Dades: La reacció al procés dretanitza el PSC i fa més social l’antic entorn convergent

El procés en què és immersa Catalunya ha capgirat el sistema de partits. Ha passat d’un bipartidisme de dècades entre dues grans formacions a un estat encara de canvi, de transformació, que les ha dutes al trencament. El sobiranisme ha desertat de les files socialistes, Convergència i Unió s’han separat i l’espai convergent encara es redefineix.

I aquest espai, encapçalat per Carles Puigdemont i abans força d’ordre i moderació, ara és un projecte que mira d’aglutinar un independentisme capaç d’enfrontar-se a l’estat espanyol. S’ha nodrit de polítics d’esquerres com Jordi Sànchez, Marina Geli, Ferran Mascarell, Antoni Morral, Emili Valdero o Imma Prat.

Pel que fa al PSC, alternativa progressista al govern, ha acabat representant una moderació que va incloure a les llistes dels darrers comicis el sector més conservador de l’antiga CiU, antiavortista i contrari al matrimoni homosexual, tot volent donar una imatge d’ordre. També ha pres posició al costat de PP i Ciutadans, amb els quals s’ha manifestat, ha presentat recursos als tribunals i ha aprovat la suspensió de l’autonomia catalana. Un dels beneficiats d’aquest tomb ha estat ERC, que amb gran part dels escindits socialistes ha capitalitzat bona part del vot d’esquerres de Catalunya.

De l’ordre a la reivindicació
Un dels canvis més clars de l’evolució dels votants socialistes i dels post-convergents ha estat la posició respecte de l’autoritat, conseqüència evident de la relació amb les ordres del govern espanyol i les sentències dels tribunals. Fa poc més de tres anys, la majoria de votants de Convergència i Unió, per sobre de la mitjana i tot i amb un índex semblant als del PSC, obeïen cegament les lleis, fossin justes o no, i trobaven que a l’escola calia ensenyar als infants de sotmetre’s a l’autoritat.

Però al cap de tres anys hi ha un descens radical dels votants de JxCat partidaris d’aquestes afirmacions, mentre que tres quarts dels socialistes ja hi donen suport. El 2015, el percentatge era prou semblant en tots dos grups, però actualment la diferència és de més de quaranta punts (75% a favor al PSC i 32% a JxCat).

Fins i tot, trobem que hi havia més socialistes favorables a les concentracions no autoritzades com a instruments de protesta que no pas els votants de CiU. Aquest fet sembla que ha canviat darrerament.

La negativa a acceptar totes les decisions dels tribunals o dels governs, perquè moltes han estat profundament injustes i polititzades, sembla que ha fet entrar l’entorn convergent a un espai impensable fa poc temps. Per contra, els socialistes, que no han conegut aquest escenari, hi han reforçat l’obediència, siguin com siguin.

La resposta és fortament influïda pel procés independentista, però de ben segur que pot ser transcendent en qualsevol reivindicació nova que sorgeixi. Per exemple, difícilment es podran tornar a justificar càrregues policials de manera indiscriminada, tal com a l’11-M.

El nou discurs ‘antiestablishment’
El referèndum del primer d’octubre i la possibilitat de declarar la independència va causar la mobilització d’un gran empresariat que viu principalment a l’ombra o de concessions de l’estat espanyol. Llavors va prendre un partit ben definit després d’haver-se mantingut al marge del debat polític.

Aquesta presa de posicionament va concretar-se en el trasllat de la seu social fora de Catalunya, gràcies a les facilitats del govern espanyol, com a mesura de pressió. El moviment va ser maximitzat per alguns mitjans, que van mostrar una imatge de col·lapse econòmic, quan realment van marxar poc més de tres-centes empreses, amb una incidència nul·la en empleats, fàbriques o despatxos.

Tenien un perfil molt concret: el seu mercat és estatal, viuen de l’estat espanyol o volen fer polític. Són CaixaBank, Banc Sabadell, Abertis, Freixenet, Gas Natural, Cerveses San Miguel, Grupo Planeta o Aigües de Barcelona. Malgrat ells, no s’ha aturat l’arribada d’inversió estrangera d’empreses pioneres i algunes altres com SEAT van denunciar pressions polítiques i del rei per a canviar la seu.

Les mateixes empreses van finançar la campanya antiindependentista de Manuel Valls en les eleccions del 21-D i, com explica El Crític en ‘La guerra econòmica contra l’independentisme’, han pressionat l’independentisme més pròxim a l’espai convergent i l’han amenaçat.

La situació ha motivat un tomb del discurs molt contundent en Carles Puigdemont, quan històricament les grans empreses catalanes es lligaven a CiU. En uns quants mítings ha afirmat que una Catalunya menys lliure és ‘un país que encantaria a l’Ibex-35 i a les empreses de la llotja del Bernabéu, però aquest no és el model que nosaltres volem’, diferenciant-los de resta d’empresaris.

Va contraposar el projecte independentista a ‘un estat incomplidor, que no paga allò que deu, que para les lleis que impliquen millores socials i que està més preocupat de les grans fortunes i pels de l’Íbex-35 que no pas d’allò que la gent necessita’.

Arran d’aquestes declaracions, activistes d’esquerra com Bel Olid, candidata de la CUP a les eleccions del desembre, destacaven com els havia sorprès sentir ‘algú de l’antiga CDC criticar l’Íbex-35’, cosa que no haurien imaginat tan sols feia pocs mesos.

En canvi, el PSC ha intentat ser el partit d’aquests empresaris desenganyats amb els postconvergents. Els socialistes van demanar la dimissió d’Oriol Junqueras per la fugida d’empreses, i al Círculo Ecuestre, aliat amb el sector més conservador d’Unió, Iceta es va oferir com a garant d’estabilitat, ordre i progrés. En un article al Confidencial, titulaven ‘Els empresaris de CiU de tota la vida es passen a Iceta i ressusciten la sociovergència’ i s’hi afirmava, per exemple, que el PSC feia el mateix discurs de la CiU del 2004.

La campanya per a ‘alliberar-se’ de l’Íbex-35
Carles Puigdemont assenyalava que una de les coses que feien més por era el ‘fenomen català’. És a dir, una població interessada per la política, amb reclamacions clares i mobilitzada que pot qüestionar-se moltes més coses més enllà de la independència, i que posi en perill els poders fàctics.

Hi ha hagut moviments en aquesta direcció. El CDR de Vilanova i la Geltrú va crear el web ‘Adeu Ibex-35’, que ofereix alternatives per a aconseguir sobirania econòmica i construir un país més just, contraposant el model d’empreses contràries a la voluntat popular al de les de proximitat, ‘respectuoses amb el medi ambient, socialment responsables i basades en models democràtics’. El 20 d’octubre ja es va fer una campanya per a retirar petites quantitats de bancs i les entitats independentistes poden arribar a intensificar la campanya en aquest aspecte.

Això ha generat un canvi d’actitud política. Només el 16% de votants de JxCat és favorable a abaixar impostos si implica reduir serveis o prestacions, un percentatge menor que els votants de CiU i inferior als del PSC. Percentatges com aquest es repeteixen en les preguntes sobre la reducció de les diferències en els nivells d’ingressos o si és prioritari creixement econòmic sobre el mediambiental, quan fa uns anys eren els socialistes els qui tenien unes posicions més progressistes.

La necessitat d’acordar polítiques amb la CUP i ERC ha portat a un canvi al període de privatitzacions i de venda de patrimoni. Els independentistes pactaven de no renovar els concerts a les escoles que segreguen per sexe, però el govern espanyol, aprofitant la suspensió de l’autonomia (amb el suport del PSC) van prorrogar-los quatre anys més.

Quan va ser al govern, l’ex-socialista i conseller d’ERC, Toni Comín, va proposar de comprar l’Hospital General de Catalunya per fer-lo públic i va dur a terme un procés per a revertir les privatitzacions. Aquesta política suposa un canvi respecte del model de consorcis i concerts privats del conseller Boi Ruiz.

En la mateixa línia, el juliol del 2017 es va aprovar la creació de l’empresa pública ATLL per a revertir la privatització d’Aigües Ter-Llobregat després d’haver estat privatitzada pel govern d’Artur Mas el 2012, acció que els tribunals van anul·lar. Sorprèn que una enquesta de GESOP apuntava que a començament del 2017 un 69,6% dels votants del PDECat estaven a favor de recuperar els serveis bàsics com la sanitat, l’aigua o la recollida de residus per gestionar-los directament

Tomb progressista dels independentistes, tomb a la dreta del bloc del 155
Més enllà dels canvis de Junts per Catalunya i dels socialistes, els suports en l’espai independentista i el no independentista s’han reconfigurat.

Al primer bloc, tot i que Junts per Catalunya se situa com a força principal, les esquerres independentistes (ERC i CUP) han passat a representar més del 50% del vot, un fet inimaginable només fa uns anys.

Cal destacar que malgrat que el sector més conservador i lligat a l’ordre s’hagi desentès de CiU, això no ha fet perdre ni percentatge ni vots al bloc independentista. Pot sorprendre que encara que JxCat hagi tombat cap a posicions més progressistes, les esquerres hagin continuat creixent i en canvi la dreta no hagi acabat orfe, però que els mateixos votants han anat evolucionant cap a la dreta.

En canvi, la tendència del bloc no independentista ha estat la inversa, fins i tot sumant-hi els comuns, que ocupen un espai intermedi. Principalment, Ciutadans ha passat a ser la formació de referència, però a més, ells i el PP s’han desplaçat cap a la dreta i segons el CEO són ara menys partidaris de la democràcia, més xenòfobs i més defensors de l’ordre de la llei.

També cal sumar-hi el tomb dels socialistes cap a l’ordre, cosa que fa indubtable l’evolució cap a la dreta d’aquest bloc.

En situar els partits en l’eix esquerra-dreta, destaca que un gruix de la població situa Ciutadans a l’extrema-dreta, de 6,68 de mitjana a 8,18, mentre que a JxCat ha passat la cosa contrària, d’un 6,3 a 4,61, fins al punt que el PSC se situa més a la dreta. En el posicionament dels mateixos votants, també trobem com els de JxCat (4,17) avancen als del PSC (4,32) per l’esquerra.

El procés ha obligat els post-convergents a entendre’s amb ERC i la CUP, dues formacions situades molt lluny ideològicament. Els partits tenen diferents sectors, interessos i vinculacions, però l’evolució dels votants, el canvi de discurs deslligat de les grans empreses i en la percepció sobre el partit obre la porta a noves polítiques, amb una fiscalitat i rendició de comptes, on els votants qüestionin qui gestiona, i amb quines condicions, els serveis, i com fer una societat millor.