El centre de Girona perd dos establiments emblemàtics: “Desapareixen les històries”

Fins ahir, a la cantonada més bonica de la plaça del Vi, segons molts gironins, hi havia Flor A Punt, una de les floristeries més populars del barri vell de la ciutat. La regentava Àngels Artigas d’ençà del 2010 i, després de tretze anys, ha abaixat la persiana. La raó: els propietaris es venen el local, uns baixos del carrer de l’Albereda que fan cantonada amb la plaça del Vi.

Can Nierga –com és coneguda popularment la cistelleria de Mobles J. Nierga– és la botiga que hi ha al costat de Flor A Punt, als baixos dels mateixos propietaris. És un comerç de mobles i cistells amb setanta anys d’història, ara encapçalat per Joan Nierga, el fill de l’ebenista del mateix nom que va obrir el negoci el 1953.

La situació de Joan Nierga és una mica diferent de la d’Àngels Artigas. La floristeria acabava el contracte anual de lloguer a començament d’octubre i els propietaris ja no l’han volgut renovar. Ho van fer saber a Artigas amb dos burofaxos: al primer, li comunicaven que no li renovaven el contracte de lloguer perquè tenien la intenció de vendre els locals; al segon, que ja els havien venuts. Per això ahir Artigas ja va dir definitivament adeu amb una festa de comiat oberta al públic que va acompanyar amb música i una copa de xampany. “Em feia cosa acabar així, de qualsevol manera. Volia acabar bé i amb optimisme”, explica Artigas a VilaWeb.

Joan Nierga es troba en una situació més incerta. “No m’han fet arribar res per escrit. De fet, encara m’han de dir a qui he de pagar el lloguer d’ara, però ningú no s’ha posat en contacte amb mi.” Tot i que fa molts anys que té la botiga, el contracte actual, signat fa quinze anys, no li dóna dret a indemnització. Mentrestant, continuarà cercant nous locals on establir-se en cas que finalment el facin fora. Una tasca gens fàcil tenint en compte el preu del lloguer. “Tot i que a Girona hi ha molts locals buits, les xifres que en demanen són desorbitades, inassumibles.”

Àngels Artigas, en canvi, diu que plegarà perquè, ja de la pandèmia ençà, veia clar que volia deixar-ho. “Aquests dos últims anys han estat molt durs. No ens han ajudat prou i així és molt difícil de tirar endavant.”

Un fet simptomàtic

Aquest darrer any, molts locals han abaixat la persiana al barri vell de Girona. En són exemples recents el tancament de Can Geli, una llibreria amb cent quaranta-tres anys d’història, al carrer de l’Argenteria, ara reconvertida en joieria; i Cal Rei, una emblemàtica botiga de mobles de disseny al carrer Nou, que ara s’ha convertit en una seu de la franquícia Castelli, botiga especialitzada en ciclisme. Àngels Artigas té clar que és un fet simptomàtic que passa a tot arreu.

Tant Artigas com Nierga coincideixen a dir que els petits comerços són allò que diferencia una ciutat d’una altra. “Però malauradament avui dia només sobreviuen les franquícies i els restaurants”, explica Artigas. Nierga fins i tot en fa broma, del possible tancament del seu local: “Si tanco –diu–, hi obriran un restaurant o una botiga de bicis”, dos dels negocis que més abunden en aquesta zona de la ciutat. I Artigas afegeix: “Quan anem pel món, busquem una cosa singular, que no sigui estàndard i que defineixi les persones de cada lloc. I això es va perdent.”

Els dos comerciants identifiquen motius diversos que obliguen els petits comerços a tancar. El preu del lloguer i els imposts són alguns dels principals, però també n’hi ha com el canvi d’hàbits de consum, especialment entre les generacions més joves. Expliquen que, sobretot de la pandèmia ençà, la gent s’ha acostumat a comprar per internet: “Per a molts joves, és molt més pràctic reservar un ram de flors amb el mòbil i fer-lo arribar a casa seva que no venir-lo a buscar a la botiga.” A més, tots dos locals són situats en un lloc molt cèntric de la ciutat, que no tan sols és de vianants, sinó que és un lloc de pas per a anar a l’ajuntament o la diputació, dues institucions molt concorregudes abans de la pandèmia. “Ara la gent ja no ve a fer els tràmits presencialment perquè els poden fer des de casa. I, és clar, ja no hi passa tanta gent, per aquí”, lamenta Artigas. També hi té a veure l’accés restringit als cotxes per a prioritzar el de vianants. “Per a la gent és molt més pràctic arribar amb cotxe a grans botigues de jardineria o grans superfícies als afores de la ciutat on, a més, l’oferta és més econòmica”, diuen. Així i tot, l’oferta del producte tant de Flor A Punt com de Can Nierga és singular: l’un ven flors només dels Països Catalans; l’altre, ven tota mena de cistells i articles petits de fusta. “Però això, als clients, els és igual”, opina Artigas.

“Si tanquen les botigues, desapareixen les històries”

Un altre factor a tenir en compte segons Nierga i Artigas és el turisme. “Cada vegada es prioritza més. Aquí només s’aposta per això. Han marxat els estudiants que vivien al barri, les famílies… Ja només hi ha pisos turístics i, en el meu cas, els turistes no són els meus consumidors. El petit comerç se’n va a marxes forçades perquè no hi ha qui ho aguanti, això.” Nierga també lamenta el degoteig de locals que han anat tancant aquests darrers mesos. Per contra, es van obrint uns altres negocis menys arrelats al barri i poc vinculats a la identitat de la ciutat. I no sols es perden els negocis sinó també la història que hi ha al darrere.

Tant Flor A Punt com Can Nierga tenen les pròpies històries amagades rere l’aparador, que ara s’estroncaran. Àngels Artigas i Joan Nierga les expliquen a VilaWeb molt abans de començar a parlar de tota la resta.

Artigas conta amb entusiasme que una vegada, a la floristeria, va rebre la visita d’una noia francesa. Resulta que era la filla del barber que abans de la guerra del 1936-1939 regentava la barberia situada en aquell mateix local. Quan va esclatar la guerra, el barber, després de travessar la frontera, va anar a parar al camp de refugiats de Ribesaltes (Rosselló). Tot i que la noia va assegurar que tornaria, no s’han tornat a veure més. Ara l’Àngels lamenta no haver-li demanat el número de contacte. Després de la guerra, el local va tornar a ser una barberia. Quan va tancar, va estar tretze anys buit fins que Àngels Artigas va obrir-hi Flor A Punt, que ahir va abaixar la persiana per sempre.

La història d’en Joan és més personal i es remunta al 1953. Aquell any, els seus pares van llogar el local per obrir-hi el negoci. El pare era ebenista –”el fuster que fa mobles”, precisa– i necessitava un espai on vendre els mobles. Al principi, feien servir els dalts de la botiga com a habitatge, però al cap de dos anys van anar a viure al carrer de les Ballesteries, de manera que el local va restar exclusivament per a la botiga de mobles. Un dia el pare de Joan Nierga es va lesionar l’esquena transportant mobles i, de mica en mica, va passar de crear grans peces a fer-ne de més petites: taules de fusta, tamborets, faristols, cadires de balca –”de boga, per la gent de Barcelona”, diu–, etc. Quan Joan Nierga pare es va morir, el fill va encapçalar el negoci, que es va especialitzar en cistells de tota mena: per a anar a caçar bolets, per a anar a comprar, cabassos… De moment, Joan Nierga fa vint anys que és al capdavant de Mobles J. Nierga.

“Si tanquen els comerços, desapareixen les històries”, conclou Artigas, abans de penjar.