negre’, perquè diu que les enquestes demostren que la majoria dels catalans volen ‘un millor encaix’, i no independència ni status quo. Ell ja ha fet el referèndum. La tercera via. Hi havia representants de la vella tercera via, actualment alertadors del perill de fer el referèndum com Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida, de bracet ara en el moviment Portes Obertes del Catalanisme en què fa un parell de setmanes es comparava el procés català amb el que feia Hitler.
‘Autodeterminació’
La pregunta de Brugera donava l’oportunitat a Puigdemont de situar ‘el problema’ davant tots aquests pesos pesants. Ha dit: ‘Tenim el dret de votar el nostre futur o no? Tenim el dret d’autodeterminació? Si el tenim, remoguem els obstacles legals per fer possible aquest dret. Si no estem d’acord que tenim aquest dret, no és raonable pensar que el congrés aixecarà un vet que sempre ha mantingut.’
Puigdemont preguntava al president del Cercle, a tots els assistents, quin sentit tenia continuar demanant al mateix lloc una cosa que durant cinc anys s’ha demanat de manera insistent manta vegada i sempre ha tingut per resposta un cop de porta. Però els catalans tenen el dret de votar si volen ser independents? Sí? Aleshores, com ho fem? Això és en resum el que exposava Puigdemont, que constatava que no hi havia manera de fer-ho negociant amb l’estat.
El president hauria pogut ser més contundent sobre la carta duríssima de Rajoy de resposta a la seva petició de negociar el referèndum. Era la resposta a la formalització de l’última proposta per a pactar el referèndum; una resposta llarga, contundent i fins i tot amenaçadora. Puigdemont s’ha limitat a dir: ‘La resposta no és la que esperàvem ni serveix per a resoldre el conflicte.’
Però la constatació que feia Puigdemont del final de recorregut de la via pactada col·lidia amb la visió del president del Cercle, ancorat en la vella idea de la tercera via; Brugera, i la majoria dels assistents a la conferència, s’aferraven a la il·lusió d’un pacte que avui és impossible. Perquè els fets ens hi han situat: entre dilluns, amb la conferència a Madrid, i avui, amb la conferència a Sitges, la primera opció de referèndum, el pactat, ja ha estat liquidada. En són símptomes les amenaces i la bel·ligerància del govern espanyol i de la premsa de Madrid. La gent del Cercle d’Economia ha arribat a l’acte amb aquesta il·lusió, i Puigdemont els l’ha esvaïda.
Aplaudiments tímids. I ni una pregunta; un fet insòlit. Bé, sí, una. A Brugera li han passat un paperet d’on ha llegit que a Catalunya TV3 adoctrina i que com es pot fer un referèndum amb garanties així. L’única pregunta. I Puigdemont ha fet una resposta que ni tan sols ha rebut aplaudiment, sinó silenci. Algunes mirades incòmodes.
Després de fer una defensa de la tasca dels professionals de la CCMA i de dir que ja li agradaria que a Espanya disposessin de la mateixa pluralitat en l’oferta televisiva que hi ha a Catalunya, ha dit això: ‘No tenim mecanismes per a obligar l’estat a pactar si no vol. La manera de resoldre les discrepàncies és seure a negociar com podem arribar a una solució que ens convingui a tots. Discrepar no és cap problema, és una bondat de la democràcia. Allà on no podem discrepar és en la manera de resoldre aquestes discrepàncies. M’entristeix veure com es fan apel·lacions fins i tot a l’ús de la violència, a intervencions autoritàries, de suspensions generalitzades, de l’autonomia mateixa. Perquè jo voldria sentir si tenen cap proposta per a Catalunya. Potser el poble de Catalunya decideix que la nostra proposta és equivocada. Però en tenim una. Que és clara, arriscada, difícil d’explicar, amb algunes incerteses. Però quan jo demano: quines propostes tenen per a Catalunya? El que no és just és que no n’hi hagi. Hi insistirem fins al final, la porta estarà oberta fins al final. Perquè si el problema no és votar, sinó el mecanisme, resolguem el mecanisme.’
Ací ho teniu en vídeo:
